L’anti especisme i el dret natural dels animals.

 

L’anti especisme i el dret natural dels animals.

Un dels llocs comuns de la progressia del nostre temps es la cada vegada major conscienciació en favor del reconeixement del tracte immoral que, des de l’origen de les civilitzacions humanes, s’ha dispensat als animals, ja fossin aquells domesticats per nosaltres, i que van contribuir enormement al nostre desenvolupament i progrés, aportant la seva força de treball i els nutrients per a la nostra millora alimentària, o aquells altres més salvatges amb els que va caldre competir -i expulsar- pel control d’hàbitats i contrades destinats a garantir el nostre creixement social, fins convertir-los en la nostra llar, des dels poblats originals a les actuals megalòpolis i urbs globals. El fet que tot aquest patiment infringit es produís des de posicionaments religiosos i morals que afirmaven la superior condició humana sobre la resta d’espècies va comportar, durant el darrer terç del passat segle, que aparegués la denominació d’especisme per definir aquesta actitud que preserva el dret de l’espècie humana sobre les demés espècies, i que Peter Singer defineix de la següent manera: "un prejudici o actitud de parcialitat a favor dels interessos dels membres d'una mateixa espècie i contra els membres d'altres espècies"[1].

Des del reconeixement d’aquest prejudici com la base d’acció que ha permès el continuat maltractament humà sobre aquestes altres espècies, han anat apareixent, des de llavors, els moviments anti especisme que, com deia al principi, s’han fet forts en el centre del reclam progressista de drets per als diferents col·lectius humans i no humans. Sense entrar en polèmiques sobre la legitimitat o no d’aquests moviments a l’hora de condemnar pràctiques socials tan comunes com la ingesta de carn animal en la nostra dieta, o l’ús de la pell animal en la confecció de teixits, per no parlar de la seva utilització en experiments científics, que impliquen encesos debats amb sòlids arguments a favor o en contra, allò que em crida l’atenció de la qüestió, i em fa adoptar un posicionament crític, és la tendència híper inflacionària que, des de l’esmentat anti especisme, porta a reclamar els drets dels animals, per preservar-los de tot maltractament possible. Sota aquest immediat atorgament de drets naturals als animals s’amaga un altre debat, més tècnic, i sovint defugit i ignorat pels opinadors que denuncien el prejudici especista. Es tracta del debat propi de la filosofia del dret modern sobre la pròpia noció de “dret natural” que podem resseguir en els escrits d’Hugo Grocius, Pufendorf, Hobbes i Locke, per esmentar només alguns dels seus protagonistes.

Per centrar la qüestió allà on ens interessa, i no perdre’ns en aclariments i matisacions que farien etern aquest post, el nucli del debat consisteix en escatir si es pot o no defensar la idea que l’ésser humà -o qualsevol altre ésser- té drets naturals només néixer, i de forma individual, o aquests són fruit d’una construcció social (la llei, l’estat, la moralitat...), ja que l’expressió està tan de moda en els debats sobre identitat de gènere. Cal dir que, des del segle XVII, la condició de “dret natural” s’ha associat, prioritàriament, a la potència o capacitat d’acció de l’individu. Això implica que el “dret” es té en la mesura que s’exerceix. Per aquesta raó diem que els drets són positius, perquè resulten de la seva reclamació i ús. En la mesura que, des del seu exercici, són reconeguts, esdevenen part de l’ordenament legal i jurídic de l’ens social on els subjectes -de drets- conviuen. Atribuir, llavors, als animals -per defensar-los de l’abús patit sota l’acció humana- drets que no són capaços de reclamar i fer servir resulta inapropiat, ja que comporta rebaixar el dret a una qualitat intrínseca a la seva condició d’ésser, tot i estar mancats -la gran majoria d’ells- de la consciència identitària  que, com en el cas de l’ésser humà, els porti a reconèixer-se com a subjectes de dret. Aquesta línia argumentativa obre la porta a l’absurd de reconèixer drets a qualsevol ens, inclosos els aparells tecnològics i els paisatges. A més, atorgar-los drets que no estan en condicions de reclamar ni exercir acaba conduint a la seva minorització, en la mesura què esdevenen entitats sotmeses per sempre més a la lògica i el pensament humà, que insta a definir-los i tractar-los des de la perspectiva antropològica, caient en l’extrem contrari de l’especisme, el de la seva antropomorfització. Ens movem, doncs, en l’absurd de nega’ls-hi l´únic dret que hauríem de contemplar, el de la diferència específica que tenen respecte a la nostra pròpia condició subjectivo-racional. Sense aquest distanciament tampoc podem garantir el respecte i la integritat de la seva natura específica, aquella que ens resulta tan valuosa i necessària i que garanteix la diversitat i la riquesa de la vida planetària que hauríem de tractar de preservar.         

[1] Peter Singer, Man's Dominion... a short history of speciesism, 1990