Piqué i la memòria de l'ego

 L'anunci de la retirada de Piqué del futbol i del seu estimat Barça ha impactat entre els culers, i els aficionats en general a l'esport que més similituds té amb la vida mateixa. La gestió del seu adéu, escenificada en diferents temps, per provocar un major impacte i mobilitzar les masses i l'opinió pública, ha estat perfectament dissenyada i mereix figurar en els manuals d'escenografia dramàtica mediatitzada, una matèria cada cop més estudiada en el terreny de la política, concretament pels assessors electorals, que més que un programa d'acció de govern, cerquen que els seus candidats siguin capaços d'emetre un missatge que arribi a l'elector, transmetent un carisma i venent una connexió emocional que els faci propers a la ciutadania que els votarà. Si alguna bondat té una serie de ficció política com Borgen és justament aquesta, mostrar-nos el permanent exercici retòric que el líder polític ha de fer per ser percebut com a proper pel seu potencial electorat. El missatge i la comunicació, la forma de cridar l'atenció de les masses, tenen més rellevança que el contingut d'allò transmès. McLuhan ja va posar tot això de manifest als anys 60 del segle passat, així que tampoc estem davant d'una tècnica semiòtica innovadora.

Però tornant a Piqué i el seu anunci, més enllà de comunicar-nos que deixa la pràctica activa de l'esport en què ha excel·lit, fet que l'aficionat al futbol ja portava temps constatant, quan el veia jugar -i patir- en els darrers temps, allò que ens volia transmetre és que aspira a presentar-se per dirigir i, de nou, liderar -ara des dels despatxos- el seu club estimat en un futur no gaire llunyà. Així, doncs, fent una el·lipsi temporal, entre la seva participació en les glòries passades del club i les futures victòries que tornin a fer gran l'entitat, sempre a través de l'esperança generada en el cor de l'aficionat culer, el Piqué ja s'ha guanyat no només el dret a participar en les properes eleccions a la presidència del club, sinó a optar per ocupar, amb més dret que cap altre, el sofà presidencial del mateix. No puc deixar de pensar, veient aquest hàbil enllaçament de propòsits edulcorats pel sentit i lacrimogen comiat, en l'art retòrica dels polítics de l'Atenes clàssica del darrer terç del segle Vè a C, que van apel·lar a la seva herència com a partíceps en l'esplendor d'aquella Polis, sota el govern de Pericles, per liderar-la en la funesta Guerra del Peloponès, amb dramàtiques conseqüències: els Nícies, Cleó o Alcibíades, han esdevingut vius exemples d'ambició, incapacitat i grandiloqüència. 

Sense atribuir-li al Gerard Piqué cap d'aquests atributs, hi ha un punt d'excés i auto confiança, alimentada pels èxits professionals i empresarials, en la barreja de caràcters i projectes que s'intueixen darrera del seu anunci. Que el futur d'una entitat de tant pes simbòlic, com el Barça, depengui d'actors que han reeixit en el conreu del seu ego no és el millor auguri que hom pugui desitjar, més tenint en compte l'esmentat exemple clàssic del naufragi d'Atenes. Tot esperant que el personatge aprengui les lliçons que la història ens brinda i faci de la temprança la seva virtut futura, em permeto recomanar-li a ell, i a qualsevol altre, ja no la lectura de l'obra platònica o de qualsevol altre autor d'aquell temps, com Tucídides, que inspira la meva analogia -que ja sabem que no son temps aquests, ni gent la d'avui, atrets per la cultura del llibre-, sinó el visionat d'una altra sèrie de ficció política, aquesta sí més creíble i realista que la ficció danesa abans esmentada: Baron Noir. Entendrà, veient-la, que el lideratge és un fruit que requereix maduració i adobament, a més de patiment i renúncies, per més rica i lluenta que sigui la fusta on s'empelta.