La tirania de l'opinió

 

Deia Plató que l’opinió (doxa) és la forma de coneixement més baixa que té l’ésser humà al seu abast. Més enllà de que es tracti d’un coneixement mediat i indirecte, i que no totes les opinions valguin per igual -l’opinió del metge sempre té més valor que la d’un llec, quan de malalties es tracta-, el principal problema de l’opinió és que mai és refutable. Allò que fa que una proposició sigui científica és la seva potencial naturalesa falsable, almenys pel que fa a les proposicions pròpies de les ciències naturals i socials, tal com Popper va deixar clar quan va abordar i resoldre, amb el seu falsacionisme, el problema de les induccions, que Hume va plantejar des del seu escepticisme radical. Per tant, inclús les afirmacions que es fan des d’àmbits com la història resulten refutables, però no així les apel·lacions a l’experiència personal. Com refutem allò que algú ha viscut, o sent, o creu? El testimoni o la vivència tenen, almenys per la persona que la sosté, un valor absolut. Certament, podem contraposar altres testimonis i experiències diferents al narrat per la primera, i constatar contradiccions i/o variacions. Però l’experiència personal és innegable i, malgrat les moltes sospites que ens pugui generar, estem obligats a fer l’esforç d’entendre-la.

Per entendre les opinions cal situar-se en un plànol superior. Plató anomenava ciència a aquest estadi ideal de coneixement que, sense refutar les opinions, proposava extreure l’element comú que les igualés entre sí, en un procés derivatiu o discursiu consistent en l’obtenció de l’essència. És a dir, per convertir un conjunt d’opinions en científiques, i obtenir així, inclús, una teoria, cal igualar-les, com faríem en la resolució d’una equació. El problema, però, és que, immediatament, perdem el principi d’individuació que feia l’opinió única i exclusiva. Potser per això en la deflació cognoscitiva actual cotitzen tan a la baixa el racionalisme axiomàtic i les epistemologies intuïcionistes, com la platònica o la cartesiana. Convertir la vivència personal en dada o element d’una tendència o d’un patró és lesiu, per allò de promoure la uniformització i homogeneïtat, que dilueix la individualitat i especificitat de cadascú. Poc importa que la generalització es faci en virtut de l’obtenció d’un coneixement superior. Anular, avui, la singularitat de l’experiència personal és poc menys que imposar una tirania cientificista, un absolutisme que coarta la lliure construcció del coneixement propi. Si, a més, a aquesta lliure i irrefutable opinió personal li afegim les pertinents emocions viscudes en la seva epifànica construcció, tindrem el panorama complet que permet que inclús les opinions més tronades continuïn campant sense aturador en una exposició pública que les situa a la mateixa alçada cognitiva que qualsevol altra teoria, aquesta sí, científica per refutable. Que això esdevingui dogma de fe en la transmissió del coneixement que fa avui l’Acadèmia, com a institució educativa, és encara més inquietant. No puc entendre, d’altra forma, sinó és des d’aquest marc, la conclusió que el Xavier Massó extreu en la seva darrera obra, El fin de laeducación. La escuela que dejó de ser, de l’anàlisi del panorama escolar i social en què ens trobem.