Dia mundial de la filosofia

 

Avui, 17 de novembre, es commemora el dia mundial de la filosofia. L’efemèride, instituïda per la UNESCO des del 2005, es celebra cada any el 3r dijous del mes de novembre. Amb aquest pretext la UNESCO vol, cito textualment:

- Renovar el compromís mundial amb la filosofia.

- Utilitzar la filosofia per respondre mes eficaçment als reptes que afronta la humanitat.

- Conscienciar sobre la importància de la filosofia.

- Avaluar el valor de la ensenyança de la filosofia com a forma de disminuir la desigualtat d’accés.

- Assenyalar la importància de l’ensenyament de la filosofia a les generacions futures.

Objectius, tots ells, molt lloables i segurament necessaris. No s’entén, llavors, que l’ensenyament de la filosofia estigui, en els plans d’estudi i les reformes educatives actuals, permanentment sota amenaça. Son reformes instigades, en gran mesura, pels objectius educatius plantejats per la UNESCO per al 2030, raó per la qual la celebració del dia mundial de la filosofia, que aquesta mateixa institució promou, sembla una declaració buida i retòrica, més pròpia d’homenatges institucionals preocupats per la forma, més que no pas pel fons. Cal aplaudir i lloar totes les petites iniciatives que a títol individual o col·lectiu pretenen posar en valor la praxi filosòfica en el dia d’avui, però quan cal recordar la importància de fer present la filosofia en la nostra vida, i destinem una jornada mundial per destacar la seva activitat i existència és que aquesta, volgudament o no, es troba amenaçada. Sembla que instituir una efemèride serveixi per netejar-se la consciència per les conseqüències catastròfiques que acompanyen al desprestigi del seu ensenyament en l’educació secundària obligatòria i post obligatòria, operació que segueix el seu curs inexorable en direcció a la més absoluta irrellevància, gairebé al mateix nivell que té l’ensenyament de la religió actualment. I no estic promovent, amb aquesta comparació, la recuperació de l’ensenyament religiós, que considero més propi de la voluntat particular de l’individu que una tasca obligatòria de la nostra escola pública. Però el parany que hi ha al darrera del buidatge de continguts de la matèria que s’observa en el nou currículum, tant de l’ESO com del Batxillerat, amb la nova llei d’educació (LOMLOE), és el camí més recte per a la seva dissolució definitiva. Conté una excessiva càrrega temàtica sobre qüestions transversals lligades a problemàtiques ètiques, socials, ecològiques i polítiques que poden ser tractades des d’una actualitat completament deslligada de la tradició conceptual que li dona, també avui, sentit i valor, i que només es pot aprendre en el context històric i cultural on es van originar. Transmetre valors i principis que no tenen gruix, ni fonamentació, i pretendre que amb ells el jovent pugui entendre i afrontar problemàtiques presents és tan perillós com creure que hi ha una metodologia pedagògica definitiva per garantir l’aprenentatge de qualsevol alumne, tal com rememorava en el post sobre la DUA.

El perill de la dislocació entre present i passat, el trencament de la continuïtat d’una tradició de pensament, té com a resultat la conversió d’un saber crític i racional en ideologia. I la ideologia és un arma retòrica. Sabem, des del temps dels sofistes i Sòcrates, que la filosofia ha maldat sempre per trobar el seu espai propi, un delicat equilibri entre tot exercici de retòrica pública, que li permeti mantenir-se en l’àgora (i això ha estat la tradició escolar des de l’aparició de la instrucció pública), i un exercici privat dins l’escenari esotèric i academicista per a iniciats en un saber mistèric que persegueix la reforma radical de la societat. No atendre a la tradició i a les pulsions dialèctiques que l’han caracteritzat és perdre per complert de vista la força transformadora que les idees filosòfiques han aportat a la nostra cultura, des d’aquesta tensió constant entre la seva conformitat i la seva radicalitat. Desproveïda de tota la seva força dialèctica, convertida en un instrument del mainstream  políticament correcte del moment, deixarà de tenir significat, més enllà del seu us retòric en l’entorn de la ciència pedagògica que aspira a esdevenir provident en la regulació de la instrucció del ciutadà del futur. Celebrarem, llavors, el Dia Mundial de la Filosofia mentre impartim la DUA que garanteixi la transmissió de la ideologia única, aquella que enalteix el capitalisme neoliberal imperant.