De la coneguda
obra de l’historiador, acadèmic i economista Carlo M. Cipolla, Allegro
ma non troppo[1],
que conté dues lúcides composicions sobre el comportament humà, destaco avui el
primer dels dos treballs, El paper de les espècies (i del pebre en
particular) en el desenvolupament econòmic de l’Edat Mitjana. Es
tracta d'una fantasia erudita sobre la causa última de l’adveniment del
Renaixement i la modernitat, amb la superació de l’obscurantisme medieval.
L'autor, en aquesta divertida quimera, situa el pebre, l’espècie provinent
d’Orient, com el bé material causant de l’augment de la natalitat i l’activació
del comerç que van portar Europa a la seva recuperació econòmica i social. En
la construcció de la seva hipòtesi, en la línia dels treballs del materialisme
històric propi dels anys de la seva redacció, hi juguen un paper decisiu tant
el producte en sí, el pebre -per les seves propietats beneficioses per a la
salut, així com pel fet de donar sabor (picant) a la insulsa cuina medieval,
millorant l’alimentació d’una població castigada per les plagues i les males
collites, i pel no menys rellevant poder afrodisíac de l’espècie, que va
afavorir l’augment de la natalitat-, com els destacats protagonistes de la
història, personatges reals, com Pere l’ermità, Elionor d’Aquitània, Enric II
d’Anglaterra, etc. Altres factors rellevants en l’atorgament de verisme al
relat són la inclusió, en el circuit comercial del pebre, de productes com la
llana i el vi, que sí van tenir un paper determinant en la millora de les
condicions econòmiques del temps estudiat, així com l’ús de fórmules
matemàtiques que calculen els increments de població en termes relatius que
Cipolla amaneix per oferir una pàtina de credibilitat a tota aquesta fantasia.
El resultat és sorprenent, a més d’extremament divertit.
La sorpresa,
ai las, és que allò que està mobilitzant el nostre autor, sense saber-ho i com
un artefacte d’innocent joc de diversió, és la mecànica de la postveritat,
malauradament tan present en el relat dels fets actuals cuinats per part de
tota la indústria de la desinformació extremista com per l’absència absoluta de
filtres en la seva transmissió i reproducció en les xarxes socials. Per
resseguir aquest paral·lelisme entre la boutade de Cipolla i el fenomen de la
postveritat actual, val la pena fer un cop d’ull a l’assaig de Lee
McIntyre, Postveritat[2],
publicat el 2018. Assenyalant les característiques del que anomena
“l’estratègia de Trump”, ofereix un lluminós panorama per detectar i denunciar
aquesta pràctica. Alguns dels passos per elaborar aquestes “veritats
alternatives” serien: 1) plantejar qüestions sobre un tema extravagant, en el
cas de l’obra que ens ocupa, el pebre i el seu efecte determinant en el pas de
l’Edat Mitjana a l’era Moderna. 2) No facilitar cap evidència (perquè no n’hi
ha), més enllà de l’opinió; en el nostre cas, les opinions són les anècdotes
dels rellevants personatges que salpebren el relat amè del nostre autor, en el
seu recorregut per fets històrics reals barrejats amb imaginàries intencions,
desitjos i tarannàs tradicionalment atribuïts als seus protagonistes. 3)
Suggerir que no es pot confiar en altres fonts perquè són parcials. Cipolla,
que no té intenció manipuladora de la història, sinó simplement juganera, més
que desconfiar d’altres fonts, les obvia, evitant que el rigor contrastador
aixequi sospites sobre la seva hipòtesi. 4) El dubte sobre el relat oficial que
ofereixen les fonts d’informació tradicional permet qüestionar la totalitat del
discurs, donant pàbul a teories conspiratives de tot pelatge. En el cas de
l’Edat Mitjana, la faula del nostre autor serviria per restar importància als
moviments humanístics i reformistes que van precipitar els canvis que
originaren el Renaixement. No serien les idees filosòfiques i/o religioses els
motors del canvi, sinó factors materials i circumstancials que remourien
voluntats i anhels. 5) Davant la incertesa, per la plausibilitat dels relats
alternatius, la gent s’inclina a acomodar-se en la seva pròpia ideologia i a
donar crèdit només al relat que encaixa amb les seves nocions preconcebudes. En
el cas que ens ocupa, la gent del segle XXI avesada a concebre l’individualisme
capritxós com a causa motivadora de l’acció humana, hi veu més credibilitat,
per simple afinitat, en la conducta dels protagonistes del relat de Cipolla que
en les erudites tesis que el món acadèmic promou, amb les exhaustives
referències als valors i les idees imperants en aquells temps, per explicar el
passat. 6) Creat el vincle emocional amb els seguidors d’aquestes teories
alternatives, l’estat d’opinió propici facilita la proliferació de tota mena
de fake news, escampant la confusió i el relativisme, que torna a
ser el paradigma que millor defineix els temps actuals. Òbviament, el nostre
autor, lluny de tota intenció manipuladora, a diferència dels discursos
ideològics ultres, ja no segueix aquest camí laminador de la veritat i de la
possibilitat última del coneixement facultatiu de l’especialista. 7) En el cas
de les postveritats actuals, el darrer esglaó de dissolució del saber
consisteix en fidelitzar els propis parroquians alimentant, amb aquestes
notícies cuinades, interessadament allò que volen creure.
No podem
acusar al pobre Cipolla de ser el responsable, amb el seu divertimento,
dels nostres problemes presents. Però no deixa de ser simptomàtic que, una obra
menor i de clara voluntat lúdica sigui la peça que major renom li ha donat en
el panorama cultural postmodern, molt per sobre dels seus seriosos treballs
sobre la història econòmica d’Occident. Darrera de tota aquesta qüestió hi treu
el nas el vell problema platònic del paper que hi han de jugar els
filòsofs-savis en tota societat, la de recloure’s en les seves Acadèmies o la
de dirigir les societats. De qualsevol manera, on no hauria de caure mai el
savi és en l’esperpent, com en el cas de Ramón Tamames i la seva ridícula
contribució a l’espectacle de la moció de censura d’aquesta setmana passada al
Congrés de Diputats, a risc de convertir també en esperpèntic l’espai del debat
públic, i que acabin per preocupar-nos més les extravagàncies que les
injustícies dels nostres temps.
[1] Carlo M. Cipolla, Allegro ma non troppo, Editorial La Segona
Perifèria, nº 4, col·lecció Assaig, traducció Ton Vilalta, Primera edició, març
2022, Barcelona.
[2] Lee McIntyre, Posverdad,
Editorial Cátedra, Colección Teorema, serie mayor, 2018, Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada