Fa uns dies a classe de la matèria optativa de
filosofia que imparteixo a 4t d’ESO, arran d’una activitat sobre l’exercici de
la llibertat, els alumnes, després de reflexionar a partir d’una situació
pràctica -allò que ara en diuen “situacions d’aprenentatge”, i que no són altra
cosa que els exemples de tota la vida que els docents ens empesquem per fer més
comprensible la teoria que impartim-, arribaven a les següents conclusions:
1. A ningú, en el compliment de les
seves obligacions professionals, se li pot exigir que sigui més responsable que
aquell al qual ha d’auxiliar o ajudar.
2.
Si aquest darrer ha sigut
negligent en la seva acció lliure, ningú té per què assumir l’esforç, quan
aquest va més enllà de les seves possibilitats, de rescatar-lo, ni hauria de
ser, en aquesta negativa, acusat de no actuar moralment bé. En cas contrari, li
estaríem demanant un exercici de major responsabilitat que aquell que se’n
deriva de l’ús particular de la pròpia llibertat.
3.
Sense sentit de la responsabilitat
la llibertat de cadascú no es diferencia de l’actuació capritxosa de l’infant.
Em semblen conclusions prou assenyades com
per, a partir d’elles, reflexionar, un cop més, sobre la nostra tasca docent.
Si estem d’acord en el primer punt, per què el Departament promou i incentiva la
superació de curs automàtica de l’alumnat amb totes o la majoria de les matèries
suspeses, si així ho considera l’equip docent avaluador? Per què ens “obliguen”
als docents a fer un exercici de major responsabilitat que la que s’exigeix als
nostres alumnes d’ESO, amb l’únic argument d’ajudar-los a no sentir-se frustrats
en la seva experiència escolar?
Si estem d’acord en el segon punt, per què se’ns
demana als docents, quan l’alumne manifesta un nul interès en la seva formació
acadèmica, que rebaixem els continguts de les nostres matèries fins a límits
vergonyosos, a fi de garantir la superació de la mateixa per part d’aquell
alumne? Per què se’ns demana que degradem la nostra condició professional fins assumir
la insignificança que la transmissió del saber té en la tasca educativa actual?
Si estem d’acord en el tercer punt, caldria que
algú ens denunciés per fomentar l’esperit capritxós, erràtic i irresponsable d’una
part de l’alumnat del país, ja que en cap cas les pràctiques anteriors redunden
en la promoció de l’autonomia de l’alumne, ni garanteixen “la seva formació
integral, així com el desenvolupament de la seva personalitat i la preparació
per a l'exercici ple dels drets humans i d'una ciutadania activa i democràtica
en la societat actual”[1],
tal com ens demana que fem la normativa vigent.
A risc de patir acusacions de demagog he de concloure
que hi ha més sentit crític i seny en les asseveracions dels meus alumnes que
en totes les teories pedagògiques que sustenten les lleis educatives actuals i
que, en el procés imparable de reclusió de la llibertat de càtedra docent que
estem vivint amb la imposició de metodologies ad hoc i criteris d’avaluació,
així com la fe cega en la millora del resultats acadèmics que, suposadament, se’n
derivarà de la seva aplicació, hi veig més apel·lació al sentit del deure
funcionarial d’obediència del docent que exigència d’autèntica responsabilitat
social corporativa, per no parlar de la que ens hauria de tocar més de prop, la
responsabilitat moral que es troba implícita a tota tasca del “didacta”[2].
[1] Fragment extret de la disposició general II del Decret
175/2022 que ordena els ensenyaments de l’educació bàsica en secundària.
[2] En el sentit original del
terme grec “didaktos”, que significa expert en ensenyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada