Electra és la crua
i freda història d'una venjança, la dels fills d'Agamèmnon, Electra i Orestes,
sobre la seva pròpia mare, Clitemnestra i el seu segon espòs, Egist, assassins
del rei de Micenes i usurpadors del seu tron. La terrorífica història, que ja ens
narra Homer, té diferents versions a les tragèdies d'Èsquil, Sòfocles i
Eurípides. La particularitat de la de Sòfocles és el protagonisme que adquireix
Electra al drama, sent Orestes el mer executor, com si es tractés d'un botxí,
dels designis divins que la seva germana converteix en deure i precepte, per
restituir l'ordre original, després la traïdora acció de sa mare. Tot i això,
la hybris inicial que desencadena el drama és el sacrifici d'Ifigènia,
germana d'Electra i Orestes, que Agamèmnon, el seu pare, porta a terme, per
posar fi a la guerra de Troia, seguint el mandat diví. Èsquil farà d'aquesta
mort el detonant de l'odi assassí de Clitemnestra cap al seu marit, essent
Egist el simple executor del regi crim. Sòfocles, per la seva banda, exculpa Agamèmnon,
ja que un requeriment diví no admet discussió. Si els déus són els pares i
mentors del gènere humà, no obeir els seus mandats és més crim que l'assassinat
d'un fill. El que no admet atenuants, ni excuses és el regicidi, ja que matant
el rei -i el pare- qüestionem l'ordre patriarcal que sustenta el món grec.
Estem, doncs, davant un drama de dones que
sacseja el lector, així com la doctrina políticament correcta en el nostre
present sobre la violència de gènere. Perquè allò que es narra és un matricidi,
recolzat i promogut per Electra, que no perdona la criminal conducta de la seva
mare i compleix amb el patriarcal precepte d'honrar el seu pare, fent justícia,
i restituint el diví ordre violentat pel crim de Clitemnestra . Així, mentre
que a l'Orestiada d'Èsquil la venjança d'Electra i Orestes despertarà
les figures femenines divines de les Erínies, que perseguiran el matricidi
clamant venjança, al drama de Sòfocles la mort de Clitemnestra tanca el cercle
d'excessos i desafiaments , sense més conseqüències. Segons el que hem exposat,
sembla que el nostre autor estigui abraçant una posició tradicionalista i
conservadora, ja en el seu temps, i carca i fins i tot masclista al nostre.
Contra aquest precipitat judici, és la nostra obligació de lectors exigents
ressaltar la brodada operació que posa en escena Sòfocles, contraposant, en tot
moment, els personatges femenins del drama: els diàlegs entre Electra i la seva
mare, Electra i la seva germana Crisòtemis, o entre Electra i el cor, també
femení, ens posen en guàrdia davant de la lectura simple d'assistir a un
decàleg del masclisme.
En aquests diàlegs es posa de manifest la
determinació d'Electra que no s'acontenta amb la queixa o el lament per la
pèrdua del seu progenitor, ni cedeix o sent temor davant de la fragilitat de la
seva posició crítica amb el nou rei i la seva mare, sinó que expressa
obertament el seu odi cap als assassins i assumeix les conseqüències de
conspirar contra la seva vida, anhelant el retorn del seu germà per culminar la
venjança. Electra actua varonilment, sense fer-se enrere davant les possibles
represàlies, armant-se de raons per instigar, apressar i emprendre el matricidi
que ella no pot executar per ser “sospitosa habitual” de desafecció, però en
què col·laborarà obertament, un cop Orestes faci la seva aparició en escena
després d'enganyar les futures víctimes amb la notícia de la seva accidental
mort en una competició de carros. Orestes és l'arma criminal que Electra
manipula amb el seu visceral anhel de venjança. No estem davant dels habituals
rols de gènere atribuïbles al masclisme, que assimila la pusil·lanimitat a la
condició femenina, mentre atorga determinació i caràcter a la masculinitat.
Electra acapara, en el drama sofocleu, aquests últims trets i els infon els qui
tracten amb ella. Que a la nostra moralitat li repugni la violència i la
venjança, present a l'escena dramàtica dels clàssics, no treu importància al
fet que és Electra el motor d'aquesta violència, que és entesa en el món
clàssic com la necessària restitució d'un ordre transgredit per la seva pròpia
mare, una altra dona, en ajusticiar, contra la voluntat divina, l'heroi que va
posar fi, amb el sacrifici de la seva pròpia filla, el conflicte més devastador
i fratricida, la guerra de Troia. I que aquests anhels o passions configuren la
naturalesa humana és una constatació tan imtemporal com desestabilitzadora per a la convivència.
Davant d'aquesta amenaça no hi ha cap resolució més gran que instaurar un ordre
jurídic i castigar qui se'l salti, sigui aquesta qui sigui. Vet aquí el
missatge “conservador” que conté la tragèdia de Sòfocles, entenent per
conservador el sentit original del terme, és a dir, allò que conserva i
preserva, davant l'amenaça de les passions, la possibilitat de la continuïtat
de la vida humana.
Sòfocles, amb encertada saviesa, després
d'atorgar-li el protagonisme de l'acció de la justícia restitutiva a Electra, finalitza el seu drama amb
mutisme elegant respecte als fets futurs que escometrà la nostra protagonista.
Eurípides, per part seva, ens la presenta convertida en la futura esposa d'un
pastor, condemnant-la a la “trivialitat antidramàtica del matrimoni”[1]
. Quin càstig més gran per a la nostra indòmita heroïna que la insulsa
“felicitat” del matrimoni.
[1] En paraules d'Eugene O'Neill, que reprèn el personatge d'Electra amb
la Lavinia de la seva obra Mourning becomes Electra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada