Exposició Mòmies d’Egipte, redescobrint sis vides.

 

Interessant contrast el que experimenta el visitant d’aquesta exposició del Caixa-Fòrum, centrada en l’art de la momificació egípcia, a partir de sis mòmies de persones amb rangs socials diversos, des de funcionaris a sacerdots, passant per diferents edats, des d’un nen a individus que rondaven la cinquantena d’anys, i incloent-hi també a una dona, tot en un periple d’uns 700 anys de diferència, des del 800 aC fins al 100 aC, en el cas del darrer individu, ja sota  la influència de la cultura romana. La mostra ofereix un ampli ventall d’objectes del British Museum relacionats amb aquest art funerari i amb les característiques i atribucions socials de cada personatge, raó per la qual permet l’endinsament del visitant en la vida quotidiana de l’Antic Egipte, oferint una mirada propera a les pràctiques socials, l’entorn familiar i les funcions associades amb les seves tasques, tractant-se de personatges d’un cert estatus. Més enllà del valor històric, etnogràfic i antropològic que conté la mostra, el contrast al que em refereixo té a veure amb l’ús de la tecnologia de l’escàner i la tomografia actuals per desentranyar els misteris ocults en els cossos dels difunts momificats. Així, el visitant contemporani pot saber millor que el mateix difunt quins mals el van portar al sarcòfag, quin estil de vida tenia i gairebé tot el seu historial clínic. La tècnica de momificació del seu cos, depurat durant segles de pràctica, havia arribat a tal nivell d’excel·lència que ha permès la conservació del cadàver fins als nostres dies en condicions de poder ser estudiat amb detall i precisió. Aquest anar de la tècnica més puntera en matèria funerària fins a la tecnologia més avançada en la diagnosi mèdica és, certament, un trànsit curiós que diu molt de les cuites de l’ésser humà en qualsevol època.

En el cas de la pràctica egípcia, la tècnica es posava al servei de la mort, sota l’esperança de, preservant el seu cos, mantenir la vitalitat de l’esperit del difunt, que vagava entre el món dels vius i el regne dels morts i que només acabava occint en cas que no disposés d’una tomba per a la mòmia i de tot l’equipament necessari per la seva subsistència material. En el cas del nostre temps, la tècnica es posa al servei de la vida, amb l’objecte de preservar la nostra salut i prolongar materialment l’existència humana tant com es pugui. Els egipcis sacralitzaven la mort, donant així un sentit a l’existència. Nosaltres, en canvi, sacralitzem la vida, buidant de sentit la pròpia mort.

L’experiència de la mort, per una societat com la nostra que enalteix els valors vitals, és incòmoda i molesta. Del neguit en resulta la seva ocultació, fins al punt que han de passar segles per a que acabi convertint-se en matèria d'estudi i/o espectacle. Els cementiris, situats a les afores de les ciutats, s’amaguen a la vista i experiència quotidiana del ciutadà. Les restes mortals que contenen, tampoc reposen eternament en els seus nínxols i tombes, que han passat a ser, en una espècie de desamortització espiritual, concessions administratives temporals sotmeses al pagament periòdic dels seus usuaris i familiars. L’administració no perdona ni als morts quan del que es tracta és de cobrar per ocupar una morada, encara que sigui l’última. Proporcionalment a aquest interès per rendibilitzar els espais d’ús públic, té lloc la disminució del tamany dels columbaris i tombes, des dels nínxols-rusc similars als blocs de pisos de les ciutats dormitori, fins arribar a l’actual minimització total, amb urnes transportables per a les cendres del difunt incinerat. Lluny queden els panteons del segle XIX, veritables temples aixecats per al record etern dels seus inquilins. Eren autèntiques cases d’eternitat, i enllaçaven amb la funció que per als egipcis tenien les piràmides, construccions fetes per perdurar eternament, juntament amb les restes momificades dels seus ocupants. Els faraons i prohoms d’aquella civilització destinaven bona part del seu temps existencial a planificar i aixecar la seva pròpia tomba. Calia anar per feina per assegurar-se’n la vida futura. Els poderosos actuals, els amos de Silicon Valley, dediquen el seu temps i la seva fortuna a promoure investigacions en tècniques per aturar l’envelliment i prolongar l’existència, burlant així la natura i els seus cicles. Perdurar és l’obstinació de l’ésser humà. Ho era en el passat i ho és també avui. Només han canviat les tècniques i els mitjans per assolir-ho. Conservar-se materialment, en qualsevol format i suport, inclosos els dispositius culturals que converteixen en memòria comuna les aportacions i creacions particulars que han fet prosperar i ennoblir la nostra existència com a espècie, és l’afany de les cuites de tots nosaltres. El destí, però, pot arribar a ser cruel amb aquest afany i concedir-nos els 15 minuts de glòria, que deia Warhol, molts segles després, com els ha succeït als protagonistes de la nostra mostra, que aprofita l’excepcional estat de conservació dels seus cossos per exhibir-los a un públic encuriosit i fascinat per tot el coneixement que n’obtenim de les seves restes. Qui sap si en el futur no seran també les nostres vides, digitalitzades en suports virtuals, pensats per a perdurar, que ja fem servir, les que s’exhibiran en exposicions futures, amb la finalitat de donar a conèixer els costums i valors propis d’una civilització i un temps ja extingit. La paradoxa de voler ser etern és que ningú et garanteix que la finalitat del teu propòsit d’eternitat continuï sent vigent en el futur. Tants esforços per acabar convertit en una atracció etnològica dins d’una vitrina no paguen la pena.