L’article publicat al diari Ara[1]
el 15 de setembre passat, que avui comento en aquesta entrada, és una desacomplexada
defensa de l’ús de les xarxes socials i aplicacions tecnològiques en l’educació.
A partir del testimoni dels docents que ja han fet aquesta immersió a les seves
aules, se’ns vol convèncer de la necessitat de substituir les velles i
monòtones metodologies clàssiques d’aprenentatge per pràctiques i dinàmiques
sessions on hi tinguin cabuda aquestes eines tecnològiques. Al respecte, com
una aportació al debat sobre la nova pedagogia, voldria fer els següents aclariments:
1.
Ensenyar a l’alumnat amb els
mateixos instruments que ells fan servir per a procurar-se el seu oci,
relacions entre iguals o obertura al món, lluny de promoure la connexió i
potenciació dels “recursos mnemotècnics” de l’alumnat -com defensa una d’aquestes
docents pioneres en l’aplicació de les xarxes a l’aula-, limita el seu camp de
mires, ja que els hi reforça la seva visió que la realitat i el coneixement
només és accessible a través de les pantalles. Iguala, perillosament, el vídeo
al text, el mòbil al llibre, fent prescindibles els segons enfront dels primers
a tots aquells que, en la seva ingenuïtat i ignorància, pensen que poden
comprendre el món armats només amb els seus ginys tecnològics. D’aquesta
manera, inconscientment, renuncien a la profunda operació abstractiva-concreta
que porta a la pràctica el nostre cervell a través de la lectura i
l’escriptura, i que es resumeix en la frase de Gregorio Luri amb la que
sintetitza tot el procés educatiu primari: “els nens passen d’aprendre a llegir
a aprendre llegint”.
2.
Em sorprèn que entre els docents
més joves el poder transmissor de la imatge i l’audiovisual sigui més atractiu
que el del llibre. La queixa respecte la manca de temps per “veure documentals”
amb els que aprofundir en el temari, que esmenta en l’article un d’aquests
docents, dona idea de la magnitud de la pèrdua. El relleu generacional marca en
aquest moment una fractura ja insalvable quan els mestres dels nostre jovent es
reconeixen com a aliens a la cultura del llibre. Ja no son part del Poble del
Llibre. I no són pas les implicacions religioses o teològiques que això
comporta les que em preocupen.
3.
Diu una de les professores que fa
ús d’aquests vídeos de Tik Tok que “als alumnes els hi fa gràcia”. Una altra
afegeix que “és el que els agrada”. Arribem, així, a l’epicentre de la qüestió:
l’ensenyament ha de ser divertit per als alumnes i els hi ha d’agradar. És
aquesta la causa primordial que porta a aquestes docents a abraçar la dèria de
les noves metodologies: han fet seva la màxima que diu que aprendre ha de ser
engrescador i motivador. I què hi ha més engrescador que veure i fer vídeos? Sota
aquest mantra convertim les aules, els passadissos i el centre sencer en un
plató, fem dels nostres alumnes els futurs strimmers i influencers,
que dominin les arts i tècniques comunicatives, encara que cada vegada sigui
més minso i buit el missatge que puguin transmetre, més enllà de les pròpies
emocions i estats d’ànim. Hem passat, en tan sols 3 o 4 generacions d’entendre
l’educació com un patiment físic i anímic (“la letra con sangre entra”, deien
encara els meus mestres) a considerar únicament el benestar de l’alumne com a objectiu
educatiu. De la mateixa manera que entenem que donar sempre als nens allò que
els hi agrada per menjar és garantir-los un futur ple de problemes de salut, hauríem
d’entendre que evitar-los tot esforç i experiència desplaent en el seu
aprenentatge és símptoma inequívoc de promoure el malestar espiritual en el seu
futur.
4.
A continuació ve la identificació
de les pedagogies caducades amb la classe magistral: “Una classe magistral no
els serveix de res [als alumnes]. Es poden quedar amb els primers deu minuts,
però després desconnecten”, ens diu una d’aquestes docents pro vídeos Tik Tok.
En síntesi, ve a dir que la classe magistral els avorreix. No és cap novetat que
des del propi cos docent es qüestioni l’ús abusiu del discurs oral en la
transmissió del saber. El que resulta alarmant, però, és que limitem, sense
major debat, el contacte de l’alumne amb les eines habituals de la
narrativitat, ja sigui oral, ja sigui escrita. Dit d’una altra manera, si els
alumnes ja no llegeixen -excepte els posts de les seves xarxes socials-,
deshabituar-los a escoltar un discurs trenat i entenedor sobre qualsevol
qüestió és condemnar-los a l’analfabetisme funcional. L’oralitat té tanta tradició
en el model educatiu occidental com ho té el text. Però resulta que també és
avorrida. Com que ja ha quedat prou clar que l’objectiu de l’educació és que es
diverteixin, tota forma transmissora que impliqui l’ús de subordinades i del
subjuntiu ha de quedar desterrada de la praxi docent. Sospito que més que
avorrir-los, la discursivitat els atorrolla. No aguanten més de deu minuts de
relat oral perquè no estan acostumats a rebre més que missatges directes i
exclamatius, similars als que veuen -i escolten- en les seves permanents
convivències amb les xarxes socials. La pregunta és si, fora de l’escola,
l’oratòria també ha estat desterrada de la nostra societat. En àmbits com la
política, l’economia, el món jurídic, la carrera científica la necessitat de
narrar segueix sent essencial. Per què, llavors, ens entestem en nega’ls-hi als
nostres alumnes el contacte amb tota aquesta metodologia? No se m’acut altra
explicació que la de barrar-los l’accés a aquestes àrees simbòliques de poder,
per garantir que aquest seguirà en mans de les mateixes elits de sempre.
5.
I arribem al moment culminant de l’article,
quan ens fan una finta digna de Messi anunciant-nos que hi ha dissidència entre
el col·lectiu docent a l’hora d’acceptar i fer servir aquestes tecnologies per,
acte seguit, revelar-nos el parer dels defensors acèrrims d’aquestes
aplicacions, segons els quals les reticències neixen de la ignorància i el
desconeixement. Si aprenguéssim a fer-les servir valoraríem i lloaríem la seva
utilitat. En resum, ens cal formació. Suposo que per aquesta raó el Departament
d’Educació insisteix en sotmetre a tot el cos docent als cursos de capacitació
digital que s’imparteixen des d’aquest any als mateixos centres educatius. Tot
plegat sonaria a acudit si no hi em recordés -digueu-me malpensat- els camps de
reeducació per a enemics del règim propis dels totalitarismes. Conèixer l’eina
ens farà prescindir, miraculosament, de les objeccions al seu ús esmentades
anteriorment.
6.
L’oda a la tecnologia amb la que
acaba l’article i la desqualificació per “cartesians” dels seus detractors,
així com l’apel·lació al -cartesià, per altra banda- “principi de realitat”[2],
segons el qual no té sentit oposar-se a la innovació, denoten una visió
innocent i ingènua respecte els efectes profundament deshumanitzadors que pot
arribar a tenir la tecnologia, amb la conseqüent nocivitat per als educands que
la reben, quan es prioritza el seu ús per sobre de les demés estratègies i
metodologies d’aprenentatge. Al respecte, vegeu el darrer número dels Quaderns
de Cristianisme i Justícia, titulat, justament Sobre la tecnologia[3],
on recorrent els camins ja oberts per autors com George Orwell, Jacques Ellul,
Simone Weil, Josep Mª Esquirol, Noah Yuval Harari o Byung-Chul Han, se’ns
adverteix de les conseqüències que té avui assumir acríticament la mentalitat
tecnològica. Com bé sabem els lectors de Descartes, carregar-se una tradició,
quan tots assistim a la inutilitat de la seva pervivència -com ho era l’Escolàstica
en el segle XVII-, és necessari i guaridor, però fer-ho sense un aparell crític
i un mètode contrastat de coneixements certs i evidents no només és temerari sinó,
sobretot, precipitat i manifestament equívoc. Siguem, doncs, seriosos i tinguem
cura de l’educació evitant sotmetre-la, sense anàlisi crític previ, a tota mena
d’experiments i assaigs d’urgent novetat. El futur del nostre jovent és el que
està en joc.
[2] “Cambiar els propis desitjos
abans que l’ordre del món” diu Descartes a la 3ª part del Discurs del Mètode.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada