Les dones de Traquis

 

Les dones de Traquis és el drama de Sòfocles més afí a la nostra contemporaneïtat, considerant l'escàs llegat que ens ha estat transmès, en comparació amb l'amplitud de la producció original. La dramàtica ingenuïtat de Deianira -en la seva gelosa porfídia per retenir l'amor del seu marit, Hèrcules, prototip de masculinitat heroica, conqueridor de ciutats i voluntats, quan la jove i bella Íole, que aquest ha pres per botí i trofeu al saqueig d’Ecalia, a l'illa d'Eubea, sigui enviada a Traquis, on resideixen els esposos-, és el motor del funest fi de l'heroi més gran de la mitologia grega. Volent restituir l'amor del seu marit es deixa portar per les totuositats de l'engany, amarant amb un ungüent la túnica que farà arribar el seu marit a través del fill de tots dos, Hillos, perquè aquell faci les ofrenes en agraïment als déus pel seu triomf i tornada a la llar, amb la finalització dels seus famosos “treballs”. Ignora que aquest ungüent és l'executor de la venjança del centaure Nessos, que abans de morir a mans d'Hèrcules, li va fer entrega a Deianira d'aquesta substància, advertint-li que amb ella podria conservar per sempre l'amor del seu marit, si aquest pigment entrava en contacte amb la pell. En realitat, és un verí mortal extret de l’hidra que Hèrcules va matar en un dels seus treballs. L'inexorable desenllaç de la tragèdia és l'argument de tantes altres històries d'amor desgraciat que, des d'aleshores, s'han prodigat en la literatura universal, i s'ha convertit en paradigma d'un gènere que transcendeix els límits de la narrativitat per esdevenir model de conducta passional atemporal.

Perquè, encara que sigui involuntàriament, Deianira -literalment, “la que venç els herois”- acaba amb el seu marit, precipitant el compliment de l'oracle que pretenia evitar. La desmesura de la seva acció només és equiparable a la bogeria del seu amor. Sòfocles sembla voler prevenir-nos que qui més ens estima és qui més en perill ens posa. Que, en l'amor, com en tot altre ordre de la humana existència, la racionalitat és el major bé disponible per dirimir l'acció, la prudència la virtut més cobejada i la serena reflexió el remei davant la precipitació del desig. L'amor passional, exaltat pel romàntic esperit modern, és font de desgràcia i de perdició. La nostra llibertat, mobilitzada per la voluntat, té un preu, mentre es proclama com a identitat humana davant de la determinació divina. No obstant això, allò que la tradició clàssica ens presenta com una desmesura que la condició humana paga amb escreix -només els déus poden abandonar-se a la boja passió amorosa-, el romanticisme modern ho normalitza com un procedir heroic a partir del Werther de Goethe. Queda lluny l'amor platònic, exaltat des del Renaixement com a model de virtut i control racional de les passions. Però aquest amor excessiu, que s'associa a la bogeria divina i que porta a la perdició de l'home, es converteix, en l'amant modern, en arrabassadora conquesta, que dona peu a la tòxica convicció de ser l’estimat/da una possessió, cosificant a l'altre, fins al punt de negar-li el dret a viure quan manifesta interès per qualsevol altra existència que no sigui la de l'amant conqueridor. Quantes violències s'han exercit modernament en nom d'aquesta bogeria passional amorosa, contra la qual Sòfocles ens vol prevenir en aquest drama.

Si en la seva concepció de l'amor, el tractament sofocleu del tema és pròpiament conservador, advertint-nos de les conseqüències absurdes a què ens aboquen les passions -com també ho és l'estricte respecte del fill a la voluntat paterna, convertint l'obediència filial en “la més bella de les lleis” (vers 1178)-, no ho és, en canvi, la seva comprensió del temps existencial: “si ningú fa compte de dos dies o de més i tot, és un insensat: el demà no existeix fins que no s'ha fet passat feliçment el dia d'avui” (versos 944-946), ens diu la Dida, la consellera i confessora de Deianira a la tragèdia. Aquesta encesa defensa de la continuïtat del present com a possibilitador de futur apareix com la necessària mesura per contenir les ànsies de la imaginació i el desig, que projecten cap al temps no present les expectatives i aspiracions de l'ésser. La reconnexió amb el present, i el seu missatge ascètic d'aprendre a no desitjar són la recepta de l'espiritualisme oriental que tan en voga està avui, a les nostres cansades i estressades societats occidentals. Contemplar el monstruós resultat del nostre desig modern inflamat, amb la tecnologia resultant que adquireix formes cada vegada més autònomes i esclavitzadores de l'acció humana, ens pertorba de manera tan aclaparadora, que necessitem apartar la mirada, a risc d'embogir edípicament en cas de seguir observant-la. “Deixem, doncs, que tota vagi cap on bufa el vent”, conclouríem amb Sòfocles, abandonant-nos a l'entotsolament contemplatiu i meditatiu. A mi, però, la pacient i continguda reflexivitat racional, que entronca amb la platònica virtut, em suggereix, com a imperatiu moral, el vers que Sòfocles ens fa esclatar a la cara just a continuació de l'anterior: “sigues fals amb un altre; amb mi, parla sempre sincerament” (vers 479).