Escapada a la ciutat dels contrastos

 

Aprofitem l’aturada per Setmana Santa per viatjar fins a Sofia, amb la idea fruir d’uns dies de desconnexió i de conèixer la capital búlgara, país que presenta l’atractiu de la seva relativa proximitat, raonabilitat de preus i escàs ressò com a destí turístic. Té, doncs, alguns dels condiments que el converteixen en un racó exòtic per al viatger sense les incomoditats que acostumen a acompanyar aquestes experiències. L’opció de començar a conèixer el país visitant primer la seva capital s’ajustava, a més, a les condicions del escàs temps de que disposàvem i a les limitacions econòmiques de viatjar amb tota la família.

Esperàvem trobar-nos una capital moderna, pròpia d’un país membre de la Unió Europea, amb evidents signes de progrés econòmic i social, tot conservant les peculiaritats de la seva tradició cultural mil·lenària, que avarca des de l’antiguitat dels tracis, a la Sèrdica romana, la petjada bizantina, les invasions eslaves i la conquesta turca, amb el posterior alliberament propiciat per l’eslavisme germà de la Rússia tsarista en el darrer quart del segle XIX. I, certament, algunes d’aquestes traces del seu  passat són ben vives en la ciutat, com la intervenció arqueològica que ha permès integrar una part de les restes de la antiga ciutat romana que va arribar a ser, amb l’emperador Constantí, la rival de Roma en el segle IV dC, en el traçat urbà, incloent-hi el metro o diversos edificis moderns, en una convivència sorprenent que converteix l’espai de trànsit quotidià de la ciutadania en un museu obert i accessible en tot moment. Però si alguna cosa impacta el visitant especialment és la pervivència del passat comunista, sobretot en els barris residencials, menys turístics i, en conseqüència, menys cuidats respecte al centre històric. En aquests casos, tens la sensació de fer un viatge en el temps tot creuant un simple carrer. La deixadesa i el deteriorament de l’entorn d’aquests espais contrasta amb la lluentor i polidesa dels contorns destinats als visitants, com si de dues ciutats es tractés. Però cap de les dues sedueix el turista, aplegant el pitjor dels respectius models socials originals, el comunisme, anodí, despersonalitzat i uniform en la seva decadència, i el capitalisme, barroer, ostentós i cridaner en la seva emergent impostura. Hom diria que Sofia és una ciutat sense ànima, segrestada, com l’Europa de la mitologia grega, pel déu de la història, que la ha convertit en l’ostatge de civilitzacions, pobles i ideologies que han transitat per ella sense el seu permís, però saturant la seva memòria. La impressió, però, canvia quan es coneix la seva gent, amable i acollidora, oberta i servicial, confiada i resignada, sempre disposada a oferir l’atenció i l’explicació que requereix el visitant, d’altra banda menys nombrós que en altres contrades. Com si la gent sabés que el seu destí històric fos producte de l’acolliment de l’altre, del foraster, del salvador o de l'esclavitzador, compleix el seu paper mil·lenari d’amfitrió honest. A l’espera de la següent potència salvífica -avui Bulgària s’abraça a la tutela de la Unió Europea, aquesta madrastra rica però freda i indecisa- la seva gent persisteix en l’esperança del que està per arribar. Però, com en la resta dels Balcans, l’esperança del futur és més lleu que la pesantor del passat.