Aquesta mesura, pensada per acontentar a les
famílies amb problemes de conciliació laboral un cop acabades les vacances d’estiu,
a finals d’agost, fet que comporta el seu retorn a la feina mentre els fills romanen
a l’espera de l’inici de curs, és estúpida per diverses raons, però n’hi ha una
d’especialment simptomàtica. No m’aturaré a considerar la queixa més habitual,
la de la calor estiuenca que encara patim per aquelles dates i que converteix
les aules, majoritàriament no acondicionades per suportar temperatures cada cop
més tropicals, en les avantsales de l’infern, per la simple raó que aquestes
altes temperatures acostumen a ser la circumstància que acompanya el primer
trimestre de curs, comenci aquest abans o no, per l’efecte del canvi climàtic.
Per tant, endarrerir una setmana les classes no ens deslliura de la tortura associada
a la dilatació del mercuri que es viu sostingudament en les nostres escoles des
de fa uns quants cursos i que, previsiblement, seguirem patint els propers anys.
No, la raó de l’estupidesa de la mesura no rau
en evitar la incomoditat climàtica que el nostre Conseller i els seus assessors
no coneixen, instal·lats en la confortabilitat dels seus climatitzats despatxos,
sinó en les derivades que l’anterior estúpida mesura (fer
anar als professors a treballar la primera setmana de juliol) provoca. Com
que la tasca de preparació de curs no s’ha pogut completar quan aquest és
inaugurat amb tota la pompa i circumstància oficials, amb el consegüent desplegament
dels mitjans de comunicació massius i l’atenció prioritària que es dona a la
vida escolar, com un signe inequívoc de retorn a la normalitat, els docents han
de destinar aquells primers dies a compaginar l’atenció als alumnes amb les
pertinents reunions per conèixer i preparar el curs que ja han començat a
impartir. En conseqüència, en els seu inici, el curs transcorre en una mena d’impàs,
un allargassament de la provisionalitat que té tot pròleg, amb activitats més
pròpies de tutoria que d’impartició de matèria, que només condueixen a
entretenir les criatures, mentre tots els mecanismes organitzatius de la
institució escolar es van situant i completant. La burocràcia és molesta i avorrida,
però resulta necessària, -a més de civilitzadora, com l’amic Robert es capfica en demostrar[1]-
perquè engreixa la maquinària que després haurà de donar resposta a les cada
cop més nombroses necessitats socials que li demanem a l’escola que cobreixi:
Plans Individualitzats, Aules d’Acollida, beques de menjador, sortides de grup,
Projectes interdisciplinars, activitats extraescolars, etc. Per preparar totes
aquestes tasques, que fan de les escoles públiques del nostre país autèntiques
sucursals dels Serveis Socials, cal temps i planificació. Els docents, cosa que
el nostre Departament sap -en cas contrari, ja l’hauria inclòs com un mèrit més
en els processos selectius del professorat-, no tenim el do de la ubiqüitat, i
està per veure que el do de la multitasca i l’autoexplotació, que sí que ens
atribueix, siguin tan beneficiosos per a la nostra feina com es creu (vegeu, si
no, les dades sobre baixes
laborals per estrès que acumula el col·lectiu). Sigui com sigui, l’atenció
que es pot donar en aquelles primeres jornades de setembre a l’alumnat no és el
que s’esperaria d’un centre educatiu. És més propi d’un esplai o d’un casal d’esbarjo,
amb l’agravant que el personal que entreté a la mainada està qualificat per
altres funcions, suposadament més apropiades a la seva categoria professional,
que la simple classe de “patiologia” en què s’acaba convertint aquesta primera
setmana de curs.
Per recórrer aquest trajecte no calien tants
mitjans: si el que es pretén és alleugerir les càrregues conciliadores de les
famílies, un bon servei públic de colònies prestat per empreses del lleure
hauria de bastar per acontentar els seus neguits, donant temps i alliberant
esforços al col·lectiu docent, que podrà, així, centrar-se en les tasques que
un ensenyament realment de qualitat els hi hauria d’exigir. Però, des que es
van començar a impulsar reformes educatives en aquest país, tendeixo a sospitar
que tota mesura innovadora ha anat associada a un programa d’estalvi de despeses.
En conseqüència, no crec que avançar l’inici de curs respongui a altres “bondats”
que les d’atendre els menors, encolomant la tasca d’entretenir la canalla al
personal docent que, com ja sabem, segons la societat i l’administració, sempre
és sospitós de ser endillunsat, i de resultar cada cop menys necessari, havent-hi
com hi ha la tecnologia i la xarxa per cobrir les seves anquilosades funcions pedagògiques.
L’estupidesa, llavors, és mantenir aquest col·lectiu fent funcions periclitades,
com les de transmetre coneixement: el futur de l’escola, seguint aquesta lògica,
no és altre que convertir tot el curs en una continuació d’aquesta setmana inicial.
El símptoma és el paradigma de la veritable “transformació”.
[1] Vegeu les diferents i
encertades entrades que té sobre l’apologia de la burocracia en el seu blog La solitud del guerrer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada