Votar amb els peus

 

Kenneth Roth, exdirector executiu de Human Richts Watch, que acostuma a venir a Barcelona convidat pel CCCB i és una de les figures preeminents de la Biennal de Pensament de la ciutat, de la que ja he parlat en algun post, té un concepte enlluernador sobre el valor de la democràcia, que es troba en les antípodes de les nostres cuites polítiques i que resulta especialment punyent, ara que s’acosta el cicle electoral amb el que omplim, cada quatre anys, la nostra rutina periòdica participativa i el nostre deure de responsabilitat ciutadà. Es tracta del que anomena “votar amb els peus”, referint-se a la gent que surt al carrer en països on els drets polítics i humans no estan garantits, com Birmània, Rússia, Bielorússia, El Sudan o Nicaragua, per posar alguns exemples, per exigir allò que en latituds com la nostra és, com ja he dit, rutinari i farragós, l’exercici d’un dret fonamental que sovint fem amb les vísceres, més que amb la raó. El Kenneth Roth ens recorda que qui “vota amb els peus” es juga la seva llibertat i inclús la vida. En aquest país també es votava amb els peus quan el règim franquista intuïa la seva fi. Llavors la democràcia semblava la panacea de tots els mals polítics que segueixen perseguint-nos, inassequibles al desànim. El Roth no es fa il·lusions amb la democràcia. Alguns dels règims que he posat com a exemples són oficialment democràtics. La seva quimera són els Drets Humans que, en el seu compliment, ens han de dur cap al respecte de les llibertats polítiques i socials que les democràcies reconeixen, malgrat no sempre protegeixen.

Els grecs, en l’antiguitat, també tenien les seves quimeres per donar sentit a les institucions polítiques que emparaven els seus règims d’organització social. Els mites i la seva tradició religiosa eren l’argamassa que unificava acció i idees, amb una convicció que els va portar a excel·lir com a cultura i com a societat. Això és el que els estudis de Cornford[1] ens han demostrat. Podem discutir si els mites grecs són millors que els nostres, tal com reconeix Nietzsche, i en un blog com aquest, que porta per títol una dita sofoclea, no espereu “cuartel” per a les quimeres contemporànies. Però s’ha d’admetre que l’esperit humà necessita quimeres per avançar i trencar els cicles d’estancament i rutina als que ens aboquen les quimeres dels altres. El cristianisme o el contractualisme social són altres exemples d’ideals transcendentals que han servit a Occident per superar les crisis existencials o de valors que ens assolen periòdicament. Avui els mites es construeixen al voltant dels Drets Humans i de la tecnociència. Els primers ens han d’alliberar de les opressions; els segons de les dependències naturals. Il·lusions prometeiques, sens dubte, que acaben generant els seus propis monstres -alguns ja són ben presents en la nostra vida, com el malson de la Intel·ligència Artificial-, i que només podrem abatre amb noves quimeres salvadores.

A l’espera d’aquests nous mites, reconeguem el valor adàmic de l’esforç que suposa bastir de sentit cadascuna de les nostres quimeres. El seu alè ha permès crear mons imaginaris que configuren l’art i la cultura humanes amb tota una varietat de matisos expressius tan rics com inabastables i que podem admirar en la filosofia, la literatura, la pintura o el cinema, per dir només alguns d’ells. La metàfora del “votar amb els peus” forma part d’aquest anhel, i treu la seva força enlluernadora dels milers, sinó milions, de persones que l’han posat en pràctica, arriscant la seva pròpia vida. Perquè tota quimera, per a que sigui realment transformadora, ha d’anar acompanyada d’anhels vitals i d’esperances futures, que quedaran frustrades amb la mísera i perversa reclamació dels nostres petits drets personals, els guanys i beneficis que cadascú espera. En el tamany dels nostres somnis s’amaga tant la nostra grandesa com la nostra condemna. És la condició de possibilitat humana.

---

[1] Vegeu les obres de Francis M Cornford, Principium Sapientiae, ed. Visor, La balsa de la Medusa 1988, o De la religión a la filosofía, ed. Ariel Filosofia, 1984.