.png)
Tornant sobre la post-veritat, a la que feia
referència en el post dedicat a l’obra de Carlo M Cipolla Allegro
ma non troppo, i a l’art de la dissimulació de la realitat que comporta, he
topat aquests dies amb un cas encara més esbatanador que el de l’acadèmic
italià. Es tracta del [fals] artista més famós de tota la història de la
pintura del segle XX, Pavel Jerdanowitch, el creador del corrent desombracionista,
que va entusiasmar a la crítica i als galeristes ara fa tot just un segle, fins
al punt d’elevar-lo a la categoria de valor emergent dins les avantguardes
pictòriques tant als Estats Units com a la vella Europa. En realitat, aquest
suposat i misteriós artista rus no era altre que l’escriptor Paul Jordan-Smith,
un acadèmic especialitzat en la literatura anglesa del segle XVII, concretament
en la figura de Robert Burton. Casat amb Sarah Bixby Smith, pintora amateur que
en la seva primera exposició va rebre fortes crítiques per part dels suposats
entesos, que consideraven la seva obra massa realista, davant les arriscades i
trencadores apostes estètiques contemporànies, el nostre autor, sense un
borrall de coneixement pictòric, i per ridiculitzar als experts que havien
menyspreat l’art de la seva dona, va idear el ja mencionat pintor rus, embolcallant
la seva impostura en una obra pintada a correcuita per ell mateix, titulada Yes,
we have no bananes, amb un estil infantiloide que va amagar sota una aureola
conceptual que exaltava el primitivisme i la pintura plana, absent de
perspectiva i ombra, com si d’una innovació trencadora amb l’art clàssic es
tractés, quan únicament pretenia ocultar la seva completa manca de tècnica
pictòrica. Aquest estil, anomenat per ell mateix desombracionisme, va fer forat
entre els àvids adoradors de la novetat, que es van empassar l’enganyifa fins
el punt de promoure una exposició a la Galeria Vose de Boston el 1927, amb més
obres del mateix artista, fetes també seguint les pautes del teoritzat estil i
que va rebre elogioses crítiques, fins i tot a la revista d’art francesa Revue
du vrai et du Beau. La broma va finalitzar quan el mateix autor va
desvetllar la veritat, confessant la seva autoria al diari Los Angeles Times,
que va publicar la història en primera pàgina en la seva edició del 14 d’agost
de 1927.
En la seva autobiografia, l’autor de la
bufonada afirmava: “em va reportar més fama aquest petit acudit, que no em va
ocupar més d’una hora a l’any durant tres anys, que tota la feina seriosa que
havia fet les dècades anteriors”. Malgrat tot, va haver crítics d’art, com Havelock
Ellis, que van insistir en l’originalitat de l’artista, fent del desconeixement
-i fins i tot la negació de la seva condició d’artista- la prova definitiva de
la seva genialitat. En aquest joc de desplaçaments i ocultacions, fins la
troballa de l’originalitat verificadora, hi trobem un exercici esplèndid de
post-veritat. Tant és així que, la pròpia consciència del frau que té l’autor, manipulada
por la crítica, acaba esdevenint art mateix. El més sorprenent de tota aquesta
descomposició no és només la pèrdua de referents i criteris per defensar la
veritat de l’art, sinó la inutilitat del que tradicionalment es considerava com
a impostura en art, a saber, la imitació o còpia. El Fake o frau en art era
la falsificació de l’obra original, entenent-la com a còpia tan semblant que
difícilment resultaven distingibles l’una de l’altra[1].
Però, quan la simulació passa a ser esdeveniment i assoleix estatus complet d’obra,
la tasca esforçada del falsificador resulta inútil i innecessària. Al cap i a
la fi, qualsevol xarlotada, volguda o involuntària, pot adquirir l’anhelada aureola
del reconeixement popular. L’actual proliferació epidèmica d’obres mal anomenades
“artístiques” avala aquesta conclusió. La democratització de l’art no sé si és la
condició de la seva mort; el que sí sé és que és un efecte més de l’ocultació i
la negació de tota certesa. Més ben dit, un defecte més del nostre món post-verdader.
[1] Val la pena destacar l’obra que Orson Welles dedicà a la tasca d’Elmyr de Hory, amb el fals documental, F
for Fake (1973), elevant la tasca del plagi practicada per aquest a la categoría
d’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada