Des de l’adveniment de la democràcia en aquest
país s’han debatut, esmenat, votat i aprovat deu lleis educatives diferents[1],
xifra que, en 45 anys de règim democràtic que portem des del 78, ofereix l’espectacular
mitjana de 4,5 anys de validesa per a cada norma jurídica. Canviar el marc jurídic,
gairebé en cada legislatura, no ajuda a l’estabilitat del sistema, encara que
no sempre aquests canvis legislatius vagin acompanyats de variacions en el
model educatiu resultant. La majoria d’aquestes lleis han acabat sent derogades
per la llei subsegüent, elaborada sota la perspectiva ideològica del partit
polític que ha assolit l’alternança en el govern de l’Estat, després del
preceptiu període d’oposició parlamentària. Malgrat que no cal ser gaire espavilat
per adonar-se’n de la miserable subordinació de la formació de les futures
generacions de ciutadans als interessos polítics que hi ha darrera d’aquests canvis
de model educatiu, i que, en qüestions educatives, allò intel·ligent, com en
sanitat o en pensions, és generar consensos de país prou amplis per desvincular
educació i ideologia, no és aquest el problema que fa més estúpida la mesura en
sí. Al cap i a la fi, tota transmissió d’una tradició persegueix la seva
conservació, i això no és possible fer-ho sense adoctrinar.
De fet, no trobem que, per regular altres polítiques
socials, com ara la salut pública -on només s’han arribat a aprovat 3 lleis en
democràcia-, hagi calgut tanta variació jurídica, com tampoc ha estat
necessària en camps més susceptibles de generar controvèrsia, com les lleis
sobre seguretat ciutadana (també només 3
lleis en tota l’etapa democràtica), o les lleis sobre la interrupció de l’embaràs
(únicament 4), per posar altres exemples que divideixen sovint les cambres
legislatives pàtries entre progressistes i conservadors, generant polèmiques d’alt
voltatge ideològic. Per què, llavors, l’educació provoca tanta hiperactivitat
legislativa entre els nostres representants electes? Una possible resposta estaria
vinculada a la mateixa naturalesa de l’acte en sí: si concebem l’educació com una
extensió de la formació ideològica ciutadana, cada canvi aniria lligat a l’expectativa
futura de recolzament polític que les forces progressistes o conservadores
esperarien assolir, un cop completats els estudis del jovent en els preceptes de
la llei pròpia. Però això, novament, resulta estúpid, donada la periòdica
alternança en el poder d’ambdues corrents ideològiques contràries, fet que
comporta que al llarg de la seva formació els alumnes convisquin amb dues o
tres lleis educatives diferents i de signe contrari. Aquesta disposició
pendular, més que adoctrinament ideològic, acaba provocant l’abstencionisme i el
passotisme del jovent, a més d’incertesa social i l’esclerotització dels
docents.
Si l’anhel per canviar el marc educatiu rau en
la seva instrumentalització partidista, la política educativa d’aquest país
mereix el suspens general, sigui qui sigui aquell que governi, per incórrer
sistemàticament en la fal·làcia de prendre la part pel tot. Transmetre ideals
no és equivalent a formar l’esperit de la persona, tot i que en aquest esperit
hi tindran un lloc preeminent les seves creences i prejudicis. Posar l’accent
en allò primer -els ideals-, tot esperant que així s’assoleixi també allò segon
-l’esperit- és tan ingenu com creure que omplint la ment de l’infant d’ideals políticament
correctes estem conreant el seu esperit crític. Antigament, en la tradició
socràtico-platònica, educar consistia en la cura de l’ànima; modernament, en la
tradició republicana francesa (Jean Jaurès, Victor Hugo...), consistirà en la
cura de la pàtria. Sigui com sigui, allò en el que no ha de consistir és en la
cura de la pròpia doctrina partidista. Creure que ha de ser així ja no és
ingenu o estúpid sinó, per les seves tràgiques conseqüències històriques, summament
pervers.
[1] Podeu consultar l’enllaç
segúent per conèixer I consultar totes i cadascuna d’aquestes lleis: https://www.educaweb.cat/continguts/educatius/sistema-educatiu/lleis-educacio/cronologia-marc-legal-educatiu-estat-espanyol/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada