dimecres, 12 d’octubre del 2022

Biennal de Pensament, xerrada sobre Futurs compartits

 La curiositat sobre l'esdeveniment cultural estrella finançat per l'Ajuntament de Barcelona de la tardor, la Biennal de Pensament, em fa parar l'orella en l'única activitat que es fa en streaming i en obert -evitant-me, així, les cues i incomoditats del desplaçament a actes que apleguen gran quantitat de públic-, la xerrada sobre el tema dels "Futurs compartits", amb dos pesos pesants de l'actual star system en el terreny de la intel·lectualitat, els historiadors i "pensadors" Yuval Noah Harari i Rutger Bregman. Confeso no haver llegit cap dels seus llibres, tot i que conec prou bé l'impacte de l'obra del primer en el terreny de la història de la cultura i la racionalitat humanes.

El primer que em crida l'atenció és el nom de l'esdeveniment, Biennal de Pensament. Escollir el terme "pensament", en lloc de Filosofia o la Raó o el "Logos", no és baladí. La filosofia es troba tan mancillada i desprestigiada, pel seu permanent qüestionament i crítica des de les institucions polítiques i culturals dels país, que no m'estranya el seu ocultament. Una Biennal de Filosofia no atrauria a les masses que omplen els diversos escenaris de l'esdeveniment, per la raó, madurada en la seva experiència docent, que el Jordi Ramírez esmenta aquests dies en el seu bloc, quan reflexiona sobre la utilitat de la filosofia i la seva presència en els plans d'estudi, tot afirmant que avui tota filosofia s'ha vist reduïda a ideologia. Així, doncs, fer filosofia és quelcom propi d'una activitat sectària, restringida als seus iniciats i escollits, i que té l'etiqueta de l'exclusivitat pròpia del club de socis d'un determinat camp d'estudis esotèrics. En canvi, això de pensar és transversal, interdisciplinar i obert a tothom. Només cal tenir "esperit crític" i curiositat vital. Alguna cosa hi ha en aquest desplaçament que no només denota la magnitud de la derrota del saber filosòfic, enfront dels altres "sabers", sinó també sobre la condició marginal i contracultural que hi ha en l'arrel mateixa de la seva aparició i supervivència.

Però retornant a l'únic acte de la Biennal al que he assistit, la ja esmentada xerrada sobre els futurs, la impressió que em deixen les atractives reflexions dels dos convidats, quan vinculen futur a cooperació i relat, per oferir un panorama esperançador, davant l'esfereïdor present que ens abruma, encenent la flama, un cop més, de la utopia i denunciant el determinisme, a l'hora que aborden alguns dels possibles escenaris d'aquest futur, és la d'estar escoltant el lloc comú d'un posicionament hegemònic en el discurs cultural actual. S'aborden qüestions com la inadequació del decreixement per al progressisme, els reptes i perills de la tecnologia, com ara la vigilància tecnocràtica, la importància de l'esfera política i de les institucions per evitar caure en els paranys i perills d'una societat cada cop més controlada, el ser capaç de detectar pràctiques actuals que el futur qualificarà de nocives per a la societat, i canviar-les a temps, i qüestionar el relat que fem de nosaltres i el nostre progrés quan aquest genera més patiment que benefici. La hiperinflació de drets actual, que s'estén amb naturalitat fins i tot als animals, arriba al paroxisme quan es planteja la possibilitat que el patiment pugui ser experimentat també per la intel·ligència artificial. No segueixo per no aburrir, però concloc, de l'experiència, la certesa que darrera d'aquest discurs positiu sobre el futur, i en general, darrera la operació cultural que la Biennal mobilitza, hi ha una intencionalitat persuasiva vinculada a un missatge polític que tracta de construir un espai comú de pensament progressista, que té com a principals i habituals enemics el canvi climàtic, la desigualtat, el masclisme, etc. La Biennal és l'espai de l'assaig del treball col·lectiu per assolir una justificació del pensament hegemònic. No jutjaré la bondat o maldat d'un esdeveniment promogut i finançat amb recursos públics, però, tornant a la qüestió de la reducció de la filosofia a ideologia, no se m'acut cap altre exemple més clar d'ingerència ideològica en el panorama cultural present que el que es promou aquests dies a Barcelona sota l'epígraf Biennal de Pensament.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Un nen de Thomas Bernhard

  La col·lecció de relats autobiogràfics de Bernhard conclou circularment 1 , amb el retorn a una infància difícil que marca els traços bio...