Visita a l'exposició Cinema i moda, Jean Paul Gaultier

 Matinal d'ahir diumenge al CaixaForum per veure l'exposició sobre Cinema i moda de Jean Paul Gaultier. No em sorprèn la quantitat de gent que té la mateixa pensada que nosaltres i omple, encuriosida, les sales de l'exposició. Es tracta d'una mostra plenament inserida en la cultura pop que, ja des de fa un temps, guanya pes i presència en les programacions de les grans entitats promotores de la salut cultural del país. Sens dubte, barrejar moda, cinema i un personatge prou conegut del gran públic és sinònim d'èxit. Res a dir, si aquest producte serveix per finançar altres mostres i exposicions artístiques i culturals més minoritàries, però igualment essencials per mantenir viu el cos malalt de les humanitats en aquest país. 

El que ja no em deixa tan indiferent és el ritme expositiu de la mostra, composada per una barreja de vestimentes de pel·lícula i de les col·leccions creatives del mencionat modista, amb fotografies dels films protagonistes de la mostra tèxtil, o inspiradores de la mateixa, així com breus fragments de les esmentades pel·lícules. Tot i l'ordre, que pretén seccionar i donar continuïtat a l'exposició, un no té mai clar si el que veu és fruit de la participació directa del modista en el vestuari de la pel·lícula en qüestió, o bé és una font d'inspiració de les seves col·leccions de moda, o simplement un element motivador de la seva personalitat i estètica tan particulars i característiques. Dit d'una altra manera, la barreja i la diversitat d'elements visuals i sonors estan plantejades i pensades per generar una impressió sensorial prou atractiva i enlluernadora com per relligar el modista amb el setè art. Sembla que per dignificar la seva condició de creador no hi hagi prou amb centrar el focus en els seus vestits. Cal vincular-lo a un univers creatiu més ampli i glamurós. No serè jo qui qüestioni la condició artística que pugui tenir el món del disseny tèxtil o de qualsevol altra mena. No és el que vinc a discutir, ja que, en tot cas, és un fenomen prou potent i seriós en el nostre món com per impactar profundament en la vida econòmica i social de la nostra època. Els estudis que George Simmel li va dedicar al fenomen, ja en el 1905, són prou desvetlladors de la seva importància. Però, si d'impressions sensorials i d'impactes es tracta, retornant a la nostra exposició, més enllà dels focus i les imatges, i deixant de banda els propis vestits, que sense el context de la seva exhibició rallen el ridícul, la que jo rebo, després de passejar-me durant una hora per les diferents sales, és la percepció de la buidor. Més enllà de la voluntat d'idolatrar el personatge i el cinema que l'inspira no hi trobo res. No hi ha profunditat en la mirada cap a tota aquesta amalgama creativa ajuntada per a l'ocasió, fora de l'evident presència del personatge. Al final, el veritable protagonista de la mostra és el propi modista. Agafar com a excusa el seu interès i col·laboració amb el món del cinema problematitza mes que aclareix la seva figura. És que no té prou valor la seva producció com per merèixer una exposició per sí sola? 

Retornant a Simmel, no hem d'oblidar que, en el seu cas, la moda és un dels exemples del nou paradigma del món modern, i que consisteix en passar d'una societat del treball i la producció a una societat del consum i dels serveis, on els vestits i l'alta costura acaben convertint-se en mercaderia. Sembla que per dignificar la mercaderia calgui donar-li transcendència i pàtina d'art. Mal negoci, ja que, llavors, s'està admetent que la moda té un valor artístic, com a mínim, inferior a les altres arts. Repeteixo que no és aquesta la meva motivació, però exposicions com aquesta no ajuden a dignificar el seu valor. El màxim per al que serveixen és per transformar un espai cultural en un gran aparador publicitari d'una marca prou coneguda i poderosa. Si el que voleu és aprofitar l'estona i fruir d'una exposició seriosa, profunda i ben articulada, tot i que segueixi inserida en el món de la cultura pop, no deixeu de visitar la que es troba just enfront d'aquesta, Còmic, somnis i història. Té la bondat d'inspirar tan la nostàlgia com la fascinació, és a dir, és per a tots els públics, entenen el terme en el sentit més ampli possible i que no només implica les edats de les persones, sinó també els seus gustos, filias i fòbies.