Aquest cap de setmana passat el diari Ara, un mitjà de
comunicació que s’ha destacat, des dels seus inicis i fins l’actualitat, per apostar
en favor de l’impuls de les noves pedagogies renovadores, preocupat per la
situació catastròfica de l’escola catalana que les proves PISA ha retratat
recentment, ha dedicat dos articles a la qüestió educativa, anunciant-los en primera
pàgina. El dissabte l’article promovia un debat entre experts[1], amb l’inefable
Eduard Vallory, conegut impulsor de la fracassada Escola Nova 21, l’ex-consellera
del ram Meritxell Ruiz, vinculada ara i abans de passar efímerament pel càrrec
a l’escola cristiana, d’arrel privada o concertada, el docent Ruben Pineda -que
ja no es troba a l’aula, sinó a un CRP- i que forma part del col·lectiu Clam
Educatiu, amb un ideari
sospitosament alineat amb les propostes del Departament d’Educació i el filòsof
Gregorio Luri, l’únic de tots ells que ha trepitjat les aules tant de primària
com de secundària, al llarg de tota una vida de dedicació a la docència i la
reflexió sobre la funció de l’escola i la capacitat transformadora del coneixement.
El debat pretenia assenyalar els problemes que pateix l’escola catalana i
promoure mesures per la seva millora.
Tot i que el principal problema, en el qual hi coincideixen
tots, és la manca de recursos i la desigualtat social i econòmica que pateixen
els alumnes catalans, les solucions són discrepants, destacant la voluntat d’aplicar
a l’escola pública el model concertat de criteri de selecció i tria del
personal docent per part de les direccions, aprofitant el decret de plantilles i
el decret de direcció en vigor, per “crear equips i projectes educatius estables”,
sobretot en els centres d’alta complexitat. La idea, doncs, no és tant incrementar
de manera generalitzada la despesa pública en educació, com invertir
adequadament els recursos, fomentant incentivar els professionals que obtenen
bons resultats i penalitzant -s’utilitza l’eufemisme d’”ajudar-los”-, conseqüentment,
a aquells que no ho facin. S’introdueix, d’aquesta forma, en el debat, la
qüestió que sembla preocupar més als experts que assessoren als polítics, a
saber, la capacitació i formació del professorat, que no està prou preparat, a
parer seu, per aplicar els aprenentatges competencials que han de garantir,
suposadament, la qualitat i equitativitat de l’educació. Si, inicialment, no es
va assenyalar als docents com a responsables del fracàs educatiu de país que
PISA ha destapat, darrerament s’està generant el corrent opinatiu que apunta
cap a un control més ferri dels criteris de selecció i avaluació del col·lectiu
docent, responsable de no seguir amb prou fermesa els principis del model
reformador que les lleis i decrets promouen.
Arribem, d’aquesta manera al nucli de la qüestió: és el
model competencial el millor per aconseguir revertir el desori existent a l’escola?
Aquí la discrepància és profunda, amb un arrenglerament sense fissures entre
aquells experts que no es qüestionen la bondat del model competencial i recolzen
el seu fervor en el model, justament, en el fracàs de les proves PISA, “que
avaluen aspectes competencials, capacitats que no s’estan transmetent als alumnes
per una mala aplicació del currículum”, i l’opinió del Luri, que hi veu mancances
en un model que abandona la part memorística i devalua considerablement el
coneixement, arraconant continguts en benefici de procediments. I en aquest
punt culminant emergeix l’opinió de Vallory que entén les competències com “la
manera d’articular en vivències els coneixements”. Així, només el coneixement
assolit des de la vivencialitat de les emocions, el descobriment i la
creativitat resulta útil i motivador a llarg termini. L’article acaba amb l’opinió,
novament majoritària, que les mesures continuistes i no les rupturistes són la
garantia per abordar la problemàtica amb perspectives d’èxit, avalant, així, les
polítiques conservadores del Departament d’Educació que es resumeixen en el
decebedor decàleg de mesures promogut per la Consellera Simó i que lúcidament
analitza l’amic Robert Veciana en el seu bloc[2].
Com que l’aprenentatge per competències, que ja portem
aplicant a Catalunya des de fa uns quants anys, s’ha vist qüestionat pels
resultats de les esmentades proves PISA, la defensa del mateix executada pel
Vallory en el referit debat no li va semblar suficient a la direcció del diari,
raó per la qual hi va insistir a l’edició del diumenge, amb un article enterament
dedicat a l’ensenyament competencial[3], on només s’esmentava,
com a veu discrepant, l’opinió del Xavier Massó, president de la Fundació
Episteme i Secretari General del sindicat Professors de Secundària, qui denuncia
la manca de base en l’aplicació d’un model que no està prou estructurat en els
currículums, ni prou definit pels mateixos experts i institucions que defensen
el seu ús. Calia, doncs, tancar files i presentar les bondats del model des de
l’experiència dels seus aplicadors, partint, és clar, de la definició avançada pel
Vallory en el debat del dia anterior. La directora i dos docents de l’institut
públic Angeleta Ferrer de Barcelona passen a ser els protagonistes de l’article,
encarregats d’apuntalar el model, tot desmentint les crítiques rebudes: que si ensenyar
per competències no consisteix només en fer projectes, que si és un model que
té molta història, teoria i evidències al darrera, que si la intenció és
contextualitzar el coneixement, més que en rebaixar els continguts, que si l’objectiu
és que l’alumne aprengui a aprendre... A partir d’aquí els docents expliquen
com procedeixen a l’hora de impartir els projectes amb els quals apliquen l’ensenyament
competencial, destacant els “criteris de qualitat” que es fan servir en la tria
i execució dels projectes. No manquen, tampoc, les referències a aspectes com l’ús
puntual d’explicacions per part dels docents, o formes tradicionals d’avaluació,
com els exàmens, malgrat que es prioritza una avaluació contínua centrada en l’activitat
diària de l’alumnat. També tenen resposta per a la causa de la davallada general
dels resultats a les proves PISA: l’aplicació que s’està fent arreu del model
és superficial i sense la formació requerida dels docents que l’imparteixen.
Així, el problema no és el model competencial sinó el com s’està duent a la pràctica.
Respecte a la capacitació final dels alumnes formats només amb projectes per
superar proves externes tradicionals, com ara la selectivitat, conclouen que, “malgrat
no estar-hi habituats, s’adapten perquè ells han aprés a aprendre”.
Davant aquesta ofensiva que persegueix aprofitar la crisi de
l’escola catalana, perduda en l’innovacionisme constant i en l’ús de les noves
tecnologies, per insistir en una recepta competencial que és evident que no
funciona, cal plantejar algunes de les qüestions que el publireportatge
propagandístic perpetrat pel diari no aborda: 1) quan s’ha de començar a
impartir l’aprenentatge basat en projectes? A Primària, a Secundària, a
Batxillerat? La implantació del model a Primària, per exemple, en detriment de la
formació lectoescriptora i en càlcul, està generant veritables estralls en l’alumnat
que arriba a la Secundària, sense les competències de l’etapa assolides. 2) Per
què, si el problema és la insuficient formació del professorat en l’aplicació
de l’ensenyament competencial, no hi ha després d’anys d’implantació del model,
cursos formatius avalats pels experts en cada àrea que garanteixin les bones pràctiques?
L’oferta de cursos formatius, majoritàriament centrada en aquestes noves
pedagogies, és prou extensa i cada cop més promoguda per les mateixes
direccions dels centres, raó per la qual no hi ha docent que no hagi participat
en cursets d’aquesta mena. La sensació, però, és que ningú té clar què és una
competència ni com s’ha d’aplicar per assegurar la seva consecució. Aquesta
manca de concreció acaba convertint els cursets en rituals d’iniciació a una
nova ciència mistèrica pròpia del sectarisme il·luminat que inspira als seus
impulsors. 3) Per què la retòrica dels experts defensors dels model insisteix
en atacar pràctiques tradicionals d’aprenentatge que tenen èxit en països que
estan al capdavant dels resultats en les proves PISA? Quan se’ns insta a “desaprendre”
metodologies tradicionals, com la classe magistral, per poder aplicar amb
correcció els nous mètodes, és que hem entrat en el terreny de la fe i de
l’intervencionisme social propi de les ciències ocultes i les sectes més que en
l’espai de les evidències científiques. 4) Per què l’escola ha de ser el
trampolí definitiu vers la descoberta vocacional de cada alumne? Per què hem de
garantir, ja no la instrucció bàsica dels nostres alumnes, sinó el desenvolupament
integral de totes les seves capacitats inclosa la seva realització personal?
Ningú nega el poder de la motivació en l’aprenentatge però, posseïts per la
nova fe en la pedagogia vitalista, hem assumit que la motivació de
l’aprenentatge sigui sempre finalista. El fi últim de l’ensenyament
competencial (“que aprenguin a fer coets que volin per entendre les lleis de la
física...”) sembla ser despertar vocacions professionals, ja que es tracta d’aconseguir
que els nostres alumnes siguin feliços. Però l’aspiració a la felicitat no té
per què ser la guia de tota formació. Els somnis d’infantesa tenen més a veure
amb la imaginació que amb l’esperit crític. Fer d’aquests somnis el motor de
tot el procés educatiu té un punt d’ingenuïtat, quan no de peterpanisme[4]. En el cas que sigui
així, l’especialització i diversificació que requereix l’aprenentatge finalista
es produeix a edats on encara no està formada la capacitat de decisió de
l’alumne. Com que aquesta especialització, pròpia d’estudis de grau, resulta
inviable en les primeres etapes educatives, acabem promovent una formació que
alimenta l’infantilisme i allunya l’alumnat del veritable esforç que cal
acomplir per fer efectiva una vocació. Escollir sense saber es el camí més
recte cap al fracàs. Justament, el fracàs que les proves PISA s’entesten en evidenciar,
contra el voluntarisme i sectarisme dels promotors nostrats de l’ensenyament
competencial.
[1]
https://www.ara.cat/societat/educacio/no-nostres-mestres-entren-l-aula-tanquen-porta_1_4877824.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada