The Ballad of Buster Scruggs

 

Entre la miríada de produccions prescindibles que omplen les plataformes digitals s’amaguen algunes petites joies que els gegants de l’entreteniment, en un sobtat i inesperat exercici de rescabalament amb la humanitat estupiditzada per les seves propostes, han finançat i comercialitzat per a major glòria de la indústria del cinema i per al gaudi dels seus soferts espectadors. És el cas de la pel·lícula que he vist en l’inici d’aquestes vacances, The Ballad of Buster Scruggs, filmada el 2018 pels germans Coen, cineastes que porten temps explorant i re-interpretant els clàssics de la tradició grega i hebraica que conformen les bases de la nostra cultura occidental, des dels escenaris de l’Amèrica profunda que tan bé coneixen o des dels gèneres que millor han reflectit el cinema d’aquest país, com el gènere negre o, en el cas que ens ocupa, el western.

Es tracta de sis històries que il·lustren diferents aspectes del món d’oportunitats, violència i descoberta que va significar la conquesta de l’oest i que el gènere cinematogràfic ha sublimat fins convertir en un dels seus cims creatius clàssics. Podem veure relats de malfactors, buscadors d’or, caravanes de colons, empresaris sense escrúpols o viatges en diligència que formen el conegut tòpic explorat fins la sacietat pel gènere, sense oblidar l’atac dels salvatges indis, tal com manen els canons tradicionals. Però, fonamentalment, totes les històries que composen aquesta balada parlen essencialment del mateix, el tràgic destí que espera a qualsevol que emprèn el viatge incert de la vida. I és aquí on, en l’encreuament amb la vida mateixa, el gènere assoleix la seva transcendència, fins arribar a emular la tradició heroic-tràgica de l’èpica homèrica grega. Cada protagonista, amb les seves accions, enfila un inexorable camí vers la seva culminació, sabedor que el camí només té una direcció i que cal resseguir-lo fins al final. Cap afecte, cap emoció trasllueix l’artista impossibilitat, quan descobreix com es desfarà d’ell l’empresari que l’explota, el qual, guiat pel fred compte econòmic de beneficis i pèrdues, troba un negoci més sucós amb despeses menys oneroses, que l’alliberen de la càrrega que comporta ocupar-se del noi que li procura els guanys, tot i la deshumanització inherent a la seva acció, metàfora colpidora del nostre present, entregat a l’utilitarisme del rendiment econòmic més salvatge i inhumà.

Amb la mirada més pròpia de l’animal que sap que ha arribat a la seva fi, però que tota expressió passional és sobrera i qualsevol comprensió racional dels esdeveniments defuig la limitada capacitat humana, els protagonistes d’aquestes històries encaren amb serenor l’única opció que l’ordre vital els ofereix: la vida cal entomar-la com ve i apurar-la fins al darrer instant. Tota la violència, el patiment i la vulnerabilitat amb la que aquesta s’expressa és merament accidental, una cobertura més estètica que ètica, la condició d’un temps i un espai que emmarquen la humana experiència i que ve dictaminada pel fat capritxós de divinitats juganeres, com en el cas de l’atracador de banc penjat dues vegades.

La balada és una cançó popular de tractament amorós i acompanyament coral. El recobriment musical d’una narració més lírica que èpica, com en el cas del jugador de pòquer Buster Scruggs, que dona nom al film, i que vol ser recordat per la seva vel·leïtat artístic-cantora, més que per la seva tendència a buscar-raons, celebra la vida cantant, malgrat portar-la al límit del que resulta raonable, amb la seva insistència en desafiar-la. Totes les històries que integren la pel·lícula ballen el mateix ritme pausat i reiteratiu, desafiant i joiós que davant la mort fa un somriure més que un plor, com la tornada de la cantarella que en la seva repetició reviu totes les vides dels seus herois. Com la darrera història ens transmet, on ens trobem participant de la conversa entre els viatgers d’una diligència en trànsit cap a l’oest, i on cada personatge defensa la seva concepció vital, des de l’individualista, a la dogmàtica, passant pel relativista, per acabar reculant tots ells davant l’alegria vital que conté la lloança de la tètrica ocupació de caça recompenses amb la que els seus interlocutors els amenitzen el trajecte. La diligència és el viatge de la vida i el seu cotxer no s’atura, portant al seu destí a tots els passatgers, tan a aquells que fan de la vida un castell on refugiar-se, com a aquells que la consagren, en tant que aventura. Revers líric de la Ilíada, com el clàssic homèric, la pel·lícula dels Coen ens transmet el missatge que l'heroïcitat no consisteix en saber morir, sinó en saber viure la condició de la pròpia mortalitat.