La democràcia es va convertir en el “govern dels partits”. La
denúncia la fa Moisei Ostrogorski en el seu clàssic La democràcia i els
partits polítics[1],
publicat el 1903, rigorós i exhaustiu estudi de la democràcia moderna, on
l’autor descriu els límits i perills d’aquest règim polític, que no és
perfecte, però és l’únic capaç de garantir el respecte de principis
fonamentals, com la llibertat i la igualtat dels ciutadans. Entre els diversos
problemes que condicionen l’exercici democràtic, com la tirania de l’opinió
pública, de la que ja he parlat en algun post
anterior, hi destaca amb especial preocupació, la configuració dels partits
polítics. Són estructures pensades per l’assoliment del poder, màquines construïdes
per a la seva consecució i regulació, amb estructures fortament jerarquitzades
i burocratitzades que, d’aquesta manera, contradiuen l’esperit democràtic de la
voluntat popular, de la qual haurien de ser el seu directe reflex, per acabar convertint-se
en poderosos instruments de domini de l’electorat i d’imposició d’opinions. A
ningú se li escapa que la discrepància i la diversitat d’opinions és el nucli
saludable de qualsevol societat. Les divergències susceptibles de separar els
ciutadans en camps diversos són naturals, necessàries i beneficioses. Com més
sòlidament està implantat un règim de llibertats en un país, més espontàniament
esclaten aquestes diferències i més cal que els ciutadans s’alineïn, s’agrupin
i lluitin amb totes les armes que la llibertat posa al seu abast. El problema,
però, és que la partitocràcia entén la presa del poder com el mitjà més ràpid i
eficaç per dirimir -legislar- i inclús resoldre -imposar- aquestes diferències.
Així, doncs, quan arriba al poder qualsevol partit legisla, des de la seva
majoria, els canvis que ideològicament i programàticament no només creu que
resoldran les diferències que nien en el si de la societat, sinó que, a més, li
permetran romandre i conservar el poder. Quan l’alternança entre partits es
produeix i la formació ideològicament contrària arriba al govern, procedeix a
legislar en sentit contrari, derogant les lleis anteriors per impulsar els
canvis que consolidin la seva opinió i garanteixin la seva continuïtat en el
poder.
La solució a aquest atzucac Ostrogorski la troba en
l’exercici de la funció legislativa, on les majories poden consensuar i acordar
els canvis que beneficiïn la societat, no des de posicionaments estrictament i
disciplinàriament partidistes i sense l’obligatòria conquesta del poder
executiu. Desvincular el debat democràtic i els consensos de país de la lluita
partidista pel poder, promovent que aquest diàleg es faci des de la
racionalitat i no des dels foscos interessos de grups de pressió i lobbies que
financen als partits a esquenes de tothom és la solució del politòleg rus per
als grans problemes que corrompen la democràcia i, de retruc, la nostra
societat. Dit d’una altra manera, la guerra entre els partits que ho subordinen
tot a les seves finalitats particulars de conquesta del poder, impedeix
resoldre les qüestions socials de forma justa i assenyada.
La solució al problema passaria per eliminar, a la pràctica,
l’ús dels partits rígids que tinguin com a finalitat l’assoliment del poder,
per retornar-los al seu caràcter essencial d’agrupació de ciutadans creada per
a la reivindicació política. Els partits actuals, pensats com a repositori de
tota mena de problemes a resoldre, serien substituïts per organitzacions
especialitzades -lligues i federacions-, limitades al seu objectiu particular. La unanimitat fictícia
dels seus integrants donaria pas a formacions dinàmiques més homogènies però
també més adaptades als canvis i necessitats socials. Aquest canvi en el mètode
d’acció política acabaria amb les condicions bàsiques de la corrupció i la
tirania que produeix l’actual règim de partits. S’acabaria el clientelisme dels
partits. La seva organització es subordinarà a una causa exclusiva, deixant de
ser una finalitat en ella mateixa. De mestressa tirànica passaria a serventa
dòcil. El ciutadà estaria obligat, llavors, a exercir de forma conscient el seu
deure cívic, en lloc d’assentir a una solució única de tots els problemes amb
la seva adhesió en forma de vot cada quatre anys a un partit. Hauria de
posicionar-se, en cada ocasió, respecte una sola i única qüestió, ben definida,
cosa que li permetrà entendre i examinar millor la seva decisió. Les
agrupacions especials tenen grans avantatges respecte els partits tancats. A
més, el ciutadà podrà viure la seva llibertat com un home lliure, és a dir,
podrà realment “intimidar” els legisladors, obligant-los a tenir en compte els
seus problemes i les seves necessitats. En el sistema actual de partits
permanents el seu vot es sovint fruit de la por al triomf de l’opció ideològica
contrària, no al convenciment en relació al programa de govern de la força
escollida. La “majoria” ja no li inspirarà un temor místic quan la vegi en la
seva contingència. El poder d’intimidació de l’opinió, que la democràcia ha
desencadenat, trobaria així, amb aquest mètode d’acció política, uns límits que
el principi democràtic no li pot assignar.
Els votants, quan són capaces d’intimidar els governants, en
les democràcies, poden induir avenços ja que els governants, vulguin o no, han
de tenir en compte les necessitats i les aspiracions populars. S’elevaria,
així, el nivell intel·lectual i moral dels representants polítics, així com,
també, els mètodes de propaganda política, que deixarien de fer servir el
sensacionalisme que apel·la a emocions i sentits, per recórrer a arguments amb
els quals convèncer els esperits més que no pas apoderar-se d’ells a l’assalt. Amb
això, augmentaria, també, el nivell educatiu de les masses. La proposta
d’Ostrogorski està fonamentada en el principi de la unió en lloc de la unitat.
Aquesta unitat, característica de les societats comunitaristes del passat, ja
no és possible avui en l’era de la llibertat, i ha de ser suplantada per la
unió de les voluntats, entesa no com una harmonia universal fonamentada en una
base immutable que dona lloc a un acord per sempre més i sobre tots els temes, sinó
com un resultat canviant i permanentment renovable, reflex de les relacions
mutables dels fets i les idees que protagonitzen els subjectes polítics de tota
societat.
Lligues i federacions, en lloc de partits polítics, votants
capaços de triar opcions polítiques en virtut d’arguments i raons, representants
polítics amb alçada moral i sentit del deure, debats d’idees sense càlcul
tacticista en termes de major poder efectiu, una opinió pública plural i respectuosa
amb la diferència... La màgia del Nadal em fa creure que, com en el conte de
Pere Calders, Festa d’amor universal[2], els
desitjos que els exiliats que vivim en la escletxa de l’oblit i la irrellevança
demanem al Pare Noël es faran per una vegada realitat, i que les propostes d’Ostrogorski
seran dutes, finalment, a la pràctica. Tanmateix, com el genial contista relata,
tampoc això farà feliç tothom, i no trigaran les sospites i acusacions en
malmetre les -bones- intencions. Al capdavall ni la màgia, ni el Pare Noël,
poden canviar la humana condició que té en l’ambició, el desig i l’afany de
poder la més alta motivació per la dedicació política. Ara que ve Nadal, practiquem
la unió i la fraternitat, encara que només sigui per unes hores. Bones i polítiques
festes.
[1]
Moisei Ostrogorski, La démocratie et les partis politiques, Fayard,
1993; hi ha traducció parcial al català a l’editorial Barcelonesa d’edicions, col·lecció
eixos, nº 26.
[2]
Pere Calders, Tots els contes. Barcelona, Ed. Labutxaca, 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada