A propòsit d’ensenyar seguint el mètode socràtic

 

En l’onatge comunicatiu provocat pels resultats de l’informe PISA hi trobo un article que destaca el nivell d’excel·lència assolit en un institut de Valladolid, els resultats del qual es situen per sobre de la mitjana de Singapur, país que lidera el rànquing entre els participants en l’informe. Tot llegint l’article[1], que presenta les metodologies emprades pels docents d’aquest institut públic, i que podríem qualificar de tradicionals, amb una atenció especial pels coneixements concrets i pel domini de la matèria impartida amb rigor professional, hi destaca l’ús del mètode socràtic entre diversos d’aquests docents. Com sabem els professors de filosofia, aquest procediment, consistent en fer preguntes a l’alumnat per, partint del que ja saben, ajudar-los a desenvolupar nous aprenentatges, és altament motivador, participatiu i creatiu, valors tots ells integrats en el lèxic de les pedagogies reformistes que colonitzen les lleis i decrets educatius estatals i autonòmiques.

Plató es va preocupar d’exemplificar l’ús del mètode socràtic en el diàleg del Menó, on el lector assisteix a la instrucció d’un esclau que, conduït per la interrogació socràtica, acaba resolent per ell mateix el problema matemàtic de la duplicació del quadrat... sense tenir una formació matemàtica prèvia. No pretenc amb això ressaltar el valor de la ignorància a l’hora de desenvolupar nous aprenentatges, no sigui cas que algú hi afegeixi a les competències emocionals que el decret diu que han d’assolir els alumnes en matemàtiques, el desconeixement previ dels rudiments del saber matemàtic, com a garantia de l’èxit en l’aplicació del mètode socràtic. Veient com està el pati dels il·lustres pedagogs que aconsellen els dirigents polítics que fan les lleis educatives del país, la temptació de la ignorància esdevé més real que els propis mètodes pedagògics[2]. Més aviat, el que pretenc és destacar la llarga trajectòria d’èxit que té un mètode provat des de fa 2500 anys i encara avui ben viu, com es demostra en el cas de l’esmentat institut val·lisoletà. No cal inventar res, només aplicar allò que durant 25 segles s’ha vingut practicant en l’entorn de la transmissió del saber filosòfic. Des de la dialèctica platònica al mètode escolàstic -amb la lectio, la quaestio i la disputatio, veritable programa complet d’aprenentatge competencial-, del mètode axiomàtic-deductiu a la intuïció de Bergson. La continuïtat de la filosofia és la més alta prova de la validesa dels seus procediments de transmissió.

Els mateixos pedagogs que fan de la ignorància un valor formatiu de primer ordre, obsedits per situar en el centre de tot aprenentatge a l’alumne, pretenen qüestionar l’estructura curricular de l’ensenyament, les matèries i inclús els docents especialistes[3]. En la seva particular creuada per la utilitat del saber aprés -utilitat que només s’assoleix des de la pedagogia de la innovació i el culte mistèric a la novetat per la novetat- estan disposats a sacrificar tot el bagatge cultural, didàctic i sapiencial que ha permès a la humanitat arribar fins aquí. Ignoren, d’aquesta manera, deliberadament o de forma estulta, el significat primer del terme παιδεία, i que abasta tant l’educació com la civilització, la cultura, la tradició i el domini de les tècniques productives, entenent que cada un d’aquests aspectes, per si sols, no designa res sense la seva integració en la resta, tal com ens posa de manifest Werner Jaeger en el seu clàssic estudi sobre la cultura  grega[4]. Perdre de vista aquest sentit integral de l’educació i reduir-la a una mera pràctica de sabers utilitaris que l’alumne farà servir a interès i conveniència significa renunciar a la formació en el marc de la Πολιτεία, és a dir, la que ens disposa per la vida pública i ens capacita per a l’exercici de la cultura cívica, justament el fi últim que tota la retòrica legal de la reforma educativa diu voler assolir. Dit d’una manera rasa i curta, oblidant-nos dels mètodes educatius de tota la vida hem caigut en el parany de fer servir els mitjans contraris que necessitem per adquirir el fi últim que fa possible la continuïtat de la comunitat humana, en tant que relliga entre sí educació, civilitat i democràcia. En lloc seu estem promovent el culte a la novetat, la utilitat i el més nociu individualisme, obtenint com a resultat final l’estupidització d’una bona part de l’alumnat del país, tal com ens mostren sense embuts els resultats de les darreres proves PISA.

---

[1] https://www.elmundo.es/especiales/educacion/escuelas-publicas.html?fbclid=IwAR1RXBE1VxgDIRGdakuwTRwnBB_0IJ7z0po-KXadgx605niXknvWb0b_3GQ

 

[2] Veieu l’article de Jaume Funes No saben llegir i no cal que sàpiguen, a propòsit de la devallada dels resultats en les competències lectores dels alumnes catalans.

[3] Veieu l’article de Jaume Funes en defensa de les noves pedagogies: https://www.ara.cat/opinio/no-toqueu-meva-escola_129_4277574.html

 

[4] Werner Jaeger Paideia, Die Formung des griechischen Menschen, Walter de Gruyter & Co., Berlin 1934–1947. Hi ha traducció al castellà, Paideia: los ideales de la cultura griega, Fondo de Cultura Económica, México, 1957.