Napoleó de Ridley Scott

 

Napoleó, la pel·lícula de Ridley Scott que he vist al cinema aquesta setmana, juntament amb el Jan i la Glòria, és una superproducció llarga i desigual, tan en el muntatge com en la proposta. Més que d’una pel·lícula amb finalitat històrica la qualifico de biopic, on la figura del militar, patriota, polític, estadista i, finalment, emperador francès omple per complet l’escena, en una mena de celebració del jo més buida que enlluernadora. Els decisius esdeveniments històrics que acompanyen la narració -execució de Maria Antonieta, defenestració de Danton, instauració del Consulat o la pròpia coronació de l’emperador- semblen elements decoratius que emmarquen la trajectòria ascendent d’un oficial predestinat a la més alta categoria i rang, sense més mèrit per aconseguir-ho que “saber posar millor que cap altre els canons en el camp de batalla”, segons ell mateix reconeix, un cop vençut. Sense voler caure en els corrents historicistes que hi veuen en la determinació dels grans actors de la història la direcció i el sentit final de tots els esdeveniments, crec que, tractant-se com es tracta d’un film enfocat en un sol personatge, hauria d’oferir alguna virtut més per fer-nos-el creible com uns dels grans noms de la història, a risc, en cas contrari, d’esbossar un discurs inconsistent que redueix la història a un sol protagonista, tan mediocre com vulgar, però capaç de canviar, ell sol, màgicament, el curs d’Europa.

Perquè si, d’altra banda, es perseguís un retrat més humà de l’estadista, atenent a la seva vessant familiar i personal, com també apunta en alguns moments la pel·lícula amb la descripció de la relació que Napoleó tindrà amb Josefina, hi veuríem no només febleses, sinó també esperances i il·lusions, que farien comprensibles les seves accions en el terreny polític, donant sentit unitari al personatge, mentre que el que Scott ens mostra és el reduccionisme de la relació al desig carnal per la seva dona, l’obsessió per tenir descendència i una visió més pròpia de conquesta i sobirania sobre l’esposa, que mantindrà inclús després de la separació del matrimoni, un cop constatada la infertilitat de Josefina que li impedeix donar-li un hereu al tro, i que fa pensar més en el retorn a la llar del primitiu guerrer que en el càlcul mesurat i responsable d’un home d’Estat.

Arribem, així, al nucli de la qüestió que motiva aquest escrit, dirimir si Napoleó va ser una voluntat irrefrenable que va canviar la història o si la història el va empènyer, com si d’una titella es tractés, a dirigir un canvi epocal que ha donat peu al món actual, com sembla deduir-se de la proposta fílmica d’Scott. I qui millor pot il·luminar la qüestió és Hegel, contemporani de Napoleó, que en les seves Lliçons sobre la Filosofia de la Història Universal diu referint-se a l’emperador francès i a Juli Cèsar, exemples del que considera com a encarnacions de l’Esperit Absolut:

“Si fem una mirada al destí d'aquests individus històrics, veiem que han tingut la fortuna de ser els apoderats o advocats d'un fi, que constitueix una fase en la progressiva marxa de l'esperit universal. Però com a subjectes, diferents d'aquesta substància, no han estat el que es diu comunament feliços. Tampoc no ho van voler ser, sinó només complir el seu fi […]. Han sabut satisfer-se i fer el seu fi, el fi universal. […] No és, per tant, la felicitat el que trien, sinó l'esforç, la lluita, el treball pel seu fi. Quan arriben a assolir el seu fi, no passen al tranquil gaudi, no són feliços. El que són, ha estat la seva obra[1]”  

De l’anàlisi hegelià podem extreure la conclusió que Napoleó va resultar determinant per acomplir el fi racional de l’adveniment definitiu de l’Estat burgés, que va transformar completament el món, fins donar lloc al que avui coneixem. Un Estat construït sobre les seves institucions, aquelles que el militar francès va saber impulsar i modernitzar, com ara l’exèrcit, que el va propulsar, el sistema jurídic, el funcionariat i el cos diplomàtic, decisius tots ells en l’acció interior i exterior de l’estadista i polític. No són, doncs, les seves victòries en el camp de batalla el que perdurà de l’esperit napoleònic, sinó les estructures que han perfilat des d’aleshores ençà el model de relació política que caracteritza la societat contemporània i que encara avui podem reconèixer en la divisió institucional de l’Estat. No és la progènie de Napoleó o la seva estirp, com sembla obsessivament preocupar al personatge recreat per Scott, el que ens ha estat llegat per l’esperit napoleònic, sinó la seva punyent visió de futur que fa pensar en la unió dels pobles d’Europa sota la racionalitat il·lustrada i la practicitat del destí compartit. Cap rastre de tot aquest llegat és present en la cinta que ens ocupa, podent, conseqüentment, qualificar-la d’oportunitat perduda; la innegable espectacularitat de les escenes històriques, filmades amb precisió i mestratge, tant pel domini d’escenaris i extres com per l’administració eficaç d’efectes especials, no són argument suficient per elevar aquesta producció a la categoria d’obra transcendent. Potser la distància temporal que ens separa del personatge i la mediocritat dels lideratges polítics actuals ens incapaciten per entendre i llegir la seva obra com un dels cims de la cultura política de tots els temps, una rara mostra del que s’esdevé quan la passió i la raó actuen sota una mateixa idea, il·luminar un futur digne de donar cabuda a la vida plenament humana.

---

[1] Vorlesungen über die philosophie der Geschichte. Hi ha traducció al castellà a Aliança editorial.