Mentides, rumors i democràcia

 

Si la mentida i el rumor s’estén sis vegades més ràpid que la veritat i els fets... Si les falsedats criden més l’atenció que les veritats, perquè semblen més noves, i l’atenció humana tendeix a donar més importància a la novetat que a la informació rutinària... Si les xarxes socials guanyen més diners quan es difonen als comptes dels seus usuaris fake news abans que notícies verdaderes, ja que les primeres acaparen major interès... llavors la democràcia esdevé una impossibilitat ontològica. Sense informació verídica i contrastable el marc dialògic de la discussió política es converteix en un camp minat, davant del qual el millor és quedar-se estàtic preservant les pròpies conviccions, a l’espera que la boira de la desinformació escampi. Aquest és un terreny abonat als arribistes sense escrúpols, que no tenen por a què els hi esclati a les mans el material contaminat que difonen a diari. Tenen més a guanyar amb una sola de les seves mentides que colonitzen l’espai mediàtic, que a perdre amb cada deu desmentiments que el rigor informatiu contraposa a les manifestes falsedats que instiguen. Perquè la política no és l’escenari de la credibilitat, ni de la decència. La primera és la condició que se li atribueix al científic, en la mesura que és capaç d’utilitzar mètodes d’investigació contrastables, mentre la segona la hi atorguem al moralista, que fa de la integritat una torre d’ivori inexpugnable. Però el polític, com ens mostra tota la tradició moderna des de Maquiavel en endavant, ni té mètode, ni té ideals, sinó afanys i conviccions.

Un afany és un mandat, el fruit de la impulsivitat i la urgència d’aplicar allò que comunament ha esdevingut opinió majoritària. El mandat no cal sotmetre’l a examen. En democràcia el que neix de la voluntat majoritària té valor de llei. La convicció és el combustible que alimenta l’actuació en una direcció o altra. Té més de creença i voluntat que de racionalitat i necessarietat. En el cor de tot polític nia l’esperit teològic, com posa de manifest Leo Strauss. Afany i convicció casen amb força, determinació i autoritat, atributs arrelats en el lideratge, sense escatir la naturalesa mateixa -tirànica o lliure- d’aquest. Per això mateix, perquè l’arrel de la voluntat política té forma feacional, malgrat es revesteix de la paraula argumentada per presentar-se en l’escena pública, la democràcia és avui tan fràgil i permeable a l’extremisme i als moviments que malden per suprimir-la.

El rigor de la veritat requereix temps i paciència; el rumor i la falsedat s’alimenten de la celeritat i la immediatesa. En una cultura digital cada cop més avesada a l’impacte, com a condició de possibilitat d’assolir l’atenció de l’espectador, és sempre més fàcil difondre el prejudici, el clixé o la perspectiva interessada, que no requereix de gaires materials per a la seva construcció, que la profunditat analítica de l’estudi refinat. La mentida té, llavors, més oportunitats de triomf que la veritat. La simplicitat de l’axioma sedueix l’afany i la convicció del polític, que hi entreveu, amb el seu ús, el camí recte cap al compliment dels seus propòsits. El remei a la desinformació, que amenaça amb convertir-se en la principal munició del debat polític, rau en la regulació de les xarxes, incloent-hi la censura. Limitar la llibertat d’expressió, quan aquesta està segrestada per la voluntat d’enganyar i manipular, sembla un remei dràstic però inevitable. Al cap i a la fi, tampoc són lliures les tries informatives dels usuaris de les xarxes socials, que viuen nodrint-se de la selecció que l’algoritme tria, en funció del perfil ideològic que la Intel·ligència Artificial assigna a les dades que té de nosaltres. El problema, però, és que la legitimitat de la democràcia resideix en la lliure elecció, i només l’exercici responsable i cívic entén aquesta lliure elecció com a ben informada. La condició de l’educació seriosa i assenyada per formar ciutadans lliures i plenament capaços d’escollir amb racionalitat i criteri propi ens acosta al plantejament republicà de la tradició filosòfica, a la vegada que ens allunya de la democràcia liberal moderna que posa l’accent en l’individu i els seus drets, abans que en les condicions que el converteixen en ciutadà. Mentre segueixi prevalent la primera opció sobre la segona, la democràcia actual seguirà caminant per la lliscant aresta del penya-segat polític. I no seran només les mentides i la desinformació les que la facin caure, sinó la ignorant naturalesa amb la que la vam dotar, en néixer, com a expressió del sentir de la majoria.