Les XI Jornades de Secundària, que ha organitzat el Sindicat
Professors de Secundària (Aspepc-sps), amb la col·laboració de la Fundació
Episteme i de l’Associació de Catedràtics, aquest cap de setmana del 24 i 25 de
novembre, han ofert als assistents una lluminosa reflexió sobre el panorama
present dels nous currículums que la reforma educativa, amb la nova llei Lomloe
i els seus decrets, està impulsant a tot l’estat. Les tres conferències que han
vertebrat les jornades han incidit sobre el currículum des de perspectives diferents
però complementàries.
La ponència inicial, del Doctor i Inspector d’educació Miquel
Àngel Tirado Ramos, s’ha centrat en el DUA (Disseny Universal per a l’Aprenentatge),
la darrera mistificació que la pedagogia acadèmica ofereix al món educatiu per
justificar moltes de les noves metodologies que l’actual currículum competencial
promou i que ja vaig denunciar fa un any en una entrada anterior en aquest
mateix bloc[1].
La idea bàsica que planteja és que, en la mesura que cada alumne té la seva
pròpia forma d’aprendre, allò que cal és crear un entorn personal d’aprenentatge,
a fi i efecte que l’alumne sigui qui escolli l’estil i mitjà d’aprenentatge que
millor s’adapti a ell. No cal dir que tota mena de ginys tecnològics tindran
cabuda en aquest entorn personal i que en aquesta diversitat hi resideix el
gran interès de les corporacions tecnològiques i digitals en aquest model d’aprenentatge.
Amb un revestiment justificador neurocientífic que li atorga una falsa condició
d’universalitat, sembla adquirir el prestigi exigible per presentar-se com el
model d’aprenentatge definitiu, sense l’aval de cap evidència científica que ho
corrobori. Allò que no té en compte, però, el DUA, i que el ponent incisivament
va posar de manifest, és que l’alumne aprèn a partir del que ja sap. Sense un
programa estructurat i coherent que possibiliti l’avenç progressiu en l’adquisició
del saber, tot deixant a criteri de l’alumne i els seus interessos l’aprenentatge,
no es pot garantir l’equitat educativa que cal preservar com el bé essencial de
la instrucció pública.
La segona ponència “El currículum que necessitem”,
presentada per la Laura Rodríguez Montecino, docent i coordinadora del projecte
“Sobre ruinas”, espai digital
per a la crítica filosòfica de l’educació, va consistir en una anàlisi detallada
de l’actual currículum contemplat en el desplegament de la Lomloe. Mostrant les
incongruències contingudes en l’esmentat currículum, com ara la substitució de l’aprenentatge de continguts
per l’aprendre a ser -quan l’objectiu de tota escola ha de consistir en transmetre
coneixements, essent altres institucions les que s’encarreguin dels existencials
propis de la persona-, la tria arbitrària de les competències, posades totes
elles en el mateix rang jeràrquic, o la reivindicació de la gestió emocional
com l’objectiu central del procés formatiu, encarada a les incerteses del seu
futur professional, regulat per les lleis del mercat i la competitivitat, per al
qual l’escola, buidada de continguts, és evident que no els prepara, la ponent
va, finalment, per contraposició, evidenciar quin currículum, centrat en el
saber i el coneixement, caldria implementar.
La tercera intervenció, titulada “Metes clares i rigoroses,
i flexibilitat pedagògica: un exemple portugués”, presentada per l'António Bivar
Weinholtz, Doctor en Matemàtiques i coautor del Currículum Nacional Portuguès
de Matemàtiques per a l’escola bàsica i mitjana, que es va aplicar en aquell
país amb la reforma educativa del 2011 fins al 2015, va servir per il·lustrar
com ha de ser el currículum en una matèria concreta, en aquest cas les
matemàtiques, quan allò que es vol és millorar els resultats i l’aprenentatge
de l’alumnat, com va succeir en el període esmentat en el cas portuguès.
Sintetitzant l’exposició, la clau radica en substituir l’argot pedagogista buit
i auto-referencial per objectius d’aprenentatge clars i precisos que, a més, resultin
avaluables, dotar al professorat de llibertat d’aplicació de les esmentades fites
i desenvolupar els descriptors objectius que traslladin a la pràctica, amb eines
de suport per al professorat, tot el programa educatiu anterior. La seqüènciació
lògica dels continguts, ajustada a les diferents etapes de maduració de l’alumnat,
ajuden a l’assoliment de les millores en els resultats finals. L’ordre, la
precisió i la claredat són, doncs, les claus en el disseny d’un currículum
avalat per l’espectacular progrés de l’alumnat portuguès en les proves d’avaluació
externa a la que es van sotmetre durant aquest període. No entraré en les
misèries polítiques que van aturar aquella reforma, paralitzant un model reeixit,
contrastable i avaluable, que han retornat els resultats del nostre veí peninsular
a la mediocritat anterior, en les darreres proves avaluatives internacionals.
Tres visions des d’angles diferents del currículum competencial
actual, que abasten des de la seva fonamentació pedagògica en falsos models suposadament
universals i equitatius (DUA), l’anàlisi interna de les incongruències de la
proposta i la seva contrastació a la llum d’un currículum realment eficaç, que
han servit per presentar una objecció a la totalitat de la pedagogia com a
ciència rigorosa, sent els seus teòrics els responsables del despropòsit que regna
avui en l’escola d’aquest i altres països. Lluminoses mostres de seny i criteri
que haurien de servir per ressituar al docent en el camí que obri i amplifiqui
les expectatives de coneixement del nostre alumnat, i que es resumeix en el
lema “volem ensenyar”, que ha presidit lluites, reivindicacions i consciència
crítica del nostre col·lectiu en les movilitzacions dels darrers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada