El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc.

 

Dissabte passat vam anar a veure, al teatre Atrium de Viladecans, en funció única i gairebé darrera, la superba actuació d’en Pere Arquillué, donant forma i vida a un text exigent i tens al que s’ha entregat en cos i ànima en la darrera temporada teatral. El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és un repte interpretatiu, des del punt de vista escenogràfic i actoral, i alhora un exercici imaginatiu i desafiant per l’espectador, que resta atrapat pel relat, en forma de soliloquis, dels diferents personatges que envolten la dramàtica mort d’un adolescent, assassinat i mutilat en la flor de la seva existència.

L’actor dona vida, amb la seva veu i el joc de penombres i llum creat per un sol focus que travessa esbiaxadament l’escenari, al noi mort, els caçadors del poble que troben el seu cos al camp, a la seva mare a qui avisen del tràgic succés, a la directora d’institut i professora del noi, al vell Ricard, propietari de la serradora del poble i a l’Eliseu, un antic amic del pare del noi que exerceix la prostitució a la carretera del poble. No li cal, per fer-ho possible, més que variacions tonals en la seva veu i canviants postures corporals que, aprofitant la il·luminació, transformen rictus i rostre, fent innecessari tot atrezzo i maquillatge per personificar als diferents protagonistes de la tragèdia. Un retorn a l’essència teatral més pura que exigeix de l’actor l’esforç prometèic de donar a l’espectador la llum requerida per fer entenedor tot el dolor, tot el neguit, tota la hipocresia i tota la veritat que conté cadascun dels monòlegs, interpretats d’una sola tirada en una hora i quaranta minuts que sacsegen l’espectador, fins a fer-lo estremir, per la intensitat de la transfiguració a la que assisteix.

Si la presència dels esmentats personatges es fa ben viva en la interpretació de l’actor, encara desmereixen menys les ombres que orbiten el relat, els personatges absents al voltant dels quals es construeix la tragèdia, el pare del noi, veritable centre dramàtic de la narració, l’alcalde amb qui la mare conversa després de rebre la luctuosa notícia de la pèrdua del fill, el marit viatjant de la directora i professora, a qui aquesta assaja confessar la naturalesa sexual de la relació amb el seu pupil, mentre espera la tornada del seu darrer viatge, el sacerdot de l’OPUS, preceptor dels infants del poble, així com el difús recurs als migrants que s’han instal·lat al veïnatge, l’excusa rere la qual s’amaga la sòrdida presència d’empresaris, diputats i altres potentats, com a desllorigadors de la tragèdia humana que encarna tot el mal del món. Llum i foscor, interposant-se a l’escena mitjançant un mèdium que regurgita la narració per fer-la imatge en la ment de l’espectador, com els aedes grecs feien en els temps on l’oratòria aplegava la comunitat al voltant de la llar per escoltar les gestes dels herois i els déus. En els temps de la digitalització extrema s’agraeix aquest retorn a l’oralitat primigènia que practicava una humanitat ansiosa per trobar el seu lloc escènic propi, en l’origen dels temps. Perquè, efectivament, l’Arquillué es converteix en aquest bard que narra i fa viure no el relat fundacional d’una civilització sinó la crònica de la seva defunció.

Quan un poble fagocita els seus innocents infants i perverteix la bellesa de la joventut, fins a destruir-la, consumeix el més preuat bé que conté, exhaureix el seu crèdit moral i asseca la font que raja, periòdicament, vitalitat i empenta a l’encarcarada estructura social i al seu entramat de poders polítics. El podriment i la decrepitud, afiançats en la tradició i la incomprensió vers la diferència, maten l’esperança i paralitzen la renovació, fent impossible la regeneració. El nou ja no aporta novetat; el vell ja no ofereix saviesa. La monotonia del mal i la convicció de la seva necessarietat corrompen en l’esperit l’anhel de fer-nos millors. En la grisor nihilista que escampa la narració del rapsoda hi ressona el soroll del present amb tots els seus horrors quotidians, en forma d’indiferència vers el dolor, el patiment, la necessitat i la destrucció de l’altre. “El cos més bonic del món” és avui la ferida oberta de Gaza, els migrants que s’ofeguen a l’oceà o les dones afganes que es marceixen sota l’ègida dels talibans. Com a espectadors ho contemplem a diari. Com a oïdors, ho naturalitzem en forma de cant crepuscular que anuncia la nostra extinció. Perquè cap civilització pot sobreviure a la niciesa que devora la puresa dels seus infants, dels seus desvalguts o dels seus afligits. I no pot sobreviure perquè res la diferencia ja de la barbàrie.