S’acostuma a dir que el Laques[1]
és un diàleg aporètic, és a dir, un diàleg que acaba sense una definició vàlida
i universal sobre la qüestió plantejada, en aquest cas allò sobre el que
dialoguen Sòcrates, Laques i Nícies, a saber, la virtut de la valentia. Val a
dir, però, que com deia el professor Jordi Sales, cal estar atent a la
totalitat del diàleg, no només a la seva resolució final. En aquest sentit, és
molt rellevant la intervenció inicial de Sòcrates que, davant la discrepància
entre els dos reputats militars, Laques i Nícies, interpel·lats per uns pares
preocupats per l’educació dels seus fills en relació a la conveniència de
familiaritzar els joves amb les arts marcials, i que proposen resoldre la disputa
per votació democràtica, corregeix l’ocurrència doxogràfica preguntant qui té
la raó, la majoria o el que sap? L’acord assolit en la resposta unànime sobre
que el judici entenimentat, basat en el saber, és més fiable que el parer de la
majoria, marca la totalitat del posterior debat. Caldrà, doncs, fer cas del
criteri de qui té el saber (sophós) sobre la qüestió. I resulta que Laques i
Nícies, com a experimentats militars, saben en què consisteix la valentia[2]. Savi és aquell
que té el saber i l’ha rebut dels millors mestres. Laques, però, dissenteix: es
pot ser savi encara que hom no hagi tingut bons mestres. L’autodidacta en seria
l’exemple. En aquest sentit, Laques sostindrà que la virtut neix de l’interior
d’un mateix. El saber sobre la valentia no cal aprendre’l en unes pràctiques o
en uns exercicis determinats. Es té innàtament. Només cal posar-se en situació
de practicar-ho. Aquesta és, certament, una opinió acceptada de forma
majoritària. Es sustenta sobre el testimoni d’aquells que han protagonitzat actes
valerosos, posant en risc la pròpia vida, sovint des d’una certa inconsciència,
que implica no pensar en allò que hom fa. La valentia, doncs, neix de la inconsciència
o insensatesa del no-saber a quins perills ens enfrontem. La raó democràtica
admetria aquesta conclusió que neix de l’experiència d’un reputat militar.
La intervenció de Nícies cal situar-la en l’extrem contrari:
afirma que la valentia és un saber, concretament saber en què cal confiar i què
cal témer, tant en la guerra com en qualsevol altre situació. La valentia seria,
llavors, la ciència del que és temible i del que és segur. Amb la seva
definició Nícies sembla voler acostar-se al paradigma socràtic que atribuïa al
savi la condició de mestre de la virtut, essent, llavors, el més indicat per
ensenyar als altres, i especialment al jovent, en què consisteix la valentia.
Sabem, per Sòcrates, que Nícies ha adquirit la seva definició tot freqüentant els
discursos dels sofistes, Damó i Pròdic. La definició de Nícies, però, tampoc suporta
l’examen socràtic: si la valentia és una part de la virtut, que engloba altres
pràctiques com la sensatesa o la justícia, i admetem que la virtut és un saber unitari,
dir que una part de la virtut -la valentia- és una ciència en si mateixa
significa que estem subordinant el tot (la virtut) a la part (la valentia), ja
que la valentia suposaria saber el que és bo i el que és dolent en tot moment,
que és justament el saber que li atribuïm a la virtut. Prenent la part pel tot
acabem caient en un absurd lògic o petició de principi.
La refutació platònica dels dos parers confrontats en la
disputa, que té a Sòcrates com a àrbitre, va més enllà del simple discurs i
juga amb el coneixement que té el lector atenenc, contemporani de tots dos
militars. Llegint Tucídides sabem quina és la sort futura dels dos practicants
de la valentia confrontats per Plató amb Sòcrates. Laques morirà a la batalla
de Mantinea, el 418 aC., intentant valerosament -però també inconscientment-
aturar la calamitosa actuació, en aquella jornada, de la tropa atenenca,
ubicada en el flanc esquerre de la coalició argiva que s’enfrontava als tegeus i
als seus aliats espartans i que ni tan sols, ens diu Tucídides, va arribar a
formar per fer front a l’envestida rival, tot fugint en desbandada mentre
Laques tractava d’organitzar la defensa[3]. Nícies, al seu
torn, encapçalarà la desastrosa expedició a Sicília del 415 aC, expedició a la
que inicialment s’hi oposava, i on va fer gala de la seva prudència, tot
dubtant sobre quina estratègia seguir en cada oportunitat, vacil·lació que
condemnaria la campanya militar al fracàs, i a ell mateix al captiveri i la
seva ulterior execució a mans dels siracusans. Cap dels dos generals, malgrat
posen en pràctica en les esmentades accions d’armes la definició de la virtut
que defensen davant Sòcrates en el diàleg platònic -la temeritat inconscient de
Laques i el saber prudent sobre el que és temible i el que és segur de Nícies-,
aconsegueix assolir la virtut desitjada.
El fracàs de l’opinió majoritària que encarna Laques posa en
qüestió l’adequació del model de govern democràtic quan cal fer front, amb la
virtut, als perills de la guerra. Però la decepció davant del parer defensat
per Nícies de recórrer al saber que diuen posseir els mestres de la virtut (sofistes)
per actuar valerosament davant l’emergència bèl·lica, acaba condemnant la polis
atenenca a la derrota i a la humiliant submissió davant d’Esparta. Cap aporia
hi ha, doncs, en aquest final platònic del diàleg. Més aviat tenim la
constatació de dos fracassos que explicarien la decadència atenenca, fruit del voluntarisme
ignorant de la majoria, que pren decisions arrauxades com Laques, i de l’errònia
concepció del saber sofista sobre la virtut, que confon els polítics atenencs
com Nícies. Enfront de tots dos exemples de sabers erronis trobem Sòcrates que
demostra, no només amb els seus actes -Laques l’ha elogiat en el diàleg per la
seva valerosa participació en la batalla de Delos del 424 aC-, sinó també amb
el seu discurs, estar en possessió de la veritable virtut que cal fer servir
per educar el jovent, a saber, aquella que resulta de l’harmonia entre allò que
es fa i allò que es diu. De fet, el final del diàleg constata aquest reconeixement
quan Lisímac, un dels pares que han instigat el debat entre Laques i Nícies, demana
a Sòcrates, després d’haver-lo escoltat, que se’n faci càrrec de l’educació del
seu fill. Malauradament, l’ensenyament socràtic, del que Plató n’és el viu
reflex, xoca amb l’interès d’uns pocs i amb la ignorància de la majoria,
convertint en un tercer fracàs, tràgic i dramàtic, l’intent educatiu socràtic de
la virtut. És en aquest joc de fracassos i mistificacions, que cal desvetllar,
on la filosofia platònica excel·leix, esmerçant-se per oferir al lector el
redreçament de l’ensenyament sofista i socràtic fallit. Perdent-nos en les
apories se’ns escapen les lliçons. I el soroll del fracàs polític segueix retrunyint
pel nostre present.
[1]
Plató, Diàlegs, vol. I (Defensa de Sòcrates. Critó. Eutífron. Laques),
intr. i trad. de Joan Crexells, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1931
[2]
Ni que sigui per allò que posa en la cartilla militar de tot “quinto” que hagi
fet el servei militar en aquest país, quan en relació al seu presumpte valor i
esperit guerrer deia allò de “se le supone”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada