Com si de la providència que portà a Pròsper i Miranda cap a l’illa deshabitada on es succeeixen els fets que Shakesperare ens narra en aquesta obra es tractés, ens acostem al teatre la Glòria i un servidor, casualment i sense entrada, a l’hora de la funció vespertina, i preguntem a les taquilles, sense expectatives de poder evitar l’habitual sold-out, quan, oh sorpresa, encara queden a la venda algunes butaques a la zona més noble de l’atri, fruit de l'anul·lació d’última hora de compromisos protocol·laris d’algun promotor que fa de la cultura un negoci. Ens beneficiem, amb aquesta sobtada intervenció dels designis superiors, d’una magnífica representació teatral, llegida amb respecte, traduïda amb cura i escenificada amb magnificent efectisme per part del director Oriol Broggi, que ha sabut donar a l’obra tota la intensitat màgica que Shakespeare va disposar en el seu text, sense haver-lo de mistificar amb concessions a l’esnobisme i reinterpretacions a mida de l’efímera actualitat.
La implicació de la companyia, en la posada en escena, al servei de la grandesa del drama shakesperià és total, amb un espai escènic que ocupa quatre cinquenes parts del recinte teatral, arraconant al públic a un lateral com a convidat excepcional d’una majúscula transformació, amb economia màxima de mitjans, de la sala teatral en el màgic territori dels somnis creatius del geni anglès. La il·luminació, l’encanteri musical que acompanya en viu als personatges i la subtilitat dels vels i les catifes per simbolitzar elements constructius i geografies fan de l'attrezzo i l’ambientació un fidel acompanyant de la intencionalitat creativa que trenca per complet les lògiques i continuïtats de l’espai i el temps. Entrem en el terreny màgic de la recreació que el savi Pròsper ha conreat durant tants anys, fins excel·lir a tal punt que ja és capaç de controlar, a través dels esperits, meteorologia i natura, provocant la tempestat que arrossega als personatges fins l’illa on resideix, desterrat i oblidat, ordint la seva venjança cap als traïdors que ara atreu a la desgràcia.
Pròsper és el mag que coneix els designis del demiürg, fruit de l’estudi constant de la natura, estudi que l’ha apartat de les seves obligacions ducals, afavorint les ambicions del seu germà que, en col·laboració amb el Rei de Nàpols, ha aconseguit destronar-lo i abandonar-lo a la seva sort, juntament amb la filla, Miranda, en aquesta inhòspita illa. La mísera condició humana, traduïda en mesquinesa i avidesa pel poder, topa amb la saviesa superior del coneixement diví, capaç de subvertir realitats i ficcions fins restituir l’ordre natural i bondadós de les coses, sempre exposat, però, al vaivé de la tempesta de les passions humanes, que cal predir, evitar o castigar, art en el qual Pròsper ja excel·leix després de practicar amb Caliban, l’habitant de l’illa que els fa de servent i que Shakespeare pinta com el revers del bon salvatge rousseaunià, avant la lettre.
Serà l’amor, que neix espontàniament entre Miranda i el fill del rei de Nàpols, que vagareja per l’illa després d’haver perdut contacte amb el seu pare i altres tripulants, a qui creu morts, el que restaurarà l’ordre alterat per les fellonies dels adults, que penen, però, també els joves, innocents i purs, els únics que poden trencar el cicle infernal de revenges i malfiances que la humanitat desferma, tal com la tragèdia de Gaza, que plana sobre la al·legoria shakesperiana, en aquesta representació -amb manifest inicial de la Companyia-, ens mostra. Desfet l’encanteri, que duia sense remissió a la tantes vegades assajada matança, reneix la humana redempció a través del perdó, el darrer llegat del dramaturg anglès al públic, en consonància amb la sentència final del parlament de Pròsper en aquest drama, que demana la indulgència del públic per ser lliure.
Si Plató, a la República, presenta la ideal implicació del filòsof-rei en els afers humans com a solució davant la injustícia i el govern de les passions desfermades en el nostre món, per imposar la virtut i el bé a través del coneixement i la mesura, Shakespeare, l’altre gran mestre de la condició humana, intueix el mal ús que del coneixement en pot fer la nostra espècie quan, convertits en grans fadors dels secrets de la natura, ens aventurem a instrumentalitzar-lo per aconseguir foscos propòsits. Cap dels dos hi confià, doncs, del tot en la solució intel·lectiva per als grans mals de la nostra natura. Per això l’amistat, en el primer, i l’amor, en el segon, són els veritables camins de la saviesa, l’immens regal que omple de benaurança el viatge per mars tempestuosos i illes desolades que és la nostra existència. El mateix amor que ens regalen des de l’escena actors i companyia, tot fent del teatre una experiència de donació i entrega plenes, el present màgic de la comprensió que els primers ofereixen a canvi, només, de la gratitud dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada