Veig al cinema la pel·lícula de Paul Thomas Anderson Una batalla tras otra, llargmetratge desigual i no del tot reeixit que copsa, malgrat tot, l’ambient de crispació i odi visceral que han naturalitzat els extremismes radicals d’esquerres i dretes als Estats Units en l’actualitat. Fent ús de la ironia i la paròdia, per suavitzar el dramatisme que envolta la conflictivitat ideològica, social i moral, detectable en les guerres culturals a les xarxes i mitjans de comunicació, però cada cop més també en el carrer, amb la violència exercida contra els migrants per part de les forces d’ordre i els grups racistes i supremacistes que els hi donen suport, així com amb els atemptats contra activistes i comunicadors com Charlie Kirk, defensor del populisme de dretes i de l’acció executiva del President Trump en el terreny social i econòmic, el film d’Anderson transita pels dos extrems del radicalisme violent, retratant la cèl·lula terrorista i revolucionària d’esquerres que desafia l’ordre instituït amb accions contra centres d’internament d’immigrants, bancs i interessos capitalistes, així com els grups ultranacionalistes i militaristes que combaten la diversitat racial, les minories i els moviments d’alliberament social.
En qualsevol cas, les contradiccions dels personatges afloren, tant en un grup com en l’altre, ja sigui en la revolucionària que, sent mare, ha d’escollir entre doblegar-se a les obligacions conservadores de la vida familiar o seguir amb la seva lluita terrorista, ja sigui en la figura de l’implacable oficial que persegueix la migració clandestina, mentre es sent atret sexualment per la racialitzada activista, a la que acaba prenyant. De les contradiccions que converteixen el purisme ideològic, que uns i altres sublimen fins destil·lar l’odi que els mou, en trampes al solitari que redueixen a l’absurd les seves conviccions, com les queixes per la batuda antiimmigració que afecta als treballadors il·legals d’un dels magnats del grup d’extrema dreta, o el recurs de la cèl·lula terrorista a la tecnologia més avançada d’encriptament i ocultació per protegir activistes i simpatitzants anticapitalistes que reneguen de les empreses tecnològiques, en fa el director motiu de sarcasme, assolint cotes de comicitat surrealista que recorden els acudits telefònics de Gila i les trucades a l’enemic en plena batalla, en el temps del franquisme i en l’inici de la nostra Transició.
La paròdia és, doncs, el que fa digerible la tragèdia que s’albira en un horitzó de crispació i polarització extrema. Si bé la resolució del conflicte que proposa el director a la cinta es pot entendre com una nova paròdia del gènere cinematogràfic del thriller d’acció, amb picada d’ull a l’afany de revenja en els finals típics de les pel·lícules de sèrie B, que allarga el metratge innecessàriament, l’escena de reconciliació familiar que clou la cinta amaga noves contradiccions que rebaixen la tensió social real, visible al carrer, a l’estatus de crisi passatgera que no posarà en perill els valors tradicionals de la societat americana, prou sòlids com per tornar a florir inclús en el si d’una comunitat de combat i activisme radical. Tant de bo el poder de la paròdia relegui a simple anècdota l’actual tragèdia americana, protegeixi les xarxes de solidaritat col·lectiva que fan front al racisme institucional i suturi les ferides i fractures que divideixen la societat civil estatunidenca. Em temo, però, que l’abisme entre les faccions arrela en l’acte fundacional d’aquella societat i que té una profunditat que ni una ració d’ironia de la mida d’una bomba atòmica pot arribar a desactivar. Caldrà, doncs, alguna cosa més que els somriures, provocats per les contradiccions d’uns i altres, per reflotar un projecte de convivència sorgit de les violències dels conflictes de religió del Vell Continent, les pitjors pràctiques de l’esclavisme, l’expropiació indígena i el complex d’inferioritat, per la manca de tradició històrica i cultural, de la nova nació, neuròticament esmenat fins avui amb dosis de narcisisme colonialista i sobredosi d’imperialisme comercial que no acaben de taponar les diferències socials, ètniques i generacionals que el seu propi dinamisme engendra. A l’espera, doncs, de la propera batalla riurem, mentre creuem els dits perquè la següent guerra no ens congeli la riallada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada