Indagar en els ancestres genealògics, amb propòsits vindicadors i elegíacs del personatge central de la saga familiar, que és, a més del pare de l'autor, un dels intel·lectuals més destacats de la cultura ibèrica, té riscos, com la parcialitat de l'enfocament o la glorificació i fins i tot mistificació del complimentat, que no deixa de ser el progenitor del amanuenc d'aquesta història1, d'altra banda apassionant, d'una estirp que va viure amb l'ànim de modernitzar i millorar la societat espanyola contemporània, donant forma a projectes editorials i diaris d'una transcendència singular en la nostra història recent i que s'estenen, almenys en el seu esperit, fins a l'actualitat, a més de donar a llum al pensament brillant de l'artífex de l'anomenada generació del 14, de la qual sobresurten, al costat del mateix Ortega y Gasset, personatges com Ramón Gómez de la Serna, Ramón Pérez d'Ayala, Gregorio Marañón, Eugeni d’Ors o Juan Ramón Jiménez, per citar als de més renom.
El projecte al qual s'enfronta Ortega Spottorno és, doncs, mastodòntic ja que no sols pretén ser una biografia intel·lectual del filòsof madrileny -José Ortega y Gasset- i de la seva obra, sinó que apunta, igualment, a homenatjar la resta de membres del clan familiar patern, periodistes, polítics i empresaris d'indubtable rellevància, com l'avi Ortega Munilla, alhora que retrata l'ambient intel·lectual i polític del temps que els va tocar viure, un segle dinou convuls i tibant per les pulsions liberals i els instints conservadors, la traumàtica pèrdua de les colònies amb la qual el país va entrar en el segle XX, el període d'estabilitat que va representar la Primera Guerra Mundial, fins a desembocar en l'esquinçada nacional que van suposar els anys vint i trenta, amb la Guerra Civil i la dictadura franquista com a colofons. Tot això, sense perdre de vista les fites creatives i impulsos editorials que va protagonitzar el clan Ortega al llarg d'aquesta dilatada història, i a la qual el mateix autor va donar continuïtat a partir dels anys 60 amb la renovació i publicació de nou de la Revista d'Occident, així com del segell editorial Alianza que arriba fins als nostres dies, entre altres projectes, com el del diari El País. Tenim, doncs, una àmplia extensió de temàtiques que donen peu a no un sinó a diversos assajos, per la qual cosa l'esforç de l'autor no deixa de ser dispar o irregular en el seu resultat, amb algunes llacunes en el relat que contrasten amb el detall minuciós dels moments més pròxims als records que té del seu propi pare i altra família. Es diria que la distància objectiva de l'assagista, que persegueix en certs moments de l'escrit, es perd davant l'emoció del record i l'homenatge a tants personatges il·lustres amb els quals van compartir viatge existencial tant ell com el seu pare, donant lloc a un text que se situa a cavall entre les memòries i el tractat, el reportatge periodístic i la crònica intel·lectual de la seva època. Massa tons per a una mateixa composició sonora.
Quedem-nos, doncs, amb el més rellevant, allò que en el seu escrit vibra amb major passió i resulta, a la vegada, més atraient per ser avui ignorat quan no menyspreat. Em refereixo a la detallista història de l'obra periodística de l'avi, José Ortega Munilla, que discorre paral·lela a la del diari El Imparcial, peça fonamental de l'Espanya de la Restauració, el recorregut del qual passa per les mateixes fases de magnificència i decadència que resseguirà la pròpia nació, fins a la mort del seny i pluralitat que va inspirar l'edat d'or del periodisme, esdevinguda amb les dictadures i el propagandisme ideològic. Salvi constatar que no ens hem recuperat dels devastadors efectes que per a la imparcialitat i l'objectivitat informativa van tenir, i continuen tenint, aquells fets. Per això, atalaiar la praxi periodística del passat, amb els vasos comunicants que va estendre sobre l'art de l'escriptura, generant no sols brillants cronistes d'època sinó veritables literats, és ja no refrescant -enfront de la vulgaritat i servilisme dels recentment premiats Juan del Val i altres plumífers que poblen el desert informatiu de la premsa del nostre país- sinó certament enlluernador. Es percep, d'aquesta manera, la profunditat de la degradació ja no tan sols d'una professió vital per a l'equilibri de l'hàbitat democràtic, sinó en relació a la capacitat i altura expressiva del discurs públic i de les seves majors figures, els escriptors.
Semblant rellevància té prestar atenció a la trajectòria fulgurant del personatge principal de la saga Ortega, el filòsof més influent del panorama nacional en l'últim segle, que continua sent més valorat i estudiat fora de les nostres fronteres que en la seva pròpia llar, fins al punt d'esdevenir un autèntic desconegut per als estudiants, fins i tot universitaris, del país. En aquest punt, el fill i autor del llibre aborda la vida i obra del seu pare amb eines pròpies del relat biogràfic, procedint linealment en la seva progressió narrativa per les diferents edats del biografiat, alhora que realitza vols concèntrics sobre algunes de les fites que marquen la seva trajectòria intel·lectual, com la formació a Alemanya, els viatges a l'Argentina, els projectes editorials i les seves publicacions, les seves relacions amb familiars i amistats, o la seva petjada en la vida política espanyola, que reprodueix els esquemes del fracàs platònic i les seves navegacions, incloent, amb el projecte de l'Institut d'Humanitats, l'emulació de l'Acadèmia atenenca. La gran virtut de l'autor és, més que adoptar el paper de l'erudit que interpreta el pensament del referenciat, donar-li veu, salpebrant la seva narració amb constants cites o fragments de la seva obra, articles i conferències. Estem, doncs, davant un Ortega y Gasset molt humà, un retrat que exhibeix l’arrelament patern-filial del qual l'autor voluntàriament no fa ἐποχή, marcat més per la persona amb la qual va conviure que pel pensador al qual va admirar. Aconsegueix, d'aquesta manera, l'homenatge desitjat: traslladar-li al lector la certitud d'haver narrat una vida plena.
Convençut que el temps ha concedit la raó als plantejaments del seu pare, sent la cultura i l'europeisme la solució del filòsof per als mals d'Espanya, als quals la seva època -o circumstància- li va negar l'accés, atès que va encoratjar les forces oposades de la barbàrie i l'aïllacionisme essencialista del franquisme, cal dir que, vint anys després de la publicació d'aquest escrit, la fórmula d’Ortega apareix ja desgastada, des del moment que la cultura s'ha convertit, per voluntat pròpia, més que mai en espectacle i Europa s'ha “espanyolitzat”, reproduint entre nacions europees els nostres conflictes patris, en lloc d'Espanya “europeïtzar-se”. Si, com Ortega y Gasset pretenia, la història es mesura en generacions, sembla que la que va recollir el testimoni de mans de l'autor, i d'aquells que van impulsar la transició, ha recaigut en la indiferència de l'oblit, en la confusió enfront de la novetat i l'avanç tecnològic i en el menyspreu cap a la sobirania de si mateix. Notori és, no obstant això, que el mateix Ortega y Gasset alertés d'aquesta circumstància quan va denunciar el perill de democratitzar-ho tot, el resultat del qual és el plebeisme. Com si estigués pensant ja en el nostre temps, denúncia la instauració de la igualtat entre els homes, ja no sols davant la llei, sinó la igualtat en “talent, sensibilitat, delicadesa i altura cordial”, en la consecució de la qual no hi cap més solució que la rebaixa a la mediocritat de qualsevol excelsitud. La reducció de la societat -la massa- a la vulgaritat va parella a l’ennobliment de la condició prosaica de la mateixa, com si d’un dret es tractés, del qual, més que decadència, Ortega dedueix aïllament, la solitud de l'home actual, provocada per l'oblit i dissociació del passat al qual hem deixat de tributar el nostre deute existencial. Del cansament i de l'aïllacionisme desmoralitzador de les societats europees, va observar Ortega el mateix naixement de les ideologies ultres que ahir i avui amenacen la continuïtat del nostre projecte civilitzatori i identitari occidental. L'home nou que Ortega va saber descriure com el resultat de l'acceleració del progrés material i tecnològic, així com de la trivialització dels drets democràtics en el seu temps, continua sent la mateixa persona que avui no admet instàncies superiors i es complau en la seva ignorància i mediocritat. El seu triomf es constata amb la imposició de la xaroneria i l'estultícia cultural, d'una banda, i amb la reducció de l'acció política a mer esdeveniment necessari producte d’hiperlideratges, siguin aquests o no democràtics, per una altra.
Sent l'oracle de la tragèdia no ja d'una època, sinó de tota una civilització, la seva denúncia va ser injuriada pels uns i els altres, en etiquetar-lo els uns d'elitista i academicista, i de liberal caducat els altres, sense atendre al principi bàsic del seu pensament que redueix la vida a circumstància radical i única. Aquesta radicalitat i originalitat que va fer excepcional la vida del seu propi pare és el que tracta Ortega Spottorno de transmetre'ns, més enllà de tota adscripció a “ismes” i corrents que, etiquetant-lo, redueixin la seva singularitat a la mateixa mediocritat que va tractar de denunciar, i que l'autor vol costi el que costi evitar, fent de la seva vida -resseguida a través de la família, les amistats i els seus estudis-, la major i més alliçonadora de les seves obres.
1José Ortega Spottorno, Los Ortega, Ed. Taurus-Santillana, Madrid, 2002.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada