En un món cada cop més mediatitzat per les xarxes i els entorns digitals, la distància amb allò real s’escurça pel cantó temporal, sota el principi de la immediatesa, que ocasiona un major impacte i, en conseqüència, una major atenció, a la vegada que s’allarga pel cantó comprensiu, en la mesura en què la imatge ens distancia de les intencions, propòsits i raons que s’amaguen rere els fets registrats i transmesos. Per no parlar de la veloç mutació del judici de l’espectador, capaç de passar de la indignació a la indiferència en només uns quants clics, i unes quantes imatges més, fet que acosta la nostra cultura de masses a la imitació dels procediments de les masses incultes d’èpoques passades. La fascinació per la imatge, que ens converteix en mers espectadors de l’actualitat, ha substituït la persuasió per la paraula discursiva, que ens convertia en oients judicadors.
Hem passat, d’aquesta forma, del show de la política, entesa com una representació teatralitzada per la retòrica més o menys florida dels actors-oradors, instituïts, per les responsabilitats dels càrrecs i títols honorífics, d’una respectabilitat que només la incoherència factual entre allò defensat amb la paraula i allò finalment efectuat torçava en escepticisme, a la política del show, on del que es tracta és de muntar un bon espectacle, com Trump deia a les càmeres el 28 de febrer passat, després d’esbroncar i humiliar en directe a tot un president electe, com Zelenski, en una trobada a la Casa Blanca de tots dos mandataris -sense oblidar que el president ucraïnès ha fet carrera política provenint també del món de la sàtira televisiva-, dinamitant, així, totes les arts de la prudència diplomàtica ensenyades en les escoles d’Alta Direcció Pública dels estats.
Els "bons espectacles" entretenen el públic amb vistoses posades en escena que, en la vessant política, acostumen a anar acompanyades de l’anunci de una mesura d’alçada i gust popular, com a clímax extàtic centrifugador de tota inquietud, dubte o sospita de frau mediàtic. Tot això es va poder constatar en l’anunci de l’acord d’alto al foc a Gaza, amb el posterior show de la signatura del mateix, amb Trump i altres dignataris internacionals com a protagonistes, a la ciutat balneari turística egípcia de Xarm el-Xeikh, però en absència dels mateixos contendents, palestins i jueus, mentre es procedia a l’alliberament simultani dels darrers captius israelians en mans dels terroristes de Hamàs, i de centenars de presoners palestins sota custòdia arbitrària del sistema penal d’Israel. Un espectacle d’alçada que es tenyia de humanitarisme i emocions joioses i desfermades a tots dos bàndols, traslladant a l’opinió pública internacional la imatge factible d’una futura pau negociada sota els auspicis de l’administració Trump, els països àrabs del Golf i altres règims regionals sospitosos de pulsions criminals, més o menys manifestes, com l’Iran o Turquia. Rere la imponent fastuositat de l’escenari i el glamur dels participants, la fita llargament volguda del retorn dels ostatges i l’aturada de l’agressió genocida de l’exèrcit israelià sobre les poblacions civils de Gaza, totes les ombres i interrogants del pacte es diluïen. Particularment, el dubte sobre la responsabilitat davant dels crims col·lectius comesos per tots dos bàndols, però, especialment, pels dirigents israelians, en la mesura que els alts comandaments de Hamàs planificadors i executors del terrorífic atac del 7 d’octubre del 2023 contra Israel ja són majoritàriament morts, mentre Netanyahu i els seus ministres i comandaments militars, responsables d’un genocidi interruptus, una neteja ètnica i altres crims de lesa humanitat, resten indemnes, jurídicament parlant, i reforçats davant l’opinió pública, políticament estant.
Reinhold Schneider, literat alemany de profundes conviccions catòliques, es plantejava a l’obra Das Unzerstörbare1 (Allò indestructible) el 1945, davant la insuportable evidència de la barbàrie nazi i l’emparament dels criminals sota l’anonimat de la massa, la ignorància dels fets, o l’obediència deguda, si ningú s’havia de fer responsable dels crims, per respondre, a continuació, que ni es pot permetre que els representants del poder quedin al marge de les seves responsabilitats, ni tampoc es pot carregar sobre ells la responsabilitat sencera, de manera que l’individu quedi eximit de tot examen de si mateix. De res serveix tampoc assumir una culpabilitat difusa, amb termes expiatoris de natura religiosa, que buiden l’acte criminal de contingut, quan apel·len a la condició pecadora de l’home. Schneider conclou que la responsabilitat dels crims col·lectius només es pot dirimir davant de Déu, del silenci del qual altres pensadors i teòlegs contemporanis seus, com Levinas o Adorno, extreuen conclusions oposades. Sigui com sigui, Schneider assumeix que la relació amb Déu no la podem establir només nosaltres. Sense cap concepció política o règim jurídic d’abast universal que doni cobertura a una justícia superior només ens queda la fe en la humanitat i l’esperança en què la història tingui intencions més benignes que les presents en un futur.
Aquesta pobresa d’expectatives és la benzina que alimenta la maquinària del cinisme de Trump, Putin, Netanyahu i altres mandataris que promouen les solucions criminals com a legítimes respostes als problemes i conflictes polítics i socials. La desaparició física de l’oponent és definitiva i, sense responsabilitats jurídiques posteriors, resta no només impune sinó justificada pel show subsegüent del futur paradís de pau i prosperitat que acompanyarà al nou ordre establert pels sàtrapes mundials, finançat per les multinacionals avesades al negoci de la destrucció i vacunades per l’ambició contra la vergonya del crim. Quan la política és el show, naturalitzem la manipulació, l’engany i la falsedat que, com a muntatge, conté i ja no amaga, renunciant a la benvolença, magnanimitat i generositat que alimentava la voluntat de servei a la ciutadania del polític d’altres temps. Renunciem, en definitiva, a les virtuts públiques i als rendiments de comptes, a la confiança en l’altre i a la justícia. Sobre aquesta darrera, sense cap institució o persona que cregui en ella, només ens resta la magra esperança del Judici Final que el cristianisme de fireta de Trump promet aportar-nos, amb ell mateix -en ares del show-, com a mestre de cerimònies, a la fi dels temps. De ser així, no tingueu cap dubte que almenys l’espectacle estarà servit.
1Reinhold Schneider, Das Unzerstörbare, Herder, 1945. No hi ha traducció al castellà o al català,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada