Veig la pel·lícula After the Hunt -arbitràriament traduïda al nostre país com a Caça de bruixes-, del director Luca Guadadgino que aborda el tema de les denúncies per abús sexual en entorns universitaris. Ho fa embastant una trama complexa que afecta la relació entre dos professors associats de la facultat de filosofia a la Universitat de Yale, una dona ja madura i un jove prometedor, que es professen mútua amistat i admiració, malgrat tots dos aspiren a la mateixa plaça de professor titular. La relació es veurà enterbolida per la denúncia d’una alumna que cursa el doctorat, sota la direcció i mentoria de la professora que interpreta l’actriu Julia Roberts, i que prové d’una de les famílies de mecenes de la institució educativa, acusant al jove professor d’haver abusat d’ella, després d’una festa a casa de la seva directora de tesi.
La denúncia tindrà l’efecte immediat de l’expulsió de l’agressor de les seves funcions acadèmiques, malgrat l’absència d’evidències que confirmin el fet. La tensió narrativa es centra més en el dubitatiu procedir de la professora, sotmesa a la pressió que tots dos contendents, demandant i demandat, exerciran sobre ella per guanyar-se el seu suport en l’estira i afluixa que protagonitzen en l’encreuament mutu d’acusacions, causant-li una greu crisi personal, en despertar el record d’una experiència similar de la seva adolescència, així com el descrèdit professional que li farà perdre les opcions per aconseguir l’anhelada vacant de professora titular.
Simplificant l’argument, per no desvetllar més mecanismes incidentals del guió dels necessaris, l’atractiu del film rau més en el transfons fosc de tots els personatges que en la discussió moral que se’n deriva de l’acusació. No estem, doncs, davant d’un exemple de cinema social que persegueix conscienciar l’espectador i generar consens envers l’abús sexual i/o les falses denúncies, sinó que es centra en la maquinària del desig i l’ambició de l’ésser humà, així com els difosos límits que aquests poden arribar a tenir quan es camuflen rere els opacs murs de les convencions socials. Tots els personatges que creuen la pantalla anhelen allò que no tenen, i estan disposats a transgredir els límits per assolir-ho. La buidor que s’amaga rere aquesta completa desídia respecte la responsabilitat de les pròpies accions que practiquen tots els personatges contrasta amb la reflexió filosòfica que el film tracta de traslladar a l’espectador quan, en el context de les classes de doctorat de la professora protagonista, citant a Adorno, ens adverteix que "no pot haver-hi vida correcta en una vida equivocada". Més enllà que en l’exemple d’altri sempre podem trobar orientacions per a la pròpia existència, allò que no aborda el director, en el seu pretensiós projecte, és indagar què seria una vida correcta i què seria una vida equivocada.
Resulta estrany, doncs, que prenent com a context narratiu el saber filosòfic sota el que s’empara el metratge, cap dels saberuts professors i agudíssims alumnes esmenti la vida bona aristotèlica com a unitat de mesura de la virtut i la correcció pública. Ans al contrari, l’excés en la condescendència i en l’auto-culpa de la professora, l’excés en l’empoderament de l’alumna agredida, que qüestiona no només a l’agressor sinó a la seva pròpia mentora, no pel que va fer en el passat, sinó pel que no fa en el present, i l’excés en el paper seductor del jove professor cap a les dues fèmines protagonistes, no només els allunya de la contenció prudent recomanable a tota personalitat pública, sinó que fa insubstancial tota l’experiència vital que, com a aprenentatge, l’espectador podria extreure dels tres personatges. O no, si es té en compte el gir final de guió amb la trobada, uns anys més tard de l’affaire, entre la professora i la seva ex-alumna, amb la que acaba la pel·lícula, i on totes dues repassen les exitoses trajectòries professionals dels tres personatges, assolides posteriorment a l’incident. Gairebé es podria concloure que, lluny de la penalització, l'establishment intel·lectual i econòmic sempre obté beneficis en els seus excessos, invertint la sentència d’Adorno que maquilla el guió: amb les seves equivocacions tots tres han assolit la "correcció" social i l’èxit professional. Tota una declaració de principis que, sens dubte, ha d’inspirar als Ábalos, Koldos, Santos Cerdán, Paco Salazar, la parella d’Ayuso i tants altres membres de la classe política i financera, denunciats i acusats, que han fet de l’excés virtut. Atenent al que ens transmet aquesta cinta, els espera un futur exitós i pròsper. I, lamentablement, això darrer ja no és ficció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada