Visita a l’exposició El mur de Berlín / Un món dividit

 

A l’Espacio Inmersa del barri de Sant Martí de Barcelona es pot veure aquesta exposició temporal que apropa al visitant a una de les moltes ignomínies que els conflictes bèl·lics i les confrontacions polítiques aboquen sobre els ciutadans, com si d’una plaga bíblica, inexorable i inalienable es tractés. En concret, en aquest cas, a la creació del Mur de Berlín que, en plena Guerra Freda, va separar famílies, veïns i comunitats de la capital, i d’Alemanya sencera, tot aixecant una veritable muralla entre ells, amb el tràgic cost de vides i esperances truncades que va comportar. Transcorreguts més de trenta-cinc anys del seu enderrocament, fet que marca una fita històrica per aquells que ho vam viure -com també ho van ser la mort del dictador Franco, l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, o la Pandèmia del Covid 19, per posar altres exemples-, podem fer balanç, al mateix temps que fem pedagogia a les noves generacions -que només ho han conegut per referències indirectes-, per tal de conscienciar-los dels riscos que la separació i l’aïllament comporten per a la continuïtat de la civilització.

L’exposició és exhaustiva, tant pel que fa al desplegament d’objectes i testimonis originals, com pel recull d’imatges, mapes, maquetes, pel·lícules i gràfiques, que donen una interpretació mesurada i veraç dels fets. La calidesa i proximitat dels primers, que humanitzen el relat, es combina amb el rigor i la precisió dels segons que el fan abastable i encaixable en el conjunt d’esdeveniments històrics de l’època. Paga la pena, doncs, dedicar-li el temps i l’atenció que s’inverteix en el seu recorregut, tot i el preu de l’entrada que, inicialment, no convida gaire al visitant a entrar-hi, en acostar-se a les tarifes d’altra mena d’espectacles. Tractant-se d’una iniciativa privada, que no rep subvencions públiques, la mostra vol rendibilitzar la inversió que suposa portar a Barcelona un tram de deu metres de l’autèntic mur de Berlín, per exhibir-lo i acostar-lo al públic d’arreu, que té l’oportunitat de fotografiar-se amb el protagonista del muntatge com a fons, simulant la seva immersió real en l’esdeveniment relatat. Sembla que, amb aquesta mena d’experiències immersives, la veracitat dels fets sigui més defensable, en atorgar l’autenticitat del testimoni del mateix subjecte, davant de l’allau d’imatges i relats falsos que proliferen, i es reproduiran com bolets, amb la postveritat que possibiliten les IA generatives de l’actual tecnologia. Fent-nos protagonistes dels fets narrats, ni que sigui per una estona, s’assoleix la garantia de realisme que allunya falses interpretacions i evita manipulacions. Malgrat tot, la nostra immersió en el fet no deixa de ser impostada.

La crisi narrativa que vivim, fruit de la revisió i reescriptura constant del passat, fins amollar-lo a la necessitat perspectivista del present, té molt a veure amb la manca de referents veraços. Sense autoritats que es guanyin la credibilitat del públic, amb l’acostament, exhaustiu i erudit, al fet narrat que, a més, era discutit en entorns acadèmics, congressos i simpòsiums, fins assolir la vitola de parer científic, i sense testimonis fiables i desinteressats que il·luminin els espais de la memòria col·lectiva, no confonent-la amb qualsevol opinió malgirbada que disposi de potents altaveus per difondre’s, tota operació de veracitat present acaba consistint en convertir al subjecte en l’autèntic protagonista dels fets narrats. Malauradament, és també el que es pretén fer a l’escola quan es demana posar a l’alumne en el centre de l’activitat de transmissió d’aprenentatges que a aquella li toca fer.

Que l’alumne sigui el protagonista de la construcció dels seus aprenentatges, perquè esdevinguin significatius, és equivalent a demanar-li al visitant d’una exposició, com la que avui comentem, que interpreti, només des de l’experiència obtinguda, les sensacions viscudes i els estats anímics que l’acompanyen, el relat fidel del que va significar per als habitants de Berlín, els ciutadans de les dues Alemanyes i els membres de les societats occidental i d’Europa de l’Est, enfrontades per la Guerra Freda, aquell esdeveniment. Naturalment, l’alumne, com la major part dels visitants de la nostra exposició, es limitarà a quedar-se amb el selfie, fet amb el seu mòbil i companys de classe, davant del petri testimoni del nostre passat que és el mur de la vergonya en la que es va convertir una part de la recent història europea. Efectivament, sent seva l’experiència, no estarà exposada als perills dels relats oficials, dogmàtics i tendenciosos de les parts i règims partidistes del passat -d’arrel soviètica o capitalista-, o del present. Però reduir bona part d’aquesta experiència a una foto anecdòtica que, ràpidament, queda enterrada sota altres experiències més vivificants per a la mentalitat adolescent, és tan reduccionista com la convicció que, per a viure de forma satisfactòria, només cal que ens importi el present. I ja se sap que, sense comprendre adequadament el passat, estem més a prop de repetir-lo, aixecant novament murs que separen i enfronten comunitats, fins fer de la humana experiència la font permanent del dolor i la ignomínia.