Memòries de rei

 

La recent publicació de les memòries de l’emèrit, sota l’enganyós títol de Reconciliación, és tota una declaració de principis de vanitat personal, indiferència, sinó menyspreu, cap a la ciutadania i deslleialtat envers les institucions, especialment cap a la monarquia que durant gairebé 40 anys ell mateix va encapçalar. Més enllà de les expressions elogioses cap al dictador Franco, de qui va obtenir la legitimitat successòria per arribar a la prefectura de l’Estat -només posteriorment refrendada per la ciutadania, amb l’aprovació de la Constitució-, són els seus laments per l’exili forçós i el buit i oblit cap a la seva persona i actuació política durant la Transició i consolidació del règim democràtic el que resulta especialment inquinós. Sense llegir l’obra de descàrrec que el rei abdicat llega al país, com un enverinat present de Nadal, n’hi ha prou amb la tria d’algunes frases, meticulosament recollides a la premsa, per desqualificar l’operació de fals emblanquiment que s’amaga rere la publicació editorial.

Perquè només es pot qualificar de desvergonyiment i absoluta indiferència cap al conjunt de la ciutadania la seva justificació d’enriquiment il·lícit i delictiu, dut a terme en aprofitament de les funcions com a Cap d’Estat. Els 100 milions de dòlars percebuts, diu l'ex-monarca, com a regal de la Casa Reial Saudita, eren l’aval de la seva jubilació, així com la garantia de recursos futurs per a la seva reial família. Que no els declarés a Hisenda, i els amagués en un paradís fiscal, són detalls sense rellevància en el seu relat dels fets. És més, considera natural la donació i els regals entre monarquies, amb o sense prestació de serveis pel mig, com a gest d’amistat, protocol i lleialtat mútua, raó per la qual no hi veu cap indici de corrupció en la seva percepció. Res s’esmenta sobre la naturalesa autocràtica i contrària als drets humans més elementals que practica la monarquia saudita, autora de la quantiosa deixa, amb la qual tants lligams fraternals considera l’emèrit que cal que la Casa Reial Espanyola conservi, acceptant regals -suborns, podríem també considerar-los-, com els famosos 100 milions.

Es lamenta per la fiscalització que s’ha fet dels seus ingressos, quan el món en el que va ser educat i, per tant, les tradicions de les que prové eren les de la més abominable impunitat en relació a l’obtenció de guanys i prebendes. El que ell descriu, de forma natural i desimbolta, és el circuït de corrupció institucional i endèmica patida per aquest país, i el seus ciutadans, des de l’era de l’absolutisme monàrquic, al qual Joan Carles I sembla enyorar amb les seves paraules.

Acostumat a un tracte preferent i elogiós per part dels mitjans de comunicació del país, sempre amatents a ocultar i silenciar el seu luxós tren de vida i les escandaloses relliscades amoroses, que denoten el baix tarannà moral del personatge, no entén ara la persecució i l’ostracisme que pateix. Novament enyora la falsa construcció d’una imatge popular d’un rei proper i natural en el tracte personal -campechano, li deien- que es va transmetre a la ciutadania durant el seu regnat, que feia simpàtic al Cap d’Estat, salvaguardant-lo, rere aquesta pàtina d’afabilitat i despreocupació, dels tèrbols tripijocs propis de la política que encarnen els representants del Govern. Deslliurat d’aquestes fosques ocupacions, podia projectar una imatge de confiança que legitimés la institució monàrquica, anacrònica en els nostres temps, i que ell mateix ha contribuït enormement a desprestigiar amb els seus excessos.

Ressentit i dolgut per les crítiques i les crides al rendiment de comptes que l’han dut a l’exili lamenta els privilegis perduts, mentre fa gal·la d’una existència regalada i amable en un retir daurat a Abu Dhabi, impropi d’algú que segueix fruint d’un tracte preferencial amb la justícia espanyola. I tot això ens ho presenta amb ostentosa naturalitat, com si el frau fiscal, la prevaricació o l’assetjament -delictes tots ells perfectament tipificats en el codi penal- fossin pràctiques consubstancials al càrrec de tot bon monarca, minúcies que no han d’enfosquir els elevats serveis prestats a l’Estat durant els seus anys de regnat i que van tenir com a principal objectiu la preservació de la unitat nacional. Acomplerta la missió, en lloc de reconeixements i homenatges ha rebut requeriments judicials i incòmodes allunyaments de les més elevades institucions estatals. Així, l’enuig de l’ara empestat ex-rei no es construeix sobre la responsabilitat dels seus propis actes sinó sobre la que entén com a vil traïció dels seus propers i, antany, lleials servidors.

L’emèrit no és, sens dubte, un avesat lector de Locke. Tampoc crec que ho sigui del mateix Hobbes, a qui potser pensa que pot apel·lar quan defensa els privilegis de llinatge del sobirà, que ell va ostentar. M’inclino a creure que, atenent a l’encesa defensa dels seus privilegis, està més influenciat per les tesis de Carl Schmitt, el gran teòric de la dictadura, que per les de cap pensador de la tradició contractualista, sustentada en el principi polític modern de la igualtat natural de tots els homes que, en la pràctica, només s’aguanta ja en el paper -cada cop més mullat- de la llei. En l’era dels hiperlideratges que sacsegen la consciència de les masses perdedores de la globalització econòmica, oblidades pels tecnòcrates progressistes que han governat occident, i que s’apropien, en interès personal, de la seva sobirania popular, l’emèrit es despenja amb un ranci al·legat en favor de la sobirania absoluta del monarca. Gairebé semblaria entendridora la seva desconeixença sobre els canvis patits pel concepte de sobirania, si no fos per la vergonyosa i maldestra operació d’auto exculpació que amaguen aquestes memòries. Com que ja no és possible seguir enganyant la ciutadania, cal guanyar-se-la exhibint la mateixa ambició i baixesa moral que, suposadament, aquests individus posarien en pràctica si estiguessin en el lloc del Cap de l’Estat. Aconsegueix, d’aquesta manera, allò que sempre ha volgut, ser percebut com un entranyable ciutadà més que, únicament, es diferencia dels altres per l’elevada tasca representativa implícita a la seva magistratura que, per cert, justament es fa més visible que mai amb el tradicional discurs del rei, d’una nit de Nadal com la d’avui. Sigui com sigui, en aquest emmirallament per igualació sempre s’amaga una voluntat de perversió consistent en ocultar allò que és implícit a tota monarquia, l’exclusivitat del privilegi de manar sense haver assolit cap atribut que el prestigiï per fer-ho. Això, que antigament era entès com a absolutisme, avui només pot ser titllat de «caradurisme».