Escrita amb voluntat de denúncia, a peu d’aula pel Bardera docent, perplex davant el naufragi quotidià del sistema educatiu català, aquesta crònica1 breu i explosiva no deixa cap escletxa esperançadora per al futur de l’escola catalana, a menys que es procedeixi en direcció completament contrària a l’actual. L’atribut d’incompetència, atorgat a l’engròs, per qualificar el sistema sencer no és exagerat, ni persegueix l’escàndol que visibilitzi un problema de país, que té més arrels polítiques que pròpiament educatives, sinó que és fruit de l’experiència diària d’un professor de secundària en instituts públics, acarat amb la contradicció permanent del voler impartir i ensenyar la seva matèria a un alumnat infantilitzat i empoderat amb principis pedagogistes contraris a l’autoritat dels docents, a la credibilitat de la transmissió cognoscitiva i a la utilitat de l’escola, més enllà d’element de socialització i integració de l’alumnat divers i distint que s’hi aboca sense triatge.
El resultat de tot plegat ja és denunciat en el pròleg de l’assaig, escrit pel Xavier Diez, un altre sospitós habitual a l’hora de denunciar les incongruències educatives del model català. Ras i curt, el que ens ve a dir, en consonància amb el que Bardera relata posteriorment, és que vivim una mentida educativa. Dues fórmules contundents i verificables a qualsevol institut públic ens donen el to de l’engany: "Els alumnes fan veure que aprenen, i nosaltres, que ensenyem"; "Els alumnes no saben exactament què venen a fer a l’Institut i els professors tampoc". Tot es converteix, en conseqüència, en una ficció. La ficció dura fins que l’alumnat arriba a la universitat o al món laboral. És allà on es destapa l’engany, amb la conseqüent frustració de famílies i egressats amb titulacions d’ESO i Batxillerat, que veuen com, els anys invertits, han estat malbaratats.
La farsa educativa s’alimenta amb propostes metodològicament contradictòries, com ara "educar als alumnes, tot renunciant a corregir-los; fer-los aprendre i entretenir-los alhora; afirmar que es persegueix l’excel·lència mentre s’obliga a aprovar tothom; individualitzar l’ensenyament als dos-cents estudiants que té, de mitjana, qualsevol professor a jornada completa; fer treballar amb pantalles una generació que és addicta a les pantalles"2. El propòsit de l’engany no és, en conseqüència, formar un jovent crític i capacitat culturalment per desafiar i qüestionar el model social, polític i econòmic que l’escola els ofereix, sinó anestesiar les seves voluntats per poder explotar-los millor productivament, sota condicions laborals cada cop més deplorables, que passen desapercebudes als seus esperits esclavitzats per mecanismes conductistes del desig. Si l’escola ja no és capaç de seguir transmetent a les joves generacions els valors de la tradició humanística per als quals va ser pensada podem afirmar, com fan Diez i Bardera, que aquella ha mort, malgrat que ningú l’hagi enterrada, i es segueixi demanant-li al cadàver en descomposició innovacions que facin creïble la farsa.
L'àlbum de situacions escolars que en Bardera plantifica davant dels nassos del lector -alumnes absents, desafiants, desorientats, perduts i disfuncionals- pertorba per complert les expectatives del docent, que entoma les tasques educatives que el sistema li exigeix com qui es prendria l’objectiu d’arribar a Mart en bicicleta, és a dir, com un desori al qual cal respondre amb les mateixes ficcions que les ments pensants del model reformat imaginen, és a dir, amb mentides, ocultacions i auto-enganys. Això si el que es pretén és sobreviure o, inclús, medrar en el sistema. En efecte, també hi ha el professor autèntic, que desenvolupa un rol de proximitat i col·leguisme amb l’alumnat, amb la finalitat de no ser devorat per aquest, o perquè és tan immadur com ells; o el professor motivat, que creu tenir una missió educativa que justifica l’aplicació de qualsevol innovació pedagògica amb el mateix dogmatisme que desplegaria el nou convers. Però allò que abunda en els claustres és la confusió, fruit de les noves atribucions que rep el professional que vol dedicar-se a la docència, amb figures que oscil·len entre el coach, el community manager, l’assessor emocional o el monitor d’esplai. Al voltant d’aquests nous rols es desplega l’abisme que divideix els claustres consistent en confondre la competència professional docent amb la vocació per la tasca que, avui, passa per assumir i interpretar tots els papers que la societat demanda, menys el tradicional de transmissor del coneixement que s’associa a l’exercici de la docència.
L’engany educatiu no es podria sostenir sense la construcció d’un entorn estructural que l’alimentés, a base de cursos de formació pedagògica per al professorat pensats per facilitar l’adquisició d’aquestes noves funcions i la dissolució de les velles atribucions, inspeccions educatives per avaluar les noves competències i procediments d’aula que han de desplegar els professionals de l’ensenyament -l’exigència avaluativa cap al docent s’incrementa de forma inversament proporcional a com decau el rigor avaluatiu cap a l’alumne- i l’acrítica immersió metodològica en les noves tecnologies, la veritable panacea del miracle educatiu contemporani, que avança al ritme que imposen les companyies tecnològiques que desenvolupen aplicacions i programes d’aprenentatge, i que ha incrementat la seva influència a mida que anaven decaient els mites d’eficàcia amb que van ser inicialment implantades. Així, començant pel llibre digital, avui ja en desús, després que les evidències científiques demostressin les majors habilitats neurològiques que ofereix l’aprenentatge en llibre de paper, seguint per les apps en línia i els recursos a internet, que alimenten les addiccions a les pantalles de generacions d’alumnes que han crescut entre videojocs i xarxes socials, i acabant amb l’aparició de les Intel·ligències Artificials, convertides ja en veritables crosses de l’aprenentatge, per l’elaboració de materials educatius personalitzats i adaptats, que simplifica la feina del professor, així com per l’ús massiu que en fa l’alumnat per afrontar tasques, deures i superar proves avaluatives sense gairebé esforçar-se, i sense que ningú s’hagi pres la molèstia d’indagar sobre l’impacte que aquestes eines tenen en els cervells del nostre jovent.
La mida del despropòsit arriba a tals extrems que, allò que el mateix sistema preveu com a excepció, com per exemple els Plans Individualitzats d’aprenentatge, pensats per a l’alumnat que presenta dificultats específiques i concretes, s’han acabat universalitzant i aplicant a la majoria dels alumnes en determinades aules. Darrera del seu ús generalitzat s’amaga un fracàs implícit i esmentat només en veu baixa: quan la major part de l’alumnat necessita un programa de reforç en l’adquisició de competències educatives, tan bàsiques com les lectoescriptores o del càlcul, és que el model educatiu en ús no compleix les funcions elementals per a les quals ha estat ideat. De res serveix traspassar la responsabilitat a famílies i docents, o a circumstàncies com les migracions i els mercats, si tota la mecànica reformista pensada per afrontar els reptes dels canvis socials i tecnològics aplicats al llarg d’anys, en lloc d’aportar solucions, no han fet altra cosa que engrandir el problema.
Sotmesos durant anys a aquest desgavell, que s’incrementa amb cada nova reforma educativa, els docents pateixen l’anomenada síndrome d’indefensió apresa, consistent en reconèixer la seva impotència davant una realitat injusta o inapropiada que acaben per acceptar amb docilitat. Qui no s’adapta a ella, simplement sucumbeix. Les baixes per estrès i depressió que pateixen els professionals de l’ensenyament en són l’exemple palmari, al qual també s’afegeix la renúncia a la feina de molts professors novells, un cop experimenten l’absurditat de tot plegat, fets que es tradueixen en la dificultat per cobrir les vacants que les jubilacions -viscudes amb el goig de l’alliberament definitiu dels afortunats que les poden agafar- provoquen. Si li sumem la pèrdua d’autoritat del docent i el seu desprestigi social, en termes generals, entendrem no només la síndrome esmentada i el malestar que es viu a les escoles, sinó també el sense sentit de té tot plegat que l’autor recull, irònicament, a l’assaig en passatges com la paràbola del banc groc.
Però el despropòsit no està mancat d’una finalitat última: com el mateix Bardera il·lustra en el darrer escrit de la seva crònica, tot fent servir la metàfora dels lotòfags de l’Odissea que, en ingerir la flor de lotus, perden la memòria de si mateixos i esdevenen simples marionetes que es mouen només per l’obtenció de plaer, els nostres alumnes, tallats pel patró educatiu reformat ja descrit, que desincentiva la memòria, l’esforç i la construcció d’un veritable sentit crític basat en la comprensió de les arrels culturals pròpies i alienes, romanen eternament minoritzats, reduïts a la dimensió merament emocional que els porta a creure que la realitat que els envolta preserva i consolida el seu esperit adolescent, narcisista, insegur i mancat de la maduració que el seu pas per l’escola havia de provocar. Aquest fenomen del peterpanisme que ja ha colonitzat el sistema educatiu, ha fet metàstasi en tots els ordres de la nostra societat fins convertir-se en l’únic valor transmissible, entenent que és el que garanteix la pulsió consumista, hedonista i materialista que manté viu un sistema capitalista que ja només es sosté depredant les pròpies persones que el conformen. En definitiva, i retornant a la crònica d’en Bardera, l’escola s’ha tornat tan anti il·lustrada que en lloc de treure el jovent de la seva minoria d’edat, està fent tots els possibles per encadenar-lo a ella per sempre més.
1Damià Bardera, Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu, Ed. Proa, 2024, Barcelona.
2Pàg. 19 de l’edició esmentada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada