La mà invisible d’Adam Smith

 

Algunes de les idees més consolidades del capitalisme tenen el seu origen en les pàgines d'aquest escrit¹, extret, com una separata, de l'obra magna de l'economista escocès La riquesa de les nacions, en la qual el liberalisme econòmic clàssic troba la seva pròpia Bíblia. Els dogmes de fe que s'han predicat des de la seva publicació estan fermament exposats en les seves pàgines, començant pel principi de la divisió del treball, destinat a proporcionar un augment de les capacitats productives. Adam Smith exposa diferents exemples del seu axioma, constatant que a major divisió del treball major productivitat i més riquesa en les manufactures. I això per tres raons: a) s'obté una major destresa dels operaris; b) no es perd temps en passar d'una activitat a una altra; c) permet la invenció d'un gran nombre de màquines adequades a les necessitats de cada activitat. El corol·lari de tot això és que la millora en la producció comporta una multiplicació de productes resultants, que és l'origen de l'opulència en una societat ben organitzada, arribant, d'aquesta manera, a tal nivell de desenvolupament que, en ella, el més humil dels seus llauradors gaudeix de major qualitat de vida que el monarca d'una tribu de salvatges primitius.

La indagació sobre l'origen del dogma capitalista de la divisió del treball com a font de riquesa li porta a entendre-ho com una conseqüència de la natural tendència humana al bescanvi i a la permuta de béns. L'habilitat comercial neix de les facultats del raciocini i de la parla, i és exclusiva, pensa Adam Smith, de la nostra espècie. L'home té necessitat de l'ajuda dels seus semblants, que no es produeix per benevolència sinó per un intercanvi d'interessos, un beneficiós “doneu-me el que vull i tindreu el que voleu” mutu. No és la bondat natural el que garanteix la nostra supervivència sinó l'egoisme compartit. No invoquem la humanitat de l'altre, sinó el seu interès quan duem a terme una transacció amb ell. Agullonem el seu egoisme i no li parlem de les nostres necessitats sinó dels avantatges que obtindran amb la mútua transacció. Només el captaire depèn enterament de la compassió dels seus conciutadans. De la disposició a l'intercanvi neix la divisió del treball:

“La certesa de poder intercanviar tot l'excedent del que amb el seu propi treball produeix, que supera amb molt el seu propi consum, per les parts que pugui precisar de la producció del treball d'un altre home, anima a tots els homes a conrear i perfeccionar qualsevol talent o geni que puguin tenir per a dur a terme aquesta particular classe d'activitat”.

Sense la tendència al bescanvi tot home hauria de procurar per si mateix quants béns necessiti per a la seva subsistència.

Assentat el primer dogma de fe, construeix Adam Smith sobre la seva base les regles de l'economia política, disciplina que desenvolupa amb el propòsit d'optimitzar la provisió de rendes i mitjans de subsistència per a la societat humana. Es tracta de proporcionar-li a l'Estat recursos suficients per a prestar els serveis públics que garanteixen el benestar social que afavoreix tant al que governa com al governat. L'anàlisi del sistema d'economia política mercantil, que deriva del principi ja establert de la divisió del treball, li porta a reflexionar sobre el valor de canvi dels diners i de la diferent conducta humana, frugal o despresa, en relació amb la seva obtenció i possessió. Aquesta diferència també s'extrapola als països i societats. L'avantatge dels diners, respecte a altres béns o monedes de canvi, és el caràcter imperible del primer, tal com Locke ja havia establert. Això permet la seva acumulació sense deterioració, la qual cosa resulta molt útil per al moment que es requereix en abundància recórrer a aquests béns, com quan esclata una guerra. Metalls com l'or i la plata han estat els que han sustentat el valor real d'una moneda. Donada la limitació de la seva possessió els països han tendit a protegir la seva tinença, establint mesures proteccionistes que han anat paral·leles a l'expansió del mercantilisme. Sense plata i or les dificultats en la transacció comercial entre països augmentarien sense parar. L'or ve a equilibrar les diferències en la balança comercial entre països. Sense el seu intercanvi el deute comercial no es podria sufragar, generant inflació al país deutor, per la pèrdua de valor de la seva moneda. Les disquisicions d'Adam Smith sobre el valor de canvi, a partir del patró or/plata, que permeten explicar l'intercanvi comercial entre països, se sustenten sobre l'estabilitat del preu de l'or i la plata. Així doncs, els diners no són més que el facilitador de l'intercanvi econòmic, sent les mercaderies produïdes i intercanviades la veritable mesura de la riquesa. No és, d'aquesta manera, la quantitat de diners el que determina el capital nacional o el grau de riquesa d'un país. Ara bé, el diner gaudeix del nostre interès per la seva funció acumulativa. Amb ell podem comprar béns, mentre que les mercaderies, que són peribles, s'adquireixen per al seu consum. Així, la quantitat de diners que acumula un país ve regulat pel valor de les mercaderies que, gràcies a aquesta moneda, circulen.

El capitalisme, destaca Adam Smith, ha suposat un avanç en relació amb el model de producció feudal, en el qual la riquesa per a dur a terme una empresa depenia del tresor acumulat pel monarca. Ara, per contra, és el comerç exterior, al qual es destinen els excedents de producció, al mateix temps que d'ell s'obtenen els productes escassament presents al país, la qual cosa mou l'economia i genera riquesa. El comerç exterior dóna valor al que sobra, en canviar-lo per una altra cosa que satisfà les mancances del país. Per tant, juntament amb la divisió del treball, el comerç proporciona mercats més amplis, animant a millorar les capacitats productives i a augmentar la producció, acreixent el benefici. D'això es deriva, contràriament al que es creu, que la riquesa d'un país depengui de dos principis: l'acumulació d'or i plata, i la seva obtenció per mitjà de la balança comercial favorable. No és, doncs, la quantitat de diners el resultant de la riquesa, sinó l'augment constant d'exportacions que facin sufragables i beneficioses les importacions. La restricció d'aquestes últimes, així com el foment de les exportacions, han de ser els objectius econòmics de tota nació. Posar restriccions a les importacions s'ha de fer quan el producte importat competeix amb el nacional, o quan el país exportador surt molt beneficiat en la balança comercial respecte a l'importador. Els aranzels són els mecanismes per a posar fre a aquests desajustaments. D'altra banda, l'estimulació de l'exportació ha de sustentar en acords comercials amb altres països, o en la creació de colònies, sosté Adam Smith.

Establert el dogma del sistema mercantil, passa a observar amb major deteniment les restriccions a la importació de mercaderies, és a dir, les mesures proteccionistes pensades per a afavorir la pròpia indústria nacional. Són mesures ideades per a protegir als productors que proveeixen el mercat intern. Però el proteccionisme no afavoreix el lliure comerç. La producció local la marca el consum, per la qual cosa la indústria local no creix més enllà de la demanda interna. És doncs, en primer lloc, la iniciativa privada de l'individu el que dinamitza el mercat i diversifica la producció. El que busquen, amb això, és el benefici personal, que esdevé en el motor de producció de riquesa, més que el benefici de la societat sencera. D'aquesta manera, l'ús del capital s'inverteix primer en l'expansió del mercat intern, en la del mercat extern després, i en el transport de la mercaderia, finalment. En segon lloc, l'inversor emprarà el seu capital en benefici de la indústria que més valor atorgui als seus productes. En beneficiar a un sector intern, treballa perquè els ingressos anuals del regne (el PIB) siguin el més grans que es pugui. Però ho fa per interès propi. Està dirigit per una mà invisible per a promoure un fi que no formava part de les seves intencions, a saber, fomentar l'interès de la seva societat. Contravenir l'acció d'aquesta mà invisible, és a dir, introduir regulacions estatals sobre el mercat, té conseqüències nocives, perquè llastra l'intercanvi, amb la qual cosa aquest es veurà disminuït en lloc d'acrescut. D'aquesta manera, promoure indústries costoses per a proveir les necessitats del mercat intern d'un país, en lloc de facilitar el comerç d'aquests béns amb altres països que les produeixen a baix cost, perjudica més que beneficia. Adam Smith entén que aquest principi es compleix en el cas de la importació/exportació de manufactures, no així en el dels productes naturals, perquè els costos de la seva conservació i trasllat, donada la seva caducitat, redueix àmpliament el marge de beneficis, si li ho compara amb el producte local de proximitat. Per això, aquest producte no es veu en situació de perill per les condicions del lliure mercat.

Cal destacar, no obstant això, a criteri de l'escocès, que hi ha alguns casos en els quals la imposició d'aranzels sí que resulten favorables per al desenvolupament de la indústria nacional, cas per exemple de la indústria de defensa i seguretat de l'Estat. Ara bé, abunden més els casos en els quals resulta convenient mantenir la lliure exportació sense gravamen de productes estrangers. Sobretot, perquè les restriccions a les exportacions manufactureres d'un país provoquen la venjança d'aquest, amb establiment de similars mesures cap als productes del país proteccionista. Contra l'objecció de la pèrdua de llocs de treball que la competència estrangera representa, Adam Smith apel·la a la flexibilitat del mercat laboral, capaç d'absorbir l'excedent generat de manera que no soscavi les possibilitats de supervivència. Per a això, s'ha de garantir la llibertat d'ocupació que afavoreixi la lliure iniciativa del treballador que redunda en major benefici per al país.

Seguint amb la seva exposició sobre la irracionalitat de les restriccions al lliure comerç aborda el cas en el qual la balança comercial entre dos països és desfavorable a un d'ells. Encara que pugui semblar que l'interès i benefici d'un país s'assenti sobre l'empobriment dels seus veïns, tal com succeeix en el cas dels particulars, resulta mesquí considerar que en el simple guany de l'altre es troba la pròpia pèrdua. Smith demostra que, si bé la riquesa d'una nació veïna pot resultar perillosa per a la guerra i la política, és sens dubte avantatjosa per al comerç, ja que els seus majors recursos afavoreixen l'intercanvi comercial amb els altres països que també obtenen, amb això, beneficis. Dit axiomàticament: la prosperitat d'una nació passa per la prosperitat del comerç exterior i per la prosperitat de les altres nacions.

Passa, en últim terme, l'autor a analitzar els sistemes agraris prenent com a exemple el cas francès en l'època del regnat de Lluís XIV. Per a afavorir el desenvolupament de la indústria manufacturera urbana, es va tendir a deprimir i desincentivar la producció agrària interna rural. Adam Smith considera que l'augment de riquesa va associat a l'augment de la producció de béns que genera la terra, sent els productes manufacturats que l'artesà produeix, amb ells, iguals en el seu benefici final a la despesa que li va generar la seva producció, per la qual cosa les considera activitats de subsistència. Cal discrepar del parer de l'autor en aquest punt, perquè el que seria vàlid en el segle XVIII ja no és admissible en el moment en què es produeix la Revolució Industrial amb l'augment exponencial de producció que afavoreix la màquina amb el mínim temps de l'obrer dedicat a la seva elaboració. La plusvàlua resultant de tals variacions augmenta exponencialment el benefici del producte elaborat respecte al recurs naturalment obtingut. El model d'hisendats i terratinents que depenen dels béns immobles per a augmentar la seva riquesa i la del país es contraposa al model artesanal urbà i gremial de la petita indústria. Aquests últims, en comparació amb els primers, per a obtenir beneficis, han de restar i estalviar una part del guany, la qual cosa fa el seu tarannà menys pròdig i liberal que el de la pagesia. Considera, doncs, Adam Smith, aquesta classe de mercaders i artesans com menys productiva, encara que no innecessària, respecte a la classe agrària. El seu valor consisteix a alliberar de temps als membres d'aquesta última classe a fi de no haver de ser ells mateixos els que es proveeixin de béns manufacturats creats per ells mateixos, destinant tota la seva indústria a la producció agrària que es veu, així, acrescuda. És més, per a l'escocès la societat serà més justa com més gran equilibri aconsegueixi entre les dues activitats, sempre sota el principi que la riquesa i el benefici depenen majorment de les activitats del sector primari.

En el que sí que encerta clarament l'economista liberal és en la relació que estableix entre tots dos sectors quan desapareix l'equilibri que reclamava inicialment. Així, si els productes manufacturats incrementen el seu valor -sent la seva producció el fruit de l'activitat primària que li proveeix de matèria primera- es deprecia el valor de la producció directa de la terra, per la qual cosa, en última instància, s'acaba reduint la seva producció i descoratjat el principal motor de generació de riquesa d'un país -agrari, caldria precisar. Tampoc convé, no obstant això, l'enfonsament de les manufactures, perquè desabastir el mercat intern dels seus béns redueix el temps destinat a les labors llauradores amb el que es redueixen els excedents agraris igualment. Les restriccions, en conseqüència, no promouran mai el progrés i la prosperitat esperades per la societat, mentre que la promoció i la lliure competència la incentivaran.

Dels axiomes ja destacats es dedueix el corol·lari que ha sustentat el mercantilisme capitalista des de la seva aparició, i que tanca sumàriament l'assaig:

“Sempre que no vulneri les lleis de la justícia, qualsevol home serà totalment lliure per a buscar el seu propi interès com li plagui i per a, utilitzant la seva indústria i la seva capital, entrar en competència amb la indústria i el capital de qualsevol altre home o estament humà”.

De la lectura de l’obra podem extreure alguna conclusió útil per entendre el nostre present: la defensa d’un capitalisme humà on el valor vital fonamental sigui el treball creatiu lliure i voluntari, exercit en benefici propi, però que serveix també per a facilitar l’existència dels demès, és un principi del liberalisme clàssic que encaixa dins l’ideal il·lustrat que enalteix el progrés, situant-lo però, dins dels marges socials que afavoreixen la comunitat. El delicat equilibri que tot això requereix no és salvaguarda limitant l’acció dels governs quan la divisió del treball pot conduir a l’abús sobre el treballador, fins convertir-lo en un ésser humà dependent, indigne, ignorant i miserable, fruit de salaris insuficients i condicions laborals del tot precàries. Ans al contrari, només l’intervencionisme dels governs pot posar fre a la usura i l’explotació que acompanya al model de negoci del turbo-capitalisme en el que estem instal·lats. La defensa del lliure mercat que fa Adam Smith es basa en la suposició que, si les condicions fossin veritablement lliures, llavors els mercats tendirien cap a un equilibri perfecte que resultaria beneficiós per a tota la comunitat i per a la prosperitat de les nacions. Un cop més, el neoliberalisme actual, construït per afavorir als grans magnats i a les empreses transnacionals, prefereix el desequilibri i la limitació de la llibertat, amb el retorn cap a polítiques aranzelàries i proteccionistes, com les que impulsa l’administració Trump, contravenint tot el que estableix Adam Smith en aquest assaig. Paradoxalment, és només la justificació moral de l’egoisme, que l'escocès situa en l’origen del capitalisme, allò que els economistes de l’Escola de Chicago -impulsora del neoliberalisme actual-, van mantenir com a dogma de la teoria política i econòmica que avui consumeix el nostre món. Menyspreant la finalitat darrera de l’equilibri social, en la prosperitat resultant, converteixen la mà invisible que impulsa l’interès de la societat en un mur infranquejable que separa i divideix categòricament els éssers humans en privilegiats i depredats. Fan real la màxima que l’economista escocès qualificava com execrable i que caracteritza, aleshores i ara, als senyors de la humanitat: "Tot per a nosaltres i res pels demès".

1Adam Smith, An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, libro IV, cap. II, pp. 456-457. London, 1776. Hi ha traducció al castellà: Adam Smith La mano invisible, The Invisible Hand, extracto de La riqueza de las naciones, traducción Jesús Cuéllar Menezo, Taurus, Great Ideas, Ed. Santillana, 2013, Madrid.