Igualtat i democràcia

 

¿Per què el principi de la igualtat ha caigut del catàleg de virtuts polítiques que conformaven el nucli dels ideals il·lustrats, esdevenint fins i tot quimèric per a les nostres democràcies? Des del punt de vista formal, la representativitat que fa, pel principi de proporcionalitat, que el vot d’uns territoris tingui més valor que el d’altres anul·la qualsevol apel·lació tècnica a la igualtat numèrica, present en la màxima demòcrata d’una persona un vot. Per no parlar dels pactes d’investidura cuinats amb el suport irrisori de grups minoritaris que sotmeten els acords al vist-i-plau d’un reduït nombre de militants, tal com l’amic Robert ens alerta en el seu recent post Aritmètica i democràcia. Al final, una minoria té un poder decisori molt superior al de la resta de l’electorat, passant-se l’esmentada igualtat ciutadana per l’arc de triomf. Però no són aquests aspectes formals els que afebleixen més la idolatrada igualtat. La crisi de la igualtat és, de fet, la crisi de tot model democràtic, que té com a primera condició la participació activa de la gran majoria de ciutadans en la presa de decisions (Ostrogorski dixit[1]). Tots sabem que les democràcies, incloses les més dinàmiques, es caracteritzen per la passivitat natural de la seva ciutadania que, lluny de mantenir-se alerta i expectant, alçant la veu quan detecta símptomes de nepotisme i corrupció sistèmica en les institucions democràtiques, prefereix seguir enganxat a les absurdes cuites de les atribulades mediocritats del show business patri, sigui en la vessant de la faràndula i el famoseig, per a la gent de més edat, o en la dels influencers i creadors de “continguts” per al jovent anestesiat.

El problema, doncs, és que l’esperit públic que fa que el principi de la igualtat pugui esdevenir real i no fictici s’ha esfumat del panorama democràtic, fins al punt que està més present en règims populistes i no democràtics que en aquests darrers. La complexitat de les condicions de la vida en societats tecnològiques sotmeses al flux permanent porten a multiplicar els interessos dels ciutadans que, ofegats per l’allau d’ímputs a que són sotmesos, prefereixen sacrificar els seus drets polítics participatius abans que no pas les seves distraccions materials o les seves preocupacions reals, més urgents i peremptòries. La famosa desconnexió i desafecció de masses ingents de ciutadans respecte la política ve a corroborar aquest extrem, alimentant, a més, les alternatives ultres, enemigues de la igualtat i el diàleg. Tornant a l’esperit públic, el grau de satisfacció i confiança de la població xinesa amb el seu govern, que no és sospitós d’apreciar i conrear la democràcia, és del 91%, segons dades de l’Edelman Barometer Trust d’aquest mateix any[2], quan el d’Espanya, per exemple, es troba en el 34%. Un règim elitista i autòcrata, famós per la repressió i censura dels dissidents, aconsegueix l’aprovació d’una aclaparadora majoria ciutadana, que se sent atesa i escoltada per una xarxa de burocràcia pròxima i eficient que ha desterrat la corrupció endèmica del passat i que ha posat especial cura en atendre els més desfavorits. El resultat de tot plegat no només és el salt qualitatiu de prosperitat material del gegant asiàtic, sinó la percepció de solidesa i afiançament d’un règim polític, que no es veu qüestionat ni tan sols quan recorre a tics autoritaris per combatre crisis tan complexes com la del coronavirus.

El perill del creixement de les solucions populistes, en detriment de les democràtiques, passa per la falsa creença que en les primeres el principi d’igualtat, tot i la retallada de llibertats i drets que comporten, es complirà amb majors garanties que en les anquilosades i disfuncionals democràcies occidentals. La falsedat d’aquesta creença descansa en la convicció que aquests règims antidemocràtics tenen més cura de l’interès públic que els règims defensors del pluralisme parlamentari. Però l’interès públic rau en l’esperit participatiu; deixar en mans d’eficaços buròcrates la cosa pública pot ser molt atractiu, per a ciutadans apressats pel ritme de vida auto-explotatiu que hem adoptat, però comporta un retorn a societats estamentatàries bassades en jerarquies privilegiades. Tornant a l’esperit il·lustrat que va encunyar el principi de la igualtat política, cal aprendre de tots els fracassos i frustracions acumulades des de llavors que la igualtat si no és activa no es compleix; dit d’una altra manera: o la igualtat la fas possible amb la teva acció o te la fan els altres, i quan deixes que te la facin els demés entrem en el terreny de les diferències. Fer activa la igualtat passa per recuperar la voluntat de vigilància permanent de l’exercici de govern que porti a terme tota autoritat escollida, i que està present en el jurament de les Corts catalanes al rei Pere el Cerimoniós el 1359, la més alta contribució pàtria a la tradició parlamentària occidental, que diu: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no.” Que aquest esperit fos present en el jurament a la Constitució de la Princesa Elionor que tindrà lloc demà, en raó de la seva majoria d’edat, dignificaria ja no únicament la nostra democràcia sinó també l’exercici decent de qualsevol virtut política.




[1] Moisei Ostrogorski, La démocratie et les partis politiques, éditions Fayard, 1993. Hi ha traducció parcial al català de Jordi Galí a l’editorial Barcelonesa d’Edicions, 1997.


[2]https://www.edelman.com/sites/g/files/aatuss191/files/2023-03/2023%20Edelman%20Trust%20Barometer%20Global%20Report%20FINAL.pdf