Llegeixo al diari Ara que avui el 78% de la població mundial (gairebé sis mil milions de persones) viuen sota règims autocràtics (segons publica l’informe anual de la fundació V-Dem[1]). La dada palesa el retrocés de la democràcia, que es pot agreujar si se li suma l’amenaça de contagi del virus populista en més països de llarga tradició democràtica, com els Estats Units, amb la candidatura de Trump a les properes eleccions presidencials, o de recaiguda en l’epidèmia, en el cas del Brasil de Lula, si no aconsegueix en el seu mandat actual revertir la injustícia social i desactivar la pressió mafiosa sobre les institucions i la justícia de les elits econòmiques. Diu el periodista Frascesc Escribano, entrevistat per la seva recent publicació de l’obra La terra i les cendres, on narra el seu retorn al Brasil, que la diferència entre Lula i Bolsonaro és que Lula diu a la gent que entén els seus problemes i que se’n ocuparà, mentre Bolsonaro els diu que entén els seus problemes i que s’ocuparà d’atacar els culpables. La democràcia cerca solucions per la via del consens i del diàleg, mentre que l’autocràcia cerca solucions eradicant-ne la causa del problema, sovint suposada i/o interessada (en el cas de Bolsonaro, els indígenes i indigenistes, com els jueus en el cas dels nazis o els palestins per als ultraortodoxos jueus). És més fàcil assenyalar un culpable que analitzar causes i cercar confluències de resolució lenta i treballada. En legislatures de campanya electoral contínua com les que ens toca viure, el rèdit democràtic sovint depèn de l’eficàcia, el ser resolutiu i expeditiu. Presentar comptes favorables als interessos del ciutadà, encara que sigui a costa de pseudoproblemes o conflictes imaginaris (com en el cas del suposat rebuig veïnal a l’okupació dels immobles el Kubo i la Ruina del barri de Sarrià-Sant Gervasi, denunciada per l’extrema dreta en les darreres eleccions municipals) té més predicació que la gestió grisa i regular de les despeses corrents que acompanyen mandats estancats per l’obstruccionisme garantista de qualsevol iniciativa legislativa d’una oposició obsedida per un futur retrobament amb el poder. Posar pals a les rodes ideològiques rivals i vantar-se de l’eficàcia executiva pròpia, allà on els “nostres” governen, aquest és el còctel programàtic que ofereix a l’elector tota formació política actual. La política esdevé l’art de l’incordi, més que l’art de l’argumentació racional. Ja no cal articular un discurs coherent i lògic, ni tan sols recórrer a la demagògia que, tot i basar-se en l’engany o la mitja veritat, requeria enginy i certes dots retòriques. Avui n’hi ha prou amb denunciar els perills que s’oculten rere les polítiques rivals i assenyalar culpables, reals o ficticis, d’amenaces presents o futures, possibles o impossibles. La por fa la resta. Arribem, així, a la mecànica electoral de presentar la democràcia com l’acte de premiar o castigar al partit polític aliè o propi, quan votar passa a consistir en castigar o en adherir-se a una opció dolenta -no hi ha cap de bona- per evitar el triomf de l’opció pitjor. Allò que els analistes polítics anomenen votar amb una pinça al nas. L’acte suprem de la democràcia, la tria dels propis representants, sobre els quals descansa la sobirania ciutadana, esdevé un exercici gairebé escatològic, l’evacuació d’una responsabilitat -no sigui dit que, si acaba governant la pitjor opció, hagi estat pels que no van acudir a les urnes per evitar-ho- més que l’exercici festiu d’un acte de fe i esperança futura. La política de l’incordi engendra el vot de la por. I l’aritmètica variable calcula una nova distribució de la geografia de partits en l’espai legislatiu, un nou nus gordià que farà entrebancar iniciatives i solucions, a l’espera que algú el trenqui definitivament, fent real el pas a millor vida de l’espectre democràtic que, com un somnàmbul, deambula per la corda fluixa desafiant l’abisme entre la sornegueria d’uns, l’esglai d’altres i la indiferència de ses eminències electes. La malfiança dels polítics, i el desconcert dels electors, rellogats eventuals d’un contracte social pervertit a cop de baixesa moral i manca d’educació i d’escrúpols de líders i aparells polítics, fan que la democràcia vegi rebaixat el seu estàndard de qualitat fins a límits emmudidors de l’altre hora higiènic qüestionament crític de les autocràcies. Sense qualitats morals, engolides per demoscòpies, aplicacions d’Intel·ligència Artificial i ús massiu de les xarxes socials, en una sort de tecnodemocràcia, i sense alçada intel·lectual, substituïda per la tirania emocional que no requereix contenció sinó expressió, la democràcia naufraga. Ara mateix, a Madrid, les soflames i el tumult prenen el carrer per entorpir i soscavar un pacte de legislatura, acusant qui el promou de ser culpable de traïció. Quan el carrer, i no les corts, s’erigeix en espai de decisió política, el perill del contagi autocràtic no només creix, sinó que es converteix en metzina mortal. Qui assenyala culpables per fi els troba. Qui reclama diàleg i consens, sense voler, els trenca. I mentrestant, qui avui vetlla al malalt demà, sense lamentar-se, aixecarà acta de la seva defunció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada