Cerrar los ojos de Víctor Erice o l’art de deixar inacabades les històries

 

La darrera pel·lícula d’Erice, Cerrar los ojos, que he vist aquesta setmana passada, i que l’amic Jordi ja ha ressenyat encertadament en el seu blog, es pot llegir com el testament fílmic del seu autor. I no només per tractar-se del revers de la cinta que li va atorgar els seus primers premis internacionals, El sur, pel·lícula que narra el despertar a la vida d’una innocent nena i el progressiu descobriment de la complexitat del món adult de la mateixa, tractant-se, en Cerrar los ojos, dels diversos modes d’oclusió i tancament d’aquest mateix món, sinó perquè situa l’espectador davant la darrera mirada que té el finat; en lloc de rodar la mort des de la perspectiva de qui la contempla, la roda des de la perspectiva de qui se’n va. Tota una declaració d’intencions. El joc entre començament i final és tan present que -tractant-se d’un testament no pot fer altra cosa que homenatjar de manera constant i agraïda la seva professió, el cinema-, narrant la pel·lícula que dins la pel·lícula dona sentit i direcció a la trama, únicament veiem les dues escenes que va acabar filmant el director que protagonitza la història, com no, l’escena inicial i la darrera escena de la mateixa. Les dues escenes d’una pel·lícula inacabada, per la desaparició sobtada de l’actor protagonista, i a qui trenta anys després, una producció televisiva sobre desaparicions, cerca la pista, removent el passat i implicant al director fracassat i ja retirat en la recerca.

Si a El sur Erice va haver de renunciar a la meitat del metratge que originalment conformava el guió, per problemes pressupostaris de producció, aconseguint amb el final forçat un efecte gairebé líric que va ser profusament exaltat per la crítica, a Cerrar los ojos ha pogut allargar la pel·lícula fins on ha volgut, quan l’hagués pogut tancar de forma igualment poderosa sense necessitat de conduir l’espectador a desvetllar el misteri de la desaparició del llegendari actor. Perquè el tema de la pel·lícula no és el comiat, ni tan sols la pèrdua progressiva de facultats que dissipa la identitat de la persona que forma el teu propi paisatge existencial; no, el tema que explora Erice, amb la senzillesa de la seva narrativa, és la mirada retrospectiva que hom pot fer cap al seu passat un cop l’edat t’ha expulsat de l’engranatge de producció i explotació programada que anomenem món laboral o creatiu. El repàs a la pròpia existència que el ja retirat i fracassat director, ex-escriptor, ex-guionista, ex-pare i ex-amant farà, a propòsit del renovat interès del show mediàtic pel misteri que precipità el seu declivi, obre pas a la reflexió sobre les múltiples històries que haurien pogut ser i resten inacabades per l’oblit, la casualitat, la por o la desídia. Històries que contenen nous guions per escriure, noves pel·lícules per rodar, conformant l’inacabable fil existencial que anomenem vida. Més que d’acabaments, la vida va d’històries inacabades, de possibilitats obertes i projectes i plans que no van ser, que es van truncar o es van tòrcer, oportunitats inconcluses i desitjos irrealitzats.

Tot aquest gruix d’opcions que es perden irremeiablement amb el pas del temps, l’oblit i la fallida de la memòria són el gran buit que, en forma de tragèdia humana, el protagonista tracta de derrotar amb el retrobament de l’actor i amic desaparegut. Valdre’s del cinema per aconseguir-ho és la gran aportació d’Erice. Ens deixa, però, mentre tanquem els ulls i fabulem, amb el misteri de saber si en la ficció ho aconsegueix o no. Queda clar, almenys, que l’intent per si sol -com succeeix en l’exercici de tota activitat teòrica- ja dona sentit a la pròpia existència.