Visita a l’exposició La imatge humana, art, identitats i simbolisme.

 

Aprofitem el pont per veure l’exposició del Caixaforum La imatge humana, que ofereix peces, majoritàriament extretes del British Museum, que mostren la representació de la figura humana, des de l’antiguitat fins l’actualitat, en una gran varietat de cultures. La intencionalitat de la mostra es reflexionar sobre la fascinació per la pròpia imatge que el gènere humà demostra conrear des dels albors civilitzadors, amb finalitats sempre similars, tot i les diverses cultures que s’hi troben reflectides, concretament les cinc varietats temàtiques que els comissaris de l’exposició fan servir per presentar la munió d’escultures, pintures, fotografies, i vídeo instal·lacions que hi trobem: la bellesa ideal, l’expressió de la personalitat singular, el cos diví, l’encarnació del poder i el cos transformat. Totes cinc tenen la particularitat de ser  construccions ideals, figuratives, enaltidores, ocultatives o refrendatàries de cinc elements que defineixen una cultura i una organització social construïda al seu voltant: desig [de bellesa], coneixement [d’un mateix], transcendència [del sagrat], por [davant del poder] i esperança [malgrat el canvi del cos envellit].

Tot i que el recorregut té pretensió evolutiva, mostrant com han anat variant amb el temps els valors associats a la mirada sobre la bellesa, o sobre la representació del caràcter i la pròpia identitat, sobre la divinitat, l’autoritat o la transfiguració del cos, allò que el visitant rep és la condició pròpia de tota imatge, a saber, la reproducció afeblida, per més artística que es vulgui, de la naturalesa humana. I arribats a aquest punt només ens resta recordar la concepció platònica de la imatge, entesa com a imitació del seu original. Però el que hom percep en l’exposició és el desplaçament cap a la condició simbòlica de la figura humana, la representació construïda per provocar un efecte estètic, psicològic, polític, religiós o moral, depenent de quin sigui l’àmbit analític de l’exposició en què es situï l’espectador. L’art al servei de les necessitats del constructe social imperant en cada cultura i moment històric, això és el que hom contempla amb total nitidesa en cada un dels espais recoberts profusament d’imatges que omplen el recorregut.

Però la imatge exposada és refractària, ja que sembla escapolir-se a la visió del nostre present. En un temps com l’actual de belleses no normatives, d’apologia del desconeixement i enaltiment de les emocions, de befa respecte qualsevol forma de transcendència, d’indiferència supina respecte la política o de retardament histèric de qualsevol tipus d’envelliment corporal, les imatges icòniques del nostre passat perden el seu simbolisme, la seva aura imitativa i el seu poder constructiu-referencial d’una societat i una cultura. En la era de la reproducció automàtica de la imatge, ja ni tan sols reconeixem l’original, de tanta còpia i imitació saturada com arrosseguem. Ja no és que el constructe que les imatges recreaven en el passat hagi quedat desfasat i superat per noves imatges, com les que es van succeint al llarg de l’exposició, sinó que la imatge s’ha empassat tota autenticitat humana que aquella pretenia contenir i imitar. El resultat de tot plegat és una nova imatge, en aquest cas la de la buidor, en contemplar imatges que passegen, sense reconèixer-se entre altres imatges. Talment, el viu reflex de la Cova de Plató.