Monsó. Un viatge pel futur de l'oceà Índic

 

A dotze anys vista, la profecia/predicció que llençà Robert D. Kaplan al seu llibre Monzón[1], que he llegit aquest dies, no només sembla complir-se, sinó que esdevé la clau per interpretar la governabilitat futura del nostre món. A la pèrdua de lideratge d’una Europa envellida, sumida en les seves contradiccions i amb els fantasmes del seu passat colonial escolant-se per les seves fronteres en forma de migrants que reclamen les factures impagades de l’imperialisme extractiu i criminal que aquí vàrem disfressar de “pompa i circumstància” i allà de subdesenvolupament i dependència  amb l’única finalitat d’enriquir-nos, es suma la indecisió estatunidenca, en forma de renuncia a competir amb la Xina pel control de la plataforma continental d’Euràsia, quan es va retirar de l’Iraq i Afganistan, refiant-se de la seva hegemonia marítima, per mantenir el seu paper d’àrbitre en el comerç internacional, ara ja seriosament qüestionada per les emergents flotes militars i comercials hindú i xinesa, en l’àrea que Kaplan va situar sota la seva mirada analítica ja fa més d’una dècada.

L’oceà Índic és el gran protagonista d’aquest viatge que té com a antecedent la fascinant aventura colonial de les civilitzacions marítimes que van llençar-se a aquestes aigües, amb el mateix afany de progrés i la mateixa desesperació que veiem en els rostres dels actuals migrants contemporanis. Àrabs en l’Edat Mitjana, portuguesos en el segle XVI, holandesos en el XVII o britànics en el XVIII, van saber conjuminar el domini de les arts navegatòries amb el coneixement del règim de vents favorables que ofereixen els monsons, per convertir-se en amos i senyors dels ports i les rutes marítimes més pròsperes del planeta. Per aquest oceà passava, i segueix passant, la major part del tràfic comercial mundial, i totes les nacions que han pretés esdevenir potències s’han abocat al seu control i explotació. Unes costes que s'estenen des de l’Àfrica occidental fins a les illes d’Indonèsia, tancant, com si d’una gran badia es tractés, la sortida a l’oceà de la civilització àrab-persa, per un cantó, i la hindú-xina per l’altre, separades pel subcontinent indi, vigia i baluard d’unes aigües domesticades per la seva incisió geogràfica. En aquesta regió s’aplega una bona part de la població mundial, demogràficament jove, pujant i abocada a tornar a fer de la seva vocació marítima el motor de prosperitat futura. S’hi barregen oportunitats i inversions, més que estancament i pors, trets, aquests últims, característics de l’hemisferi nord occidental, que en el passat va discutir-li la prosperitat i el progrés.

És, doncs, l’escenari del futur econòmic i polític del nostre planeta, l’únic indret on veritablement està en joc la governança mundial, ja que pel seu control passen totes les opcions de prosperitat i creixement que podem esperar en un present geopolític cada cop més inestable. Si Kaplan ja fa dotze anys alertava, amb aquest assaig, als estrategues del departament d’estat estatunidenc de la importància de mantenir presència i influència en aquestes aigües, avui l’avís sona a ultimàtum. L’armada xinesa ja està en disposició de prendre’ls-li l’hegemonia marítima de la regió. I mentre a la plataforma continental segueix el combat en diferit entre Rússia i Estats Units -mitjançant la intermediació ucraïnesa- per l’hegemonia terrestre d’Euràsia, cada cop menys decisiva des del punt de vista de la governança mundial, i a l’Orient Pròxim esclata, un cop més, la crisi jueva-palestina que pot desestabilitzar encara més la regió sud d’aquesta plataforma, ja prou castigada per la guerra de Síria i les permanents tensions al Caucas, els fronts que el poder nord-americà ha de vigilar es multipliquen, rebaixant la seva atenció a l’Índic, absència que resulta una gran oportunitat per als agents locals, àrabs, indis i xinesos, cada cop més capaços de prendre la iniciativa en el futur lideratge polític i econòmic que s’albira.

L’obra de Kaplan pot ser llegida com el testament de l’era imperial, aquella on la colonització era vista com la gran oportunitat de dominar el món, el joc que van iniciar els europeus i que sembla cloure l’actual declivi nord-americà. En el seu lloc, tal com el mateix Kaplan anuncia, podria retornar la comunitat comercial que el navegable Índic va afavorir en el passat entre els pobles autòctons àrabs-perses, hindús i xinesos, que va estabilitzar la regió, aportant intercanvis culturals i prosperitat d’una punta a l’altra de l’oceà, creant les famoses rutes de la seda que es van estendre por tot el món conegut. Apel·lar a la manca de drets democràtics que exhibeixen els governs d’aquestes potències regionals per mirar d’aturar, un cop més, el declivi imperial occidental, no només és hipòcrita sinó que resulta, després de les experiències fallides d’Iraq o Afganistan d’instaurar artificialment democràcies, perillós. En un context d’inestabilitat creixent que pot desembocar en conflictes nuclears, la notícia de la possibilitat d’una nova ecumene pacificada i abocada a l’intercanvi i la cooperació, entre països i pobles culturalment i religiosament diversos, no només ha de ser celebrada i potenciada, sinó que ha de servir com a exemple a seguir per posar fi als vells conflictes que empobreixen i provoquen la decadència del vell món occidental cristià, jueu i àrab.  

---

[1] Monsoon, The Indian Ocean and the Future of American Power, Random House, 2010. Traducció al castellà a la editorial El Hombre del Tres, Madrid, 2012.