El sol del futur

 

Veig amb la Glòria la darrera pel·lícula de Nanni Moretti, Il sol dell'avvenire, una comèdia dramàtica en la línia del seu cinema habitual, que barreja la inspiració autobiogràfica, com a material fílmic, amb la deriva surrealista, amb la qual sorprèn a l’espectador, trencant la continuïtat narrativa temporal i espacial que caracteritza el cinema realista. En el seu lloc, percepció real i pensament figurat s’encavalquen de forma estranyament harmònica, conferint a l’escena una tonalitat fantasiosa i plausible a la vegada. La intenció del cineasta és introduir la reflexió social i política en la retina de l’espectador, mentre narra el procés de rodatge de la seva darrera producció, una pel·lícula sobre el passat del partit comunista italià i les seves contradiccions davant la revolta hongaresa del 1956, esclafada a sang i foc pel totalitarisme soviètic.

Mentre assistim al canvi de perspectiva en el guió de la producció, motivat per la sèrie de vicissituds personals i creatives que van assaltant l’existència del director de forma inesperada, qüestionant les seves conviccions passades, fins al punt de canviar el final pensat per a la pel·lícula, aprenem que la vida, quan s’estanca en limitacions temporals i/o espacials, és menys vida, sense, per aquesta raó, caure en el parany postmodern d’idolatrar la novetat i renegar de la tradició o de les idees del passat.

La revisió de la història esdevé, llavors, un vehicle de transmissió de possibilitats comunicatives il·limitades, tal com sabem els lectors de Plató. Certament, es pot entendre el passat des de diferents plànols que no tenen per què encaixar amb el discurs unitari i tancat, definit per l’Acadèmia, que s’acostuma a ensenyar a les escoles. Al cap i a la fi, la història també està conformada per les innombrables històries que van protagonitzar els actors anònims dels fets relatats, aportant una gamma de matisos i variants que, malgrat no canvien el relat final del que va succeir, sí que poden dignificar, per exemple -tornant al tema de la pel·lícula dins de la pel·lícula-, la fosca i pessimista conclusió a la que ens aboca el fred i vergonyós suport oficial del partit comunista italià al règim opressor soviètic, en el seu esclafament de la revolta hongaresa.    

Malgrat que canviant el final de la pel·lícula no canvia pas el passat, ni la història, Moretti, en un lloable exercici d’optimisme en temps d’oclusió i col·lapse com els que vivim, està convençut que sí que pot canviar el futur. D’aquí aquest sol -la llum i font de tota possibilitat de vida- del futur, filmat com un cant d’esperança a una humanitat que aprèn del passat a la vegada que assaja noves formes de dignificar, lloar i expandir la vida. Que la vida tingui gruix en comptes d’aprimar-se en registres normatius ancorats en l’immobilisme és l’esperança de tot creador, obert a la miríada de possibilitats d’on extreure la seva obra singular i pròpia. En aquesta esperança, capaç de giravoltar passat i futur en un totum revolutum, present en tot ésser que neix, hi és la nostra joia de viure.