L’obertura d’una nova sala de teatre a l’escena barcelonina sempre és bona notícia, malgrat que, en aquest cas, el teatre La Fàbrica, situat a la Plaça Mañé i Flaquer del barri de Gràcia, encara estigui poc condicionat per oferir espectacles amb les màximes garanties, sigui per les presses de l’obertura, sigui pels reptes escènics que planteja l’obra escollida per inaugurar l’aventura i la temporada. La sensació d'improvisació i provisionalitat que ofereix l’espai no genera l’atmosfera càlida i propera que tenen les sales teatrals de dimensions reduïdes i solucions imaginàries per compensar les limitacions espacials. Però aquests inconvenients no haurien d’esdevenir murs insalvables si la posada en escena de l’obra representada es fia a un elenc d’actors i actrius consagrats a casa nostra, com ho són el Mario Gas, el Pep Munné o el Carles Martínez, per posar només tres exemples, i la direcció de la representació assumeix un punt intermedi entre el risc innovador, que frega l’esnobisme, i la continuïtat de la tradició, que consagra els textos teatrals clàssics.
Diem tot això perquè l’obra escollida per a l’estrena és una peça de caça major del teatre del segle XX, Freshwater, l’única comèdia escrita -tot i que representada només un cop, i de forma amateur, en vida de la seva autora-, el 1935, per Virginia Woolf, i que és portada a escena, ara i fins al 26 d’octubre, per primer cop a casa nostra, pel director Albert Arribas, autor també de la traducció del text. La comicitat de l’obra rau en els dobles sentits del llenguatge que fa servir l’autora i en el sarcasme de les situacions que tenen lloc en el transcurs d’un dia a Freshwater, una tranquil·la badia de l’illa de Wight, on s’apleguen un seguit d’artistes i intel·lectuals que configuren el cercle creatiu d’amistats de la fotògrafa Julia Margaret Cameron, tia-àvia de la mateixa autora. El paral·lelisme entre aquest cercle d’estetes -on també hi trobem al poeta Alfred Tennyson i el pintor George Frederick Watts-, i el propi grup de Bloomsbury, que va impulsar l’escriptora amb els seus germans anys després, permet estendre la sàtira representada en la comèdia cap a la mateixa Virginia Woolf i la intel·lectualitat que la va acompanyar, sota el xoc constant, visible en l’escena recreada a Freshwater, entre el simbolisme creatiu i la realitat factual, de la que la recerca de la bellesa els porta a defugir, en un exercici de ridícula excentricitat que els condueix a l’aïllament i a l’absurd. L’única que podrà escapar del somort i lànguid tedi al qual s’aboquen els fatus creadors es la dona del pintor, i futura actriu d’èxit, Ellen Terry, captivada per la insolent joventut d’un mariner bocamoll i obscè, amb qui acabarà emprenent una aventura amorosa.
La distància entre l’espectador actual i el text original, els seus personatges i els girs lingüístics que amaguen íntimes ironies, és tan abismal que allò que faria riure en el moment de la seva redacció passa avui desapercebut, fins el punt de posar en risc ja no la comicitat, sinó el sentit de tot plegat. No ajuda gens que la dicció, inaudible en ocasions, i els silencis forçats dels actors freguin l’histrionisme, en una sort de recurs artificiós que, com els efectes especials en les ficcions cinematogràfiques, vingui a salvar l’abisme entre la credibilitat del relat i la hiperbòlica fantasia que projecta. La posada en escena esdevé, llavors, un trompe-l'œil en tota regla, on l’absurd de la interpretació salta al pati de butaques i genera reaccions confuses i incòmodes, fins al punt de provocar la marxa de no pocs espectadors abans de la finalització de la comèdia. Com si d’un mirall es tractés, l’escenari trasllada la comèdia de l’esnobisme, que l’autora ridiculitza, cap a l’espectador cofoi i petulant que no sap on ficar-se, trasbalsat per un muntatge que sembla el revers de qualsevol farsa.
La confusió i el neguit, però, fineixen quan, acabada l’obra, els mateixos actors, desnortats pels tebis aplaudiments rebuts, conviden els espectadors que vulguin a romandre una estona més al teatre mentre els hi expliquen que se’n va fer de la Ellen Terry. Assistim, llavors, al moment màgic de la recitació de l’assaig que Virginia Woolf va escriure, poc abans de morir, sobre la famosa actriu, un veritable cant d’amor al teatre que les quatre intèrprets femenines borden mentre miren l’ànima esbatanada dels oients, que ja no son espectadors ni protagonistes de la comèdia. Transformat en el cor que acompanyava la representació grega clàssica de la comèdia per consignar la veritat d’allò escenificat, les actrius declamen l’elogi encès que l’escriptora londinenca li reservà a la més humana de les figures que transiten per la seva peça teatral, l’única que no confon vida i creació, obra i persona, fins caure en la ridícula permuta que fa de l’artista un personatge, pagat de si mateix, envanit i rebotit fins al deliri narcisista, que l’autora ridiculitza en el seu retrat del grup de Freshwater. Ellen Terry, posseïdora d’un talent interpretatiu excepcional, fuig de l’elogi estrident i dubta de la vàlua real del seu art, convençuda que l’autèntic èxit, en la vida, no té lloc a dalt de l’escenari, sinó al pati de butaques. Sabedora d’aquest extrem, però incapaç de portar-lo a la pràctica, la Virginia Woolf compon l’elegia que, en l’encertada posada en escena, reconcilia públic i artistes, art i vida, malgrat que, a la fi, amb el seu sacrifici, la comèdia es converteixi en tragèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada