Waste Land (Terra Erma) de Robert Kaplan

 

El més recent assaig de Kaplan sobre l'actualitat política mundial, en l'era de l'ensulsiada liberal i el retorn a l'autoritarisme presents, pren com a mirall en el qual reflectir-se, per a entendre el futur immediat que ens espera, l'extinta República de Weimar, establint sonors paral·lelismes amb l'etapa històrica que va conduir al món a l'apocalipsi bèl·lica, amenaça a la qual també podríem estar acostant-nos ara. Kaplan és un sòlid analista estatunidenc, viatger incansable i ben connectat amb les esferes de la intel·ligència i l'administració del món occidental i oriental, amb una visió més aviat determinista de la geografia i una gens menyspreable influència global a través dels seus escrits i articles. Waste Land (Terra erma)¹ és l'últim dels seus treballs i, malgrat que pot ser que algunes de les seves conclusions siguin contradites per la realitat, donades les urgències amb les quals sol publicar per a aprofitar els vents favorables a les seves tesis, val la pena parar esment al soroll de fons en el qual compassa la seva veu, perquè sol ser el que millor reflecteix el caòtic moviment que segueix el nostre món.

En la primera part d'aquest text, Weimar es fa global, procedeix l'autor a establir el paral·lelisme que -no només ell- encerta a veure entre nosaltres i la República que va governar Alemanya en els anys 20 de l'anterior segle, fins a donar pas al règim nacionalsocialista del Tercer Reich, el 1933. A Weimar hi convivien ideologies i sensibilitats extremes i confrontades, en un context de feblesa democràtica. El nostre món, més interconnectat que mai, ajunta en un mateix espai urbà cultures diverses, dificultant els consensos i pactes que enforteixen les democràcies, permanentment amenaçades per l’agitació extremista. Assumint tesis conservadores i les lliçons d’aquell moment històric, dóna per cert que l’ordre és la virtut política primordial que cal preservar i que tot règim polític se sosté gràcies a la robustesa de les seves institucions i a la perdurabilitat de les seves tradicions. Justament les característiques que van definir l’era imperialista que s’ensorrà amb la Primera Guerra Mundial o l’Estat del Benestar Occidental i les autocràcies a Orient en l’era prèvia a la globalització del present segle. En una visió dicotòmica i simplista de la realitat, Kaplan només és capaç de concebre caos i anarquia enfront d'ordre i jerarquia, assumint que el primer neix de l'afany llibertari que engendra revolucions, que acaben convertides en règims totalitaris, mentre que el segon només s'aconsegueix en estructures de poder imperial que oculten dictadures d’ordre conservadores. Per aquesta raó, les democràcies occidentals estarien virant cap a aquests règims autocràtics.

Des d’una òptica oriental, com la que ens ofereix Aleksandr Solzhenitsyn -autor que Kaplan pren com a guia per interpretar el tarannà rus-, és una presumpció occidental infundada que el món estigui governat per la raó. Des d’aquesta presumpció racional, el progrés, la modernitat i els canvis revolucionaris a que dóna lloc són necessaris, ja que responen a les novetats que el saber tecnocientífic ens ofereix com a millora de les condicions materials de vida. La manera de pensar oriental, en canvi, posa en valor l'existència de societats més tradicionals, amb límits clars i ordenats, malgrat la seva rigidesa i autoritarisme. Així, aventures romàntiques i idealistes de caràcter revolucionari, com les viscudes després de la Primera Guerra Mundial i la desaparició dels grans imperis, desestabilitzen el món, instaurant tiranies de la virtut perfecta, promogudes per la intel·lectualitat, que deriven en totalitarismes. Al desordre i al caos que generen les revolucions li segueix la major de les repressions, de manera que el que comença amb idealisme acaba en fanatisme. En conclusió, Kaplan hi veu en el tradicionalisme monàrquic i en el vell imperialisme condicions de major estabilitat que les que ens ofereix una democràcia afeblida i corcada per la confrontació ideològica i els reptes derivats de les crisis -financera, sanitària, demogràfica, climàtica...- generades per la globalització.

Cal afegir al diagnòstic pessimista sobre el futur geopolític la previsible combinació d'un armament més expeditiu i eficaç, gràcies a les noves tecnologies, que es trobi a l’abast d'una naturalesa humana més primària i abandonada a les baixes passions. Contra els discursos del psicologisme progressista de Steven Pinker, que defensa la millora moral de la naturalesa humana, amb la disminució de la violència en termes relatius, per l'augment de la població mundial, Kaplan replica -seguint els arguments de Timothy Snyder- que, malgrat això, l'instint violent no ha disminuït, i l'educació i la modernitat no han pacificat a l'home. Ni el pacifisme, ni l'educació laica o la feminització de la cultura, han comportat, tal com anhelava Pinker, la solució als conflictes. El realisme polític ens revela descarnadament que les guerres continuen esclatant, que la violència es desferma lliurement en escenaris d'escassa o nul·la regulació, com a internet i que la perversitat i la indiferència continuen mantenint elevats índexs de tolerància entre el gènere humà, sent, més aviat, la tecnologia la que ha evolucionat.

Posats a fer prediccions futures, Kaplan adverteix que és en el passat on trobem llum i no en esperançades projeccions estadístiques. L'estudi del passat ens revela que la guerra ha sobreviscut a totes les revolucions culturals anteriors i que quant majors són les crisis interconnectades major risc de guerra hi ha hagut al llarg dels temps. Analitzar el futur a partir del present del propi medi cultural occidental és auto-enganyar-se. I si fixem la mirada en regions del planeta en les quals es combina l'escassetat de recursos i l'explosió demogràfica, la governança resulta un desafiament molt major que en el passat, donada la complexitat resultant. A més, el deteriorament mediambiental ja és una realitat amenaçadora que augmenta la dificultat de l'equació. Amb l'increment de la inestabilitat mundial reapareixen les prediccions de Malthus basades, al cap i a la fi, en la finitud dels recursos que la nostra eixelebrada sobreproducció porta al límit. El perill per a les nostres societats no és, doncs, la tirania, sinó l'anarquia. El triomf del liberalisme democràtic després de la Guerra Freda no sols no ha acabat amb les guerres, les injustícies i les tiranies sinó que ha estimulat l'anarquia, tal i com l'autor ja va predir, en la dècada dels 90 del passat segle, amb el seu assaig L'anarquia que ve², on avançava que la lluita pels recursos naturals escassos seria la veritable font dels conflictes del segle present. S'avançava, també, la tesi que no són les eleccions democràtiques la unitat de mesura de la consistència d'un règim, sinó la solidesa de les seves institucions burocràtiques. Davant les amenaces ja presents del canvi tecnològic, l'escassetat mediambiental, la crisi climàtica, l'increment absolut de la població als països més pobres, i la major eficàcia destructiva de les armes, la pau és una quimera. L'única resposta possible esperançadora enfront de tot això, per a Kaplan, l'ofereixen els sistemes autoritaris de la tradició passada, és a dir, el retorn de l'imperialisme.

En la segona part del seu assaig, l’autor analitza el declivi actual de les grans potències. En el cas rus hi coincideix amb la caracterització feta per John Gray en el seu assaig Los nuevos leviatanes, ressenyat aquí, i que es pot sintetitzar amb l’afirmació que Rússia sempre ha estat massa asiàtica i bizantina com per poder-se integrar a l’Europa Occidental, esdevenint el principal problema i amenaça per a la pau i estabilitat continental. Únicament l’enfonsament de l’imperi soviètic, amb la caiguda del Mur de Berlín, va fer creure que el liberalisme i el progressisme democràtic occidentals havien triomfat també en l’espai d’influència rus i oriental, i que la pax americana i l’ordre instaurat per la comunitat internacional acabarien amb els vells conflictes i antigues rivalitats. Va ser un miratge. Més que estabilitat i ordre el que hi havia eren equilibris regionals que, en la mesura en què resistien el pas del temps, se'ls prenia per un ordre basat en regles. Però les guerres d’Ucraïna o Gaza actuals exemplifiquen com les forces primitives s'han acabat imposant a les institucions internacionals i a les elits globals, i com amenacen amb estendre a noves regions -Taiwan, l'Iran...- la precarietat i el desequilibri de la pau mundial. La llista de potencials conflictes que podrien explotar en qualsevol moment abasta l'enfrontament, que podria ser convencional, però també nuclear, entre el Pakistan i l'Índia, la sempiterna amenaça de reprendre la guerra entre les dues Corees o al caos anàrquic de les regions fallides de Centreamèrica i Àfrica. La complexitat dels conflictes ha crescut fins a generar àrees de tensió solapades, davant les quals una ONU en decadència només és capaç d'oposar bones paraules. L'oratòria, quan la por a l'esclat d'un conflicte nuclear entre les dues superpotències contenia els ànims, en plena Guerra Freda, servia per a distendre i refredar l'ambient. Avui no genera una altra cosa que indiferència. L’ONU, actualment, no és més que un fòrum de política performativa, un escenari de propòsits benintencionats que topa sistemàticament amb la dura realitat de les ambicions de les grans potències, que paralitzen tota iniciativa en el Consell de Seguretat, convertint la institució en inútil. L’ONU només funciona en un món en pau. Però, justament, la seva creació aspirava a ser la resolució dels conflictes.

La globalització, entesa com a interconnexió entre persones i regions que havia de facilitar el comerç i el creixement econòmic, així com la ideologia liberal triomfant, ha acabat afavorint la crisi permanent. En el seu primer impuls oferia les garanties de seguretat requerides per a afavorir la pau perpètua universal kantiana. Aquesta, en la seva versió postmoderna, comportava l'evolució tecnològica i la difusió de la democràcia, l'enfortiment de les classes mitjanes i l'erradicació de la pobresa. Tot això havia d'incentivar l'eliminació dels arsenals termonuclears, així com la creació d'un sistema integrat de mercats de valors globals. Aquest programa consistia en posar a l'elit econòmica al comandament i a fomentar una visió determinista del progrés, com una cosa inevitable, que anava acompanyat de la pèrdua del sentiment del tràgic i del culte desmesurat al present i al creixement. La geoeconomía va substituir a la geopolítica. Els Estats Units, com a potència global i policia del món, garantien el programa.

Però amb el virus del Covid-19, expandit a nivell mundial en forma de pandèmia, a partir del 2020, gràcies a la interconnectivitat global, cau la ingenuïtat de la creença que un món amb menys distàncies ha de ser un món millor. No hi ha bondat inherent a la proximitat. Al contrari, la proximitat ofereix menys protecció i major inseguretat que en el passat. Amb la globalització, qualsevol crisi esdevé mundial i genera greus conseqüències en la cadena de subministraments de regions senceres del planeta. D'altra banda, les noves tecnologies de la informació creen, a través de les xarxes socials, nínxols digitals i càmeres de ressò, que tanquen en bàndols i enfronten ideològicament a la població. Tot el debat públic es redueix a un esquema de confrontació entre postures contraposades i irreconciliables. El caos i el tumult ho impregnen tot. Als Estats Units, el descontentament social davant el cost de les aventures bèl·liques liberals d’exportació de la democràcia a Orient, que es torçaren sense remei, mentre internament la globalització destruia l'ocupació industrial, donada la incapacitat de competir amb els baixos costos de la indústria asiàtica, ha afavorit l’ascens al poder de líders histriònics, narcisistes i impulsius, amb tics d’autoritarisme nihilista. Al costat de l'afebliment econòmic, se succeeixen, entre el teixit social, guerres culturals que polaritzen a la població dividint-la en bàndols irreconciliables. La decadència cultural contamina tota la societat, i s’ensenyoreix dels mitjans de comunicació, que ja només aspiren a la distracció i entreteniment, però soterradament propaguen divisió i intolerància. El discurs públic cau en el moralisme excloent i cancel·lador, sota l'imperi de les passions. La conseqüència que s’extreu Kaplan és que en l'era digital la democràcia de masses funciona malament.

Malgrat tot, el declivi estatunidenc no és comparable amb la podridura russa, que no ha fet més que augmentar des de la caiguda de la URSS. El lideratge de Putin segueix inspirant-se en l'arbitrarietat estalinista, en perseguir a l'innocent per a crear terror. La pràctica política segueix sustentada sobre l'experiència soviètica del gulag, que promovia una legalitat cínica que, en lloc d'emparar a l'individu, transmetia el missatge que l'individu no té cap valor davant les necessitats de l'Estat, únic garant de la fortalesa de la nació i el col·lectiu. Putin és l'hereu d'aquesta tradició que deixà en ridícul als politòlegs que, després de la desaparició de la URSS, van creure ingènuament que Rússia podria prosperar per sí sola. Kaplan subscriu, en canvi, la tesi del realisme neoconservador que afirma que els governs autoritaris de dretes són menys repressors que les autocràcies d'esquerres. En ser conservadors, els primers respecten les tradicions, just el contrari dels règims comunistes revolucionaris, que canvien els valors i hàbits de la societat, generant milions d'afectats. Posats a triar entre allò dolent, el menys dolent és l'autocràcia de dretes, ja que no busca reformar la seva societat a la llum d'alguna idea abstracta de justícia social o virtut política, aspiració que acaba per generar tiranies molt pitjors. Quan la democràcia no funciona i l’idealisme utòpic es transmuta en monstre amenaçador l’autocràcia neoconservadora pot ser la solució convenient, diu Kaplan.

La tercera de les potències en crisis és la Xina. El seu model de creixement i progrés econòmic i social, des de l'últim quart del segle XX, ha resultat únic. Mai abans la prosperitat va arribar a tanta gent en un període temporal tan curt. El gran responsable de tot això va ser Deng Xiaoping. El lideratge de polítics com ell és el que Kaplan troba a faltar en el context global actual. Així, assumeix que és preferible que les grans potències siguin estables al fet que siguin democràtiques. Deng va heretar el catastròfic llegat de Mao Zedong de la Revolució Cultural, que havia devastat al país. Assumint una postura pragmàtica, va entendre que el capitalisme i la democràcia no eren bones per a la Xina que emergia de la intolerància del maoisme. Per això, va decidir recolzar-se en el partit comunista, en lloc de purgar els seus quadres jeràrquics, per a dur a terme les reformes i generar ordre. Va saber maniobrar conservant els valors i sistemes existents però introduint canvis econòmics de manera gradual amb un exercici limitat del poder. L’estabilització política i el creixement econòmic van traduir-se en dues dècades de creixement constant i de millores de la vida del ciutadà, raó per la qual, malgrat la repressió de Tiananmen de 1989, Kaplan qualifica el seu lideratge de burkeà. Però la Xina actual de Xi Jinping segueix una línia ideològica totalment contrària. Kaplan qualifica Xi com a ideòleg leninista que ha fet de la lluita el principi rector de l'actual Partit Comunista Xinès. Seguint l'ortodòxia doctrinal marxista ha establert un compromís amb el poder absolut, com s’evidencia amb la purga pública del seu predecessor en el càrrec, Hu Jintao en el Congrés del Partit Comunista Xinès de 2022 amb el qual va posar fi, definitivament, a l'era del pragmatisme. Xi és un autòcrata amb un poder similar al de Mao, la qual cosa el converteix en un governant perillós. El seu poder desestabilitzador és major que el que exercia l'URSS durant la Guerra Freda, ja que és capaç de competir amb Occident en tots els terrenys, no sols en el militar i nuclear. Malgrat que la seva estabilitat es dóna per descomptada, la Xina està en decadència. Ha passat de l'autoritarisme progressista de Deng, a l'autoritarisme intransigent de Xi. Amb això, ha refredat les seves relacions amb Occident, alhora que el seu creixement ha anat descendint. Avui el capital estranger fuig i la població envelleix, factors que arrosseguen al país a l'estancament. Enfront d'això, Xi només contraposa més dosi de nacionalisme moralista i autoafirmació exterior. El perill d'una nova guerra freda entre els Estats Units i la Xina és el resultant de tot plegat. A nivell comercial tots dos països mantenen una tibant competència, alhora que cooperen, ja que les seves economies estan molt imbricades fruit de les dinàmiques de la globalització. La diferència més determinant és la ideològica: existeix un xoc filosòfic total de sistemes de governança, amb una animositat i sospita mútua constant, per la qual cosa cada disputa acaba sent existencial. Només l'amenaça de destrucció nuclear mútua pot dissuadir el conflicte.

Els tres països referenciats són potències imperials, però les seves crisis suposen un cop a l’enyorada virtut estabilitzadora de l’imperialisme, que Occident va viure abans de la Primera Guerra Mundial. Els imperis sorgeixen del caos, però el seu afebliment dóna lloc a un nou caos, personificat per Kaplan en Weimar. La lliçó de tot això és que la geopolítica global passarà a ser més tumultuosa en el futur, ja que un imperi en decadència és més inestable, com es desprèn de l'exemple turc de principis del segle XX. La inestabilitat ens aboca, novament, a un món bipolar, una nova guerra freda on l’eix autocràtic d’ideologia totalitària presenta un front més consistent i nihilista que el que representava l’antiga URSS i la Xina de Mao. El pol oposat, que Kaplan anomena de l’Status Quo, no aplega només als països democràtics de tall liberal sinó també autocràcies com les monarquies del Golf Pèrsic. Tot es redueix, doncs, a la lluita entre l'ordre i el desordre. En termes geopolítics és una lluita entre el Heartland euroasiàtic i les potències marítimes del Rimland, encara que amb variacions respecte a la lluita vuitcentista, entorn del Gran Joc, que li va servir a l'autor per a exposar la seva tesi en La venjança de la geografia³. Kaplan, però, admet que el conflicte actual s’entén millor en termes ideològics que en termes geogràfics. En aquest sentit, l’autor desplaça el nucli de la confrontació entorn de l'antisemitisme, situant a Israel en el centre de la guerra geopolítica global. El focus d'aquesta lluita enfronta a Israel amb l'Iran pel control d'Orient Mitjà i suposa la major amenaça de guerra a gran escala que, potencialment, pot arrossegar a totes les potències. Malgrat la feblesa interna de l'Iran, amb protestes populars contra la Revolució Islàmica, continua tenint el suport de Rússia i la Xina. La desestabilització definitiva podria arribar pels atacs aeris dels Estats Units i Israel contra les instal·lacions nuclears de l'Iran que Kaplan, profèticament, anuncia i que tindrien com a principal funció fer caure el règim dels aiatol·làs. El futur, prediu Kaplan, emparant-se en les circumstàncies de la guerra entre blocs, serà una inevitable immersió en un món caòtic, que ja resulta perceptible a les ciutats.

Arribem, així, a la tercera i darrera part de l’obra, on aborda, precisament, el paper de les urbs en la desestabilització mundial, l’espai on acabarà vivint tres quartes parts de la població mundial en les properes dècades. Si en el darrer quart del segle XX els demògrafs afirmaven que la diversitat social i cultural era la font de la prosperitat i el dinamisme urbà, avui malgrat que hi ha més diversitat que mai, la ciutat aplega tanta desigualtat i rebuig envers el diferent que es converteix en espai inhòspit i hostil en qualsevol regió del món. El factor de canvi, en l'actualitat, és l'impacte de la digitalització en la convivència. La Revolució Digital canvia la geografia urbana. Avui la ciutat és un espai de consum. L'antiga funció espiritual exercida per líders religiosos i aristòcrates l'han assumit la riquesa, el món financer i els grans magnats dels mitjans i xarxes socials. La ciutat atreu talent i inversió, però segrega a la societat, fent que l'extrema pobresa i les elits econòmiques convisquin en el mateix espai. Així, més que convivència entre els grups segregats, el que hi ha és aïllacionisme social, cívic i digital. El carrer ha deixat de ser l’espai públic de trobada i s’ha convertit en l’indret de la indiferència o el rebuig de l’individu i del passat. Sense un ancoratge sòlid, les tradicions i els costums es dissolen, convertint la ciutat en el pitjor malson dels conservadors, entre els quals es situa l’autor. Apareixen noves tradicions, ja no compartides. La connectivitat digital alimenta els prejudicis i la intolerància, fomentant la manipulació i amplificant els efectes nocius de la conformitat o l’odi, propis de la psicologia de masses. La xarxa digital s'estén com una capa invisible que transmuta la ciutat en una ciutat global, tot fomentant el narcisisme tòxic, la solidaritat de la torba i les bogeries conspiranoiques i ideològiques. La nova geografia urbana és més desestabilitzadora.

Per orientar-se en aquest caos, l’autor es recolza en Oswald Spengler i la seva obra, La decadència d’Occident, per un cantó i en Ortega y Gasset, amb La rebel·lió de les masses, per l’altre. Del primer recupera la visió de la conversió de tota la societat en espectacle com el símptoma palmari de la decadència cultural. Seva és l'afirmació que diu: “mentre que el camp produeix el popular, la ciutat mundial (el que avui és internet) produeix la torba”. No obstant això, defensar la puresa ètnica del popular, lligat a la terra, és també el que va fer el feixisme i el comunisme. Als Estats Units, el popular ho encarnen els seguidors de Trump, nostàlgics d'un país anterior i menys complicat, amarats de teories conspiranoiques, mentre desafien el progressisme cosmopolita. El corrent popular està, a Occident, en declivi demogràfic, raó que explicaria el seu extremisme. El seu món és substituït per les noves formes d'urbanització. La torba, que representa l'esquerra, per part seva, està obsessionada amb la conformitat i la igualtat social, fins al punt que a aquell que estigui en desacord calgui destruir-lo. La cultura de la cancel·lació és, avui, l’exemple de la torba digital. La cancel·lació és equivalent a la purga estalinista, ja que es regeix pel mateix principi, a saber, la convicció que el resultat total d’una vida està determinat per l’acceptació d’una idea. En aquesta convicció hi troben refugi els solitaris que volen escapar de la seva condició i ser part de la massa -tal com també Elias Canetti descriu en el seu assaig Massa i poder. Spengler es va anticipar a l'aparició del fenomen, amb la seva denúncia de l'ús de les masses de forma interessada per part de la premsa del seu temps, que denotava el control de la voluntat del pensar, mantenint-lo dins dels paràmetres del que s'estableix. La ciutat mundial, interconnectada entre si, és un lloc de cultura global i d'anhel de tenir més que soscava la Nació-Estat. En ella la premsa i les xarxes socials tornen la urbanitat i les esperances liberals contra si mateixes. Es converteix, d'aquesta manera, en la incubadora de la torba, que abraça valors materials que proclamen el triomf de la joventut, obliterant les tradicions i la civilització. Sense tradicions només resta dempeus la cultura dels diners. Quan els magnats neoliberals s'apoderen de tot, Occident s’acosta al seu final.

Si la weimarització, en la qual la vida pública i la política estan sempre en estat d'agitació, és l'auguri de futur, la seva materialització suposarà l’acompliment de la decadència d'Occident. La formulació profètica d’aquest auguri, la troba Kaplan en el poema de T. S. Eliot Terra erma, que dona també títol al seu assaig. El poeta desvetlla les transparències del món modern que amaguen un missatge subjacent de nihilisme i alienació, tot descrivint el creixement d'ombrívoles ciutats desacoblades de la terra, les arrels i les tradicions, i assotades pel frenesí de la multitud, a la qual cal sumar el modernisme. El modernisme indica una indiferència cap al passat, que facilitaria l’adveniment del que els idealistes i marxistes en deien “progrés”, allunyant-nos de les tradicions sagrades amb els seus límits autoimposats. La mateixa paraula “modern” suggereix trencar les regles i rebutjar tot l'anterior per primitiu i retrògrad. D'aquesta manera, la política moderna pretén reinventar les identitats grupals, ètniques i religioses en termes durs i ideològics. Allibera “el poder de l'instint”, el de les emocions primàries, tal com també es percep en la Weimar dels anys 20 i 30. El modernisme va fer possible la substitució de l’“home racional” per l’“home psicològic”. És l'home nou que es defineix ja no merament com a animal racional, sinó com a ésser amb sentiments i instints. L'apel·lació a les emocions i instints condueix, invariablement, a la preservació de la identitat nacional, racial, cultural o ideològica que divideix la societat sota pressupostos ètnics i fomenta l'enfrontament i les polítiques frontistes. Ja no escoltem arguments sinó soflames i consignes. Aquesta rebel·lió contra la raó suposa un distanciament de la tradició política liberal i un desafiament als seus valors. Les nostres societats "postmodernes" ja no han de ser liberals; també poden ser tribals. El seu tribalisme pot ser fruit de la geografia, el grup, l'ètnia o la religió. En tot cas, el descens al tribalisme provoca la decadència de la civilització occidental, ja que ser civilitzat és jutjar a les persones com a individus, no com a membres d'una raça o grup ètnic, i també és reprimir constantment els teus desitjos naturals momentanis (el control racional de les passions que promovia l’esperit grec).

L’altre referent de Kaplan, a l’hora de descriure el futur prenyat d’inestabilitat i caos que ens espera, és el filòsof madrileny Ortega y Gasset. Hi destaca la seva denúncia de la conspiració de la ciència i de la psicologia social, que interactua en el medi urbà, per crear una raça d'homes-massa a les ciutats. Els homes-massa actuen de manera conformista, malgrat que es considerin, encara, individus per sobre de l'Estat. Es mouen en estrets nínxols de relacions amb iguals i són ignorants respecte al que hi ha en l'exterior. Per això són propensos a integrar-se en torbes virtuals que s'inclinen a l'última moda. La seva especialització limita la seva experiència, per la qual cosa tot allò que queda fora del seu espai de coneixement és propens a la manipulació demagògica. Aquest fenomen defineix a les clares la vida a la ciutat futura: cada vegada més, demagogs i influencers ens diuen el que hem de pensar. Un músic de trap o un esportista tenen més capacitat de convicció que les ments erudites de l'Acadèmia. La repetició d'un contrasentit acaba sent motiu per a la seva acceptació com a veritat. Ortega y Gasset denunciava a La rebel·lió de les masses que “s'ha apoderat de la direcció social un tipus d'home a qui no li interessen els principis de la civilització”. Descriu, d'aquesta manera, a l'individu descregut, fútil, banal i hedonista que únicament exigeix diversió. El seu únic manament, diu Ortega, és “Esperaràs la comoditat”. A l'home-massa només el preocupa el seu benestar. Creu que el seu paper es limita a exigir-lo, com si fos un dret natural. Però posseir el dispositiu tecnològic més nou no és un dret natural. Ni tampoc estar constantment entretingut. Convertir això en la nostra principal demanda és el que posa en risc la civilització. L'home-massa és propens a les ideologies polítiques extremistes, ja que les ideologies són producte de la massa en sentit estricte i representen la degradació final i més profunda de la raó.

Les dues derives que aquesta decadència ens ofereix van ser explorades, amb les seves respectives distopies, per Orwell y Huxley. Kaplan no descarta cap d’elles. Si el que s’imposa és la despreocupació general per les idees i les tradicions, valorant la seguretat i la comoditat per sobre de tota la resta, serà el control exhaustiu de l'individu, que la tecnologia duu a terme en autocràcies com la Xina, la que acabarà adoptant l'Occident urbà, fent realitat, així, el 1984 orwellià. Si per contra, triomfa la societat espectacle amb la sedació permanent en forma de diversió pel consum massiu de subproductes culturals porqueria, tal com preveia Huxley al seu Un món feliç, ressorgirà instintivament el feixisme redemptor que clami contra la decadència urbana i cosmopolita, que asseca l’ànima de la pàtria i allunya l’esperit de les arrels tribals primigènies identitàries. Un o altre fanatisme, de dretes o d’esquerres, acabarà glaçant-nos el cor.

I així seguirà sent mentre no erradiquem, pensa l’autor, la idea del progrés del pensament occidental. Aquest concepte, fill de la Il·lustració moderna, que creu en una direcció lineal, sempre cap endavant, de la història, és admès per l’utopisme totalitari de dretes o d’esquerres, incapaç d’entendre la ironia política platònica que trobem a La república. Sobre les runes del liberalisme fracassat de la globalització s’alça la terra erma i decadent d’Occident, en forma d’anarquia. La tasca titànica de reconstruir la civilització que l’autor ens empeny a realitzar passa per reabastir tradicions conservadores, reinstaurar límits i fronteres basades en la geografia, la història i la natura, rescatar l’individu de la multitud, però limitant l’exercici dels seus drets als marges del possible, que és l’existència de l’altre. Tot un programa, en definitiva, liberal-conservador embegut de prudència clàssica, que no s’atura a dissenyar o planificar, però que entén com a única taula de salvació i recepta contra el pessimisme de l’incivilitzat i tirànic present que conté la llavor de l’anarquia futura.

1Waste Land: A World in Permanent Crisis, C Hurst & Co Publishers Ltd, 2025. Hi ha traducció al castellà: Robert D. Kaplan, Tierra baldía. Un mundo en crisis permanente, Traducció de María Dolores Crispín, Editorial RBA, març de 2025, Barcelona.

2The Coming Anarchy: Shattering the Dreams of the Post Cold War, Random House USA Inc, 2000. Hi ha traducció al castellà: La anarquía que viene, Robert D. Kaplan, Ediciones B, 2000, Barcelona.

3The Revenge of Geography: What the map Tells us About Coming Conflicts and the Battle Against Fate, Ballantine Books (Random), 2013. Hi ha traducció al castellà: Robert D. Kaplan, La venganza de la geografía. Cómo los mapas condicionan el destino de las naciones. Editorial RBA, 2014, Barcelona.