Els nous leviatans, de John Gray

 

John Gray, la veu més reputada entre els estudiosos del liberalisme actuals, defensa, en aquest assaig publicat l’any passat¹, que Hobbes és l’únic pensador liberal al qual val la pena llegir avui perquè és qui millor pot explicar la fallida, ben visible en el món actual, de l’experiment liberal nascut amb l’era moderna i consolidat amb la Il·lustració. Així, sense deixar-se amanyagar pels cants de sirena de la raó que il·luminen el liberalisme, des dels seus orígens, Hobbes manté la veta de l’absurd en relació a la teoria del llenguatge i a la facilitat amb la què l’ésser humà es deixa posseir per les paraules, en particular per les abstraccions conceptuals, a les que acaba atorgant categoria de veritat ontològica, essent únicament el desig el propòsit real de l’existència humana. Que el desig comú envers els mateixos objectes és, llavors, la font de tot conflicte i discòrdia, fins al punt de provocar l’enfrontament de tots contra tots, en l’anomenat Estat de Natura, és la part més coneguda de la seva doctrina política. Com també ho és la solució del pacte entre iguals que confereix poder absolut al Leviatan, concebut per garantir la seguretat i protegir-nos a uns dels altres.

Els intents liberals posteriors de limitar aquests poders del sobirà i sustentar en la llibertat i els drets de l’individu les millores i el progrés social i material de la comunitat humana, han acabat tots ells en fracàs, sobretot a partir del moment que el liberalisme esdevé hegemònic, amb la derrota del comunisme i l’adveniment de la globalització. El resultat de tot plegat és el sorgiment dels nous leviatans als que fa referència el títol de l’assaig, i que podem reconèixer en règims, com la Rússia de Putin -hereva del totalitarisme soviètic-, la Xina de Xi Jinping -propera a la Revolució Cultural de Mao-, o l’iliberalisme de les democràcies populistes que encarnen Trump, Orban, Meloni i altres. La novetat que presenten aquests leviatans hiperliberals és que ofereixen a l’ésser humà un sentit a la seva vida, una mena de salvació, encara que només sigui amb la promesa del benestar material i l’assoliment del plaer, a costa, això sí, de l’eliminació de tot aquell que s’oposa al projecte de perfeccionament humà que defensen o que, simplement, resulta sobrer per a la seva aplicació. Aquests nous leviatans, que exemplifiquen formes diverses de capitalisme d’Estat, donen avantatge a aquells règims on el mercat està sota la direcció de l’Estat, com la Xina (on tot està sotmès a la vigilància obsessiva del règim d’arrel nacionalista), o aquells on els valors i creences es subordinen als interessos de l’Estat (la Rússia ortodoxa de Putin), convertint-se en el nucli de la ideologia euroasiànica que promou la superioritat de la civilització eslava sobre la civilització occidental, a la que està cridada a redimir, seguint les tradicions mil·lenaristes presents a Bizanci i a les creences teocràtiques ortodoxes. En l’assoliment de l’objectiu entra en joc l’aspiració a l’home nou, que no dubta en destruir les formes tradicionals de la societat i les seves classes, caient en un model d’alienació nihilista èticament tan menyspreable com ho era el règim soviètic anterior, amb el que manté sòlids paral·lelismes.

Tots els leviatans contemporanis es diferencien del Leviatan hobbesià per l’obsessiva preocupació pel pensament dels seus membres i l’aplicació de tècniques d’interiorització dels valors de l’Estat, a fi d’evitar la descomposició moral i la decadència present a la societat occidental. L’aplicació del despotisme intel·ligent persegueix salvar la civilització oriental de l’anarquia moral que caracteritza l’ordre liberal occidental, abandonat al progrés tecnològic que ens ha d’alliberar de la subjugació natural, malgrat els riscos que per a la pròpia continuïtat de l’espècie té el model productiu i emancipador tecnològic actual. En el nucli d’aquests corrents despòtics nia la idea liberal de l’emancipació de l’ésser humà de les identitats heretades, així com l’aspiració a la llibertat per fer-se a sí mateixos com desitgin. En el cas rus, aquesta llibertat ve tutelada per l’Estat que promou un arquetip d’home superior, en sintonia amb les creences neobizantines ortodoxes que han suplert, formalment, l’ideal d’homo sovieticus cercat en l’era comunista, i que oculta la cleptocràcia practicada per les elits d’oligarques que envolten Putin.

Així, doncs, els nous leviatans han crescut alimentats pel mateix principi sorgit del liberalisme, la idea d’una nova humanitat, ja sigui el resultat de creences mil·lenaristes, revolucionàries o positivistes, com les que, en aquest darrer cas, enlluernen als progressistes liberals defensors de la utopia tecnològica que sedueix Occident. La fe en la nova humanitat dona ales a l’atorgament, a l’ésser humà, només a partir de la seva voluntat, de poders atribuïts anteriorment a la divinitat. Gray estudia el desplaçament a partir de l’ateisme rus del segle XIX, tan ben descrit en la novel·la de Dostoievski Els dimonis. Aquells ateus decimonònics, en lloc de construir un món sense Déu, opten per divinitzar l’espècie humana. Per fer-ho, cal destruir la moral tradicional i els valors patriarcals que la fan possible, destrucció que acabarà aplanant el camí a la Revolució Soviètica posterior. A l’Occident actual, el qüestionament dels valors tradicionals, que porta a terme el liberalisme progressista consisteix en la denúncia de la seva civilització, per imperialista, racista i sexista, amb el propòsit de reeducar els seus ciutadans per alliberar-los de les identitats criminals i impostades heretades, a fi de, desposseïts d’aquests caràcters contingents, les persones puguin arribar a ser el que vulguin. La paradoxa del progressisme és que, en l’afany per construir aquest home nou, advoquen per projectar els nous valors occidentals a tots els racons del món, imposant als seus habitants, encara que no ho vulguin, les noves figures identitàries del pensament únic modern. En el cas de l’ateisme revolucionari rus, el qüestionament de la moral va fer admissible el crim i la violència contra aquells que no admetien els seus ideals, acomplint, així, la predicció de Dostoievski que la recerca de la completa llibertat només podia conduir a la tirania absoluta.

La divinització de l’home condueix a la totalització dels seus nous valors laics: el progrés, els drets humans, la humanitat o la societat esdevenen fantasmes que exerceixen un poder demoníac sobre les persones, impulsant la idea hiperliberal de l’autocreació. El millorament de sí mateix va acompanyat de la promesa de felicitat, assolible en aquest món. La ciència i la tecnologia nascudes de l’expansió de la voluntat lliure promouen el plaer material que supleix a tots els plaers celestials. Sense límits en la seva autoconstrucció, tot li està permès. Aquesta idea enganyosa de llibertat és la que està corrompent la humanitat, abocant-lo a la tirania criminal, assajada en els totalitarismes del segle passat, precursors del somni de la creació d’una humanitat nova.

Contra aquest perill, Gray esbandeix el guariment obtingut en el pensament hobbesià i la seva denúncia de l’absurd que s’amaga darrere de les paraules. L’única veritat és que els éssers humans són materials i moridors. En situacions extremes les paraules amb les que s’auto definien deixen de funcionar. Tot esdevé, llavors, un joc sense sentit. Davant les formes diverses de l’estat de natura que l’ésser humà ha experimentat al llarg del segle passat, com les guerres mundials, el Gulag, les purgues o les neteges ètniques, per exemple, escenificar aquest fons absurd de l’existència, mitjançant la literatura, és guaridor i ens ajuda a fer front a la criminal voluntat del fanatisme imperant. El gènere distòpic, oposat a la utopia, no la contradiu per irrealitzable, sinó justament per prevenir-nos dels efectes de la seva materialització. El somni de la societat comunista, amaga rere la seva perfecció, un sistema criminal que arrossega a tots els que en algun moment hi van creure, convertint-los no només en víctimes, sinó també en còmplices de la seva tragèdia. La caiguda del Mur de Berlín i el triomf de la democràcia liberal sobre el comunisme només va projectar un miratge de nou ordre mundial que, sota les ombres de la globalització, ha mostrat les seves veritables limitacions, a saber, la impossibilitat d’universalitzar-se, fet pel qual molts règims de caire democràtic llisquen, en l’actualitat, pel pendent de l’iliberalisme.

Aprofundir en aquestes limitacions ens obliga a retornar a les seves arrels. I en elles apareix la petjada del cristianisme, identitat de la qual els liberals actuals volen desmarcar-se, tot promovent la defensa del pluralisme, malgrat reconeixen l’autoritat universal dels valors cristians. El seu radical individualisme l’aboca a l’admissió de qualsevol identitat, fet que condueix a la formació de nous col·lectius que acaben enfrontant-se entre sí per la reclamació de drets que resulten contradictoris. L’enfrontament es produeix en el terreny cultural, però l’objectiu no és altre que el control de les institucions de poder. És fàcil reconèixer en aquesta descripció els estralls generats pel moviment woke a Occident que, malgrat tenir propòsits emancipadors, acaba sent la via d’accés al poder de l’elit excedentària liberal amenaçada pel capitalisme financer neoliberal. Gray, oportunament, hi veu en aquestes propostes la creença salvífica universalista d’arrel cristiana que supleix el buit deixat pel nihilisme ateu en les seves diferents versions utòpiques. Però darrere totes les disputes identitàries que el wokisme provoca s’amaga l’eterna lluita pel control econòmic de la societat que cerquen les elits dominants i que condemna a la marginalitat els sectors socials més desfavorits. Així, denúncies cap a pràctiques racistes o sexistes que el moviment woke potencia en societats occidentals com la nostra, no només tenen a veure amb les estructures ideològiques i els valors morals, sinó també amb desigualtats econòmiques que les han possibilitat o potenciat i que, com a font d’injustícia i opressió, no aspiren a ser erradicades pel wokisme, sinó que, únicament, venen a promoure la substitució dels seus privilegiats actors.

També seria d’arrel cristiana el culte a l’autocreació que promou el liberalisme, i que es percep en la centralitat de la fe del creient en les pràctiques del cristianisme. Si la humanitat es situa en el centre de tot, la deïficació de l’animal humà és factible, encara que sigui a llarg termini. El positivisme i el cientifisme, que preveu l’augment del coneixement humà fins a límits absoluts, farien innecessària la diversitat de parers i la tolerància, en camps com els de l’ètica i la política, fent real el somni de la veritat unívoca del pensament únic. Aquest anhel catapulta el wokisme a imposar les seves creences sense admetre alternatives. La fugida de les conseqüències tiràniques d’aquest nou utopisme va portar a J. S. Mill, pare del liberalisme actual, a exalçar la virtut de la individualitat, l’originalitat i autenticitat de la seva autonomia creativa, fent possible, actualment, l’ideal de l’autocreació. Si li sumem l’aspiració salvífica ja esmentada, el resultat és que l’hiperliberalisme woke es converteix en furor moral purità immisericorde amb aquell que es nega a ser redimit, ja que es nega al seu perfeccionament. Cal, doncs, destruir al dissident irredentista aplicant la mateixa lògica política de la doctrina de l’amic i l’enemic de Carl Schmitt. El puritanisme arriba fins l’extrem del revisionisme de la història, amb la voluntat de corregir el passat per garantir un futur millor.

L’hiperliberalisme converteix els drets dels col·lectius identitaris en principis absoluts, quan només són aspiracions polítiques promogudes pel poder dels Estats. Com a tals, poden ser qüestionades, revocades i judicialitzades, fet que comporta el desplaçament de la batalla política al terreny jurídic. Els conflictes sobre els drets són el reflex de les divergents interpretacions que es poden fer sobre el bé. Cada col·lectiu porta la defensa dels seus drets definitoris a l’extrem, fins la col·lisió amb el grup identitari oposat. La societat es veu arrossegada, a continuació, a una guerra moral on el liberalisme es soscava a sí mateix. La disputa esdevé irresoluble en termes absoluts, arribant en el millor dels casos a acords de compromís que no sempre són exportables a altres indrets i èpoques.

La societat atomitzada resultant no és equiparable a la de l’era feudal, com s’ha interpretat des de posicionaments acadèmics. Malgrat és cert que hi ha estratificació social, als serfs, en l’ordre medieval, se’ls atorgava protecció, mentre que als desfavorits del segle XXI se’ls abandona a la seva sort. Els refugiats, els immigrants sense papers i els exclosos del sistema productiu no tenen lloc propi. Són expersones, als quals se’ls hi ha negat, fins i tot, la promesa d’una vida millor en un altre món, ja que la redempció que promou el capitalisme té a veure amb el plaer i el benestar materials únicament assolibles en aquest món. Les societats feudals oferien consol espiritual. A les societats liberals actuals, l’únic consol, per als desclassats, és l’autoalienació producte del consum, fins la sobredosi, de drogues. En aquest entorn de desesperació nihilista el populisme s’enforteix, atiant les masses contra l’arrogància de les elits liberals. Els perdedors del sistema, desposseïts de tota esperança, s’alimenten d’odi i por cap al diferent, aprofundint en la deshumanització nihilista, indiferent al patiment de l’altre i autodestructiva.

Occident, entregat a la idea redemptora de la llibertat autocreativa, que es veu capaç de millorar el món i l’home, expansionant sense límits l’autonomia humana, sota la convicció que la ciència i el bé poden alinear-se per a corregir tota injustícia, cau en les contradiccions de l’irracionalisme, perseguint dissidències i sotmetent a vigilància i control a tot aquell que s’oposi a l’exercici d’aquesta llibertat il·limitada. Hobbes, que rebutjava la idea de l’autonomia humana -únicament exercible en l’estat de naturalesa, del qual no ens ajuda a escapar-, afirmant que l’ésser humà necessita tant la limitació com la llibertat, veritable nucli del missatge cristià, consideraria absurda la deïficació de l’animal humà que cerca l’hiperliberalisme. Tampoc es partidari de divinitzar el poder, sent el seu Leviatan, tant mortal com ho és qualsevol individu. En conseqüència, si l’Estat és un artefacte humà, la política és un art necessari, que fem els homes i que, en la tradició liberal que Hobbes també practica, consisteix en apropar-nos a un Leviatan que garanteixi la coexistència pacífica. La convicció que a la pau, però, es pot arribar a través de molts tipus de règims i no tan sols a partir d’un específic, converteix a Hobbes en un liberal més autèntic que no pas el seus successors. Creure que només hi pot haver una forma de govern idònia per a tot el món és un pensament que conté la llavor de la tirania. L’únic error de Hobbes és no haver extret les lliçons apropiades de la consciència de la finitud que tot ésser humà experimenta, vivència que el duu a voler transcendir a través de les idees expressades amb paraules, aquelles abstraccions que li fan creure en qualsevol absurditat. En la força d’aquesta fe absurda hi troba el sentit que el porta a matar, inclús, per fer-la real, quan hi ha alternatives que impliquen l’ètica i la preocupació per l’altre per fugir de l’absurd, sent aquesta tradició -que ens condueix fins a Kant-, tant o més liberal que qualsevol altra. De nosaltres segueix depenent seguir una via o l’altra.

1John Gray, The New Leviathans, Penguin Books Ltd, London. Hi ha versió en castellà: Los nuevos leviatanes. Reflexiones tras el liberalismo, Traducció de Albino Santos Mosquera, Ed. Sextopiso, Madrid, 2024.