Retrat intergeneracional de classe, o relat fabulat de conscienciació social, amb el somni permanent de la utopia com a vector director, són alguns dels descriptors que se m’acut atorgar a l’obra teatral Grand Canyon, el darrer espectacle estrenat a la Sala La Villarroel, de l’autor teatral Sergi Pompermayer, sota la direcció de Pere Arquillué, després d’assistir com a espectador a una de les primeres representacions. Amb tot, relacionant aquest muntatge amb Amèrica, obra del mateix autor que també es va representar en aquesta sala farà un parell de temporades, igualment amb el Joan Carreras com a actor principal, que en aquella ocasió furgava en la molesta consciència esclavista del país, tot plantejant la pertinent qüestió de què en fem del nostre passat, Grand Canyon ens fa reflexionar sobre les expectatives i els somnis d’un grup humà que acabarà sent socialment majoritari al país, els treballadors amb feina precària i estatus de mercaderia, exclosos de l’ascensor social i sobrers en un sistema econòmic que consumeix i regurgita persones, tot expulsant-los cap als marges, després d’haver-los explotat i alienat amb falses promeses de prosperitat. Què en fem, doncs, del nostre futur, és la qüestió que l’autor etziba a la cara de l’espectador en aquesta ocasió.
Constatem el fracàs generacional, en contemplar la decadència imparable del protagonista, pare de família sense feina fixa, que segueix vivint el somni musical de la seva joventut, mentre el món s’ensorra al seu voltant, arrossegant la seva dona, encarregada de supermercat sense més expectatives laborals, i ultrapassada per la repressiva persecució que el sistema polític i judicial fa de les ànsies de llibertat expressiva del jovent, conscient de la podridura circumdant, que encarna la filla del matrimoni, una adolescent cantant de trap acusada d’injúries i incitació al terrorisme per la lletra de les seves cançons. Els altres personatges que completen el pols generacional, una jova prostituta immigrant que també fa de camell, l’aprenent que treballa amb el protagonista -noi inestable i influenciable, amb tendència agressiva, que simbolitza el vulnerable jovent actual, producte d’una deficient formació educativa -, i el propietari del bar del poble, tan perdut i dolgut amb el món com mancat d’autoestima i relació sexoafectiva no tòxica, són tots ells exemples del fracàs col·lectiu que assola la nostra societat. L’escenificació de l’ensorrament es fa palesa en la incapacitat de la generació adulta de deixar un món millor als seus descendents. Que les generacions futures viuran pitjor que les actuals no és un indicador que convidi a l’optimisme sociològic, malgrat que l’esperit de revolta i d’insubmissió, característic del jovent, també es faci present en la filla, disposada a no renunciar a la seva llibertat creativa, tot i les pèrdues i sacrificis que li comporta.
Davant del fosc retrat plantejat per l’autor, de per si prou tenallador com per identificar-lo amb el nihilisme post capitalista irredemptista, el desenllaç optimista final -construït sobre el somni de joventut irrealitzat del viatge del protagonista al Gran Canyó del Colorado, i salpebrat amb l’esperança d’un “afora” on, utòpicament, sigui possible fugir de la decadent alienació present-, decep, en la mesura que identifica el futur amb hipotètics possibles idealitzats que -l’experiència passada ens diu-, quan es porten a la pràctica, revelen la seva distòpica dismòrfia. Ens quedem, almenys, amb la irònica sospita que el somni salvífic del protagonista sigui específicament fruit del seu consum de drogues, l’únic veritable parnàs que la nostra societat, lamentablement, ofereix als seus integrants. Sembla més realista pensar, veient la inflamació constant del món on vivim, que, si cal promoure la rebel·lió davant del poder, com pretén l’autor, aquesta vingui de la mà de la violència amb la que el protagonista posa fi a la seva tragèdia. No es, però, aquesta solució, la més progressista ni encoratjadora de totes, malgrat sembli la més realista. Ja sabem, en tot cas, que el realisme, en un món virtual com el nostre, és, tant pel que fa al teatre com pel que fa a la vida, un esport de risc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada