Què en fem del nostre passat?

 

L’esplèndid text de Sergi Pompermayer i la magnífica posada en escena de Julio Manrique fan de l’obra de teatre Amèrica, que es pot veure a la sala Villarroel, una experiència estimulant i visualment poderosa per reflexionar sobre els fets del passat, en aquest cas el negoci de l’esclavisme i el tràfic de persones que va impulsar econòmicament el país i generar grans fortunes, com la de l’Antonio López, el Marqués de Comillas, mecenes de l’art modernista català i exemple d’”emprenedor” capitalista en els temps de la Restauració borbònica del segle XIX. L’obra planteja el dilema sobre aquest passat punyent i molest que el nostre present s’afanya a revisar, però no ho fa des del “bonisme” que comporta avui el no tolerar aquestes pràctiques inhumanes, sinó des de la incomoditat de mostrar com, mentre es condemnen aquells fets del passat, es promouen altres formes d’esclavisme tant o més repugnants.

Què hem de fer, llavors, amb el nostre passat? La resposta immediata és fer memòria. Sense aquest exercici de reviure la nostra història, inclosos aquells fets foscos i sòrdids, no sabrem bé qui som, ni d’on venim. Mentre altres països, com Alemanya, han fet de la memòria del seu infame passat nazi una de les pedres angulars de la seva cultura democràtica actual, amb l’evident propòsit de no oblidar per no tornar a caure en l’horror i l’atrocitat del passat, altres com els mateixos Estats Units o la nostra Catalunya, per raons diferents, han fet de l’oblit, de la banalització -minimitzant l’impacte dels fets-, o de la indiferència davants dels mateixos -al cap i a la fi no som nosaltres, els catalans del segle XXI els que vam protagonitzar aquells fets, sinó els nostres avantpassats-, la seva particular vacuna contra el mal. No és, clar estar, un remei guaridor. I això és el que vol posar de manifest l’autor de l’obra, teixint un discurs que, malgrat l’aparent superació del racisme de les elits econòmiques i polítiques progressistes actuals, promou, amb el seu culte al diner i al poder, formes d’explotació i exclusió encara més indignes i degradants.

El passat ens cou, ens molesta i ens avergonyeix. Però també ens il·lumina respecte el que no hem de fer, almenys si no volem que el present ens despersonalitzi, ens desorienti i ens automatitzi. Memòria i cultura, les dues eines que l’obra de Pompermayer esgrimeix en l’escena teatral, són els actius dels que en depèn els nostre veritable futur com a comunitat i com a persones. No és estrany, doncs, que les mateixes elits que queden magníficament retratades en l’obra, maldin per arrabassar-nos-les definitivament dels plans educatius amb “reformes” que potencien l’esperit emprenedor i tecnològic de l’alumnat, mentre aparquen el saber humanístic, el fil invisible que relliga memòria i identitat. És la seva forma de seguir exercint l’esclavisme de sempre.