Repassant una entrevista al Conseller
d’Educació[1],
Gonzàlez-Cambray, feta a l’inici de curs, em sobten alguns dels missatges que
transmet al lector/ciutadà, amb l’ànim, sent els primers dies del nou curs, de
guanyar-se la seva confiança, tot assumint el lideratge de la tasca educativa
del país, l’empresa més decisiva i honesta que tota política hauria d’emprendre
en favor dels seus beneficiaris, els ciutadans. Provenint, l’ínclit Conseller,
del món de la publicitat fa valdre les estratègies de l’impacte i la senzillesa
del missatge a transferir: “Hem vingut a transformar, no a gestionar” ens diu,
per avisar-nos acte seguit que “les transformacions educatives no són fàcils,
ni ràpides, ni agraden a tothom, però si són bones per a l’alumnat hem de ser
capaços de tirar-les endavant”. Què és allò bo per alumnat no queda aclarit en
el seu missatge. Ja se sap que la finalitat de l’eslògan és crear una
necessitat, no resoldre un problema. Però que l’educació d’aquest país presenta
problemes és ben palès en les seves paraules: “els resultats acadèmics no són
bons” admet sense complexos. Així mateix, afegeix poc després que “la formació
del professorat no és bona” i que des del seu Departament “estem
redissenyant-la perquè tingui transferència dins de l’aula”. El missatge queda
clar: si els resultats acadèmics de l’alumnat no són bons una part important de
la culpa la té el professorat que no s’ha format adequadament per fer front als
reptes transformadors que el Departament pretén implantar.
La imatge de gerent expert que emet un
diagnòstic inapel·lable, a la vegada que filtra les claus resolutives contra la
“mala praxi” docent, contrasta amb la estòlida incredulitat del professorat que
veu degradar-se dia a dia, curs rere curs, la seva vàlua cognitiva i la seva autoritat
pedagògica. La precipitació d’un i la inacció dels altres; aquesta és la millor
radiografia del panorama educatiu actual.
Però allò que resulta més preocupant és la ficció
que hi ha al darrera dels estudiats missatges del Conseller: ja ni tan sols es
molesta en apel·lar als drets o a la utilitat de les seves mesures, les altres
ficcions morals de l’individualisme contemporani, sinó que es vanta de la seva
eficàcia gerencial, que li reporta el control suficient dels aspectes de la
realitat social com per aspirar a liderar la seva transformació. La sola
condició d’”expert en educació” ja legitima l’eficàcia de les seves mesures. La
pretesa expertesa en la seva gestió el posa a resguard de qualsevol objecció.
Si alguna tasca mereix respecte o, com a mínim el benefici del dubte, en el
nostre temps -l’equivalent a la neutralitat moral- és la de l’expert. Perquè d’ell
s’espera l’eficàcia en l’acció. Dit d’una altra manera, la resolució dels
problemes. I ja hem reconegut que de problemes, l’educació en aquest país,
acumula un bon grapat. I si tot això resulta preocupant, com deia abans, és perquè
l’eficàcia en la perícia gerencial és, per definició, una mascarada, com ens
adverteix Macintyre a la seva obra After Virtu[2].
Resumint, l’argument que trobem en aquesta obra ve a demostrar que cap
president/responsable d’una gran corporació no controla el que realment
succeeix en ella. La seva suposada eficàcia es deguda únicament a meres coincidències
entre les seves expectatives i la realitat. No hi ha, doncs, coneixement demostrable
sinó meres expectatives que no anirien més enllà de les creences en l’existència
d’una entitat com la divina, si féssim la comparació amb les formulacions de
certes teories morals. Així, l’atribut “eficàcia gerencial” és el nom d’una
realitat fictícia, però acceptada. Tanmateix, mutatis mutandis, si els
moralistes sustenten les seves expectatives envers la divinitat sobre creences,
i no sobre justificacions racionals, el mateix podem dir dels “experts” en eficàcia
gerencial. La pretesa “cientificitat” de les seves mesures transformadores és
un conjunt de suposicions, creences, expectatives i anhels.
Amb tot, podem dir ja, a aquestes alçades del
curs, que els membres de la comunitat educativa estem patint unes quantes transformacions
impulsades pel Conseller “expert”, com ara l’obligació d’acreditar una formació
digital, com si el simple domini d’aplicacions i programes informàtics bastés
per arribar a l’excel·lència pedagògica, o la futura obligació de formar-se en
les anomenades “situacions d’aprenentatge” en les respectives matèries, per poder
impartir classes a Batxillerat, que amaga el propòsit de limitar els continguts
d’aprenentatge i condicionar la llibertat de càtedra docent. Altres mesures,
com la implantació d’un cos únic que permeti al departament d’educació nomenar
mestres per impartir secundària i batxillerat o professors per atendre les
necessitats de la primària o l’educació infantil, o el retorn obligatori a l’horari
de tardes per a la secundària, són les noves “transformacions” que, a corre
cuita, veurem aprovar-se en els propers mesos o cursos, sota l’epígraf de la
pretesa eficàcia en l’assoliment de l’èxit acadèmic de l’alumnat. Mesures aplicades
sense cap estudi seriós que avali la seva bondat transformadora, més enllà de
les opinions dels pedagogs que assessoren habitualment al Departament, o dels gurus
que copen mitjans de comunicació i institucions escolars amb l’única finalitat
de crear un corrent d’opinió majoritari en favor de les novetats. El culte a la
novetat és el que dona raó de ser a la tasca del publicista o a la del venedor
de fum. Al cap i a la fi, cal vendre per seguir alimentant la ficció del
creixement i el progrés, ficció que ha permès a les elits del país l’accés al
poder i el seu enriquiment. L’educació és el nou territori a conquerir per
incapacitar la voluntat de canvi que puguin desenvolupar les generacions
futures. Per això calen “experts” disposats a disfressar sota la retòrica transformadora
mesures pensades per mantenir l’estatus quo d’una societat cansada,
desorientada, desanimada i cada vegada més anestesiada per una cultura de l’entreteniment
i l’autoalienació.
Enlluernats per eslògans com aquell del Capità
Enciam a la TV de principis de segle (“Els petits canvis són poderosos”), hem
perdut de vista el telos, la finalitat que hi ha al darrera de tot
canvi, sobretot quan aquest és impulsat per gestors que únicament excel·leixen per
la seva eficàcia comunicativa, mentre amaguen la seva tasca corrosiva en favor
de corporacions i elits de poder. Una societat educada en l’eslògan i el
missatge, l’imput propagandístic, el clip enginyós que copa la nostra atenció,
incapacitant-nos per a la posterior reflexió, experta en l’ús d’eines digitals que
adoctrinen i uniformitzen els seus usuaris, és allò que les transformacions del
Departament ens portaran d’aquí a poc temps per a la major part dels alumnes
que avui són educats a l’escola pública. La nostra inacció actual, permetent el
despropòsit, haurà estat còmplice dels efectes destructius sobre l’esperit humà
i social que “els petits canvis” auguren en un futur no gaire llunyà. Mentrestant,
instal·lats en l’anestèsic efecte de l’eficàcia de les mesures dels experts, ens
precipitem a tota velocitat en el buit de la indiferència.
[1] https://www.ara.cat/videos/entrevistes/entrevista-d-esther-vera-josep-gonzalez-cambray_7_4477050.html
[2] Veure el capítol 6, “Conseqüències del fracàs del projecte il·lustrat”,
especialment les pàgs. 103-105 de l’edició Alasdair Macintyre, Tras la
virtud, Editorial Austral, nº 809.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada