La fi de la metafísica i la servitud de la moral

Constatem dues evidències: 1) la metafísica, com a saber primer, ha mort. Si amb Descartes aquesta Filosofia Primera menava el jo pensant cap a l’evidència de la seva consciència pura com a font de tota certesa, des de Heidegger resulta inqüestionable que l’ésser ja no pot ser pensat com un subjecte transcendental, una mena de consciència pura, sinó com un dasein, un existent, un vivent que està al món, però que en qualsevol moment deixa de ser-hi. Si el moment culminant de la metafísica glorifica l’ésser humà com a essencialment racional i substancialment espiritual, la seva deconstrucció el presenta com un simple vivent angoixat per la possibilitat de no existir autènticament, és a dir, perdent la consciència respecte a allò que sempre és, a saber, un ésser viu que porta el no res dins de sí mateix. Dit d’una altra manera, més que emmirallant-se en el tot, el dasein es sosté en el no res. La metafísica esdevé ja no un saber sobre la totalitat de les essències, sinó un saber sobre l’única existència de la que podem tenir consciència plena, la pròpia, essent aquesta la consciència de la nostra nimietat. Passem d’allò més genèric a allò més buit. De definir l’ésser humà com a ésser racional, amb una essència fixa i tancada, a definir-lo com a mer existent, sense cap altra essència que la seva buidor, el flux mateix de l’existència.

2) Sense el teleologisme que comporta la metafísica, la moral no té on aferrar-se. La possibilitat de la moral, des d’Aristòtil en endavant, radicava sobre el moviment transformatiu que anava de “l’home tal com és” a “l’home com pot arribar a ser, si realitza la seva naturalesa essencial”. En aquest moviment estava en joc la virtut, entesa com a excel·lència de l’ésser. Però si, contemporàniament, la seva naturalesa essencial l’aboca al no-res, el moviment transformatiu resta cancel·lat i únicament podem constituir la moral des de l’afirmació de “l’home tal com és”. Des d’aquesta provisionalitat temporal del ser operen totes les ètiques actuals, com ara l’utilitarisme, l’intuïcionisme o l’emotivisme. No és aquest el lloc per discórrer
sobre els límits i les insuficiències d’aquestes ètiques. Ens limitarem a dir que totes elles han hagut de suportar veure com la moral cedia el seu paper preponderant en l’anàlisi de la naturalesa humana a altres disciplines de les ciències socials, com ara la psicologia, la sociologia o l’economia, centrades en l’anàlisi del comportament de “l’home tal com és”.

Des de la fallida de la metafísica la moral està en ERTO i malviu de les ajudes que li aporten les falses disciplines científiques humanístiques, una mínima renda vital suficient per a evitar la seva desaparició definitiva, però insuficient per a rescatar l’home de la seva buidor existencial. Heidegger sentenciava a la famosa entrevista pòstuma publicada a la revista Der Spiegel que “només un déu ens pot salvar”. Mentre esperem l’avinguda d’una resurrecció de la metafísica seguim gestionant el nihilisme imperant, omplint-lo de promeses i falses esperances, com ara el transhumanisme. Però de res li serveix a l’ésser humà revestir-se amb tota mena de gadgets tecnològics i pseudo-sabers neurològics mentre segueixi renunciant a la seva naturalesa essencial, la que entén la plenitud de l’existència com al resultat de l’autoconeixement en la cerca d’un sentit últim desvetllador. En el compliment d’aquesta essència, seguir pensant és l’últim acte possible de rebel·lia i resistència.