L'actualitat del Gògies de Plató (2)

 

En els diàlegs de Plató cal parar especial atenció no només als discursos i discussions, sinó també als silencis, les presències i les omissions, la curosa escenificació i els sobtats finals. No perquè sí el Gòrgies acaba abruptament, sense més indicacions, sense assentiment explícit, ni rendició de comptes per part dels seus interlocutors. No sabem res sobre el comiat dels interlocutors, encara que poc importa, atès que l'escena relatada més sembla obra de la inventiva platònica que d'una trobada històrica. Però no deixa de ser suggerent que el combat dialèctic no es tanqui amb un armistici, uns acords de pau o una rendició total. Si no n'hi ha és perquè la guerra prossegueix, i en el cas socràtic amb fatals conseqüències, com ja se sap. La sorprenent qüestió que ens planteja aquesta possibilitat, però, continua sent que la pràctica de la política es converteixi en una confrontació que vagi més enllà dels usos de la racionalitat. Si la política és una guerra que es lliura amb armes com la retòrica, l'oratòria i la demagògia, i en la pràctica de la qual, igual que en tota confrontació bèl·lica, tot s'hi val, resulta que la filosofia no és l'eina més adequada per a lliurar-la. Podem trobar als arguments socràtics del Gòrgias, tal com en algun moment li recrimina Calicles, un ús argumental demagògic, o fins i tot una distinció entre la bona retòrica i la mala retòrica, però en línies generals el Sòcrates platònic del diàleg recorre en tot moment a la racionalitat i la lògica per contrarestar les afirmacions sofistes. A les tesis sostingudes per aquests, en canvi, la contradicció i el sofisma són constants. El vergonyós silenci que se segueix del saber-se atrapats per Sòcrates en la disputa dialèctica, que observem en els tres contendents, ens fa pensar que, lluny d'admetre la seva derrota, són conscients que el fi cercat per les seves arts oratòries dista del tot de la pràctica racional d'acceptar els arguments del rival, quan resulten més sòlids que els propis. No hi ha consens, ni lloc comú, de la mateixa manera que no hi ha comunitat, ni bé comú on arribar amb el debat. La democràcia atenesa, el règim en què l'ús de la paraula i la raó hauria d'emparar l'acord i la convivència mútua, s'ha convertit en l'escenari d'un descarnat desacord i una desconfiança aferrissada. Sòcrates apel·la, des del primer moment en què accedeix a debatre, a aquestes regles bàsiques de reconèixer la superioritat dialèctica de l'oponent, en el cas que les seves raons siguin superiors. Però res d'això no es compleix quan cap dels tres oponents admet la seva derrota després del debat. Es tracta, doncs, d'una confrontació ideològica, més que no pas d'un debat racional, i les ideologies es revesteixen amb emocions, prejudicis i desconeixements, sempre en nom d'un fi superior al de la simple i obvia racionalitat. Quan la ideologia substitueix la raó, l'art refutatori que permet un acostament a la veritat mitjançant el consens, tal com advertim en els mètodes científics, es transmuta en discursos buits que només es fan per acontentar els parroquians mateixos. Podem reconèixer més o menys amabilitat en el to, més modals o més virulència discursiva, però ja estem molt lluny d'assumir les regles dialògiques primeres que ha de tenir qualsevol pràctica política, en el context democràtic, i que l'Escola de Frankfurt ha estudiat i aclarit. Així, Gòrgias, amb les seves apel·lacions a permetre que Sòcrates exposi els seus arguments seria un demòcrata, almenys en les formes, ja que li reconeix el requisit de la participació igualitària en el debat polític, encara que després no estigui disposat a admetre les raons superiors que aquest desplega davant de les seves. Per la seva banda, els seguidors de Gòrgias, Polo i Calicles, ja no ho serien, convertint-se, al llarg de la confrontació, en un populista el primer, i en un feixista el segon. Polo addueix a l'adulació, sostenint la superioritat en el debat d'aquelles opinions que resulten plaents a una majoria, justificant així l'ús demagògic de l'egoisme com a raó política. Calicles, en canvi, acudeix ja a l'atac personal, la desqualificació de l'oponent com a línia argumental, la ridiculització per demostrar la seva condició inferior, mentre apel·la a l'instint com a eina d'acció política. Des d’aquí, per arribar al menyspreu i a l'expulsió del diferent només cal donar un pas.

Davant de tota aquesta bateria d'amenaces, què ens proposa Sòcrates? La coherència racional com a model de virtut política. És clar, atès el seu dramàtic final, que als ulls de Plató aquesta actitud no és suficient. Atès que tampoc no està disposat a acceptar que la filosofia no serveixi com a eina política, haurà de proposar un model d'ordenació de la polis que, des de la més estricta coherència racional, corregeixi les desviacions que la confrontació ideològica tradueix en corrupció i decadència social en tot règim democràtic. La República és la resposta platònica al desafiament sofista contra la filosofia com a eina política que ens planteja el Gòrgias. Dit d'una altra manera, Plató és conscient que, de tots els contendents del diàleg, el demòcrata més gran és el que és capaç de qüestionar els límits de la pròpia democràcia, sense, per això, traspassar-los. El problema és que en aquest qüestionament li va la vida. Cap marge no queda, en conseqüència, per continuar creient en l'adequació entre l'art de practicar la filosofia i participar en la disputa política a l'entorn de la democràcia. Per això, l'afirmació de Calicles que la filosofia no és un saber que protegeixi l'home dels perills que l'amenacen a la pràctica política democràtica, acaba convertint-se, lamentablement, en certa. No serveix de res a Sòcrates tenir la raó, quan els seus oponents ja no estan disposats a reconèixer ni la superioritat moral de la seva postura. Ressona, familiarment, a les nostres orelles el famós “Vencereu, però no convencereu” d'Unamuno davant els militars colpistes el juliol de 1936. Davant d'aquest convenciment només ens queda situar-nos al marge, on la raó es camufla davant el poder ideològic, i retirar-nos a la contemplació esforçada però feliç de mons ideals i realitats pures.