Les ficcions del debat polític actual

 

Slavoj Zizek afirma que en el panorama polític actual la vella confrontació entre dreta i esquerra ha estat desplaçada per l’actual oposició entre l’alt-right, “dreta alternativa”, que no és més que l’extrema dreta suprematista i nacionalista, que rebutja el conservadorisme burocràtic, identificat amb l’establishment, per promoure el retorn als valors cristians sota els quals amagar el seu sexisme, l’homofòbia i el rebuig cap a la immigració característics del neofeixisme que prolifera a Occident, i l’esquerra “conscienciada”, és a dir l’elit progressista que sota la màxima de protegir els drets de les minories racials i sexuals amenaçades pel discurs d’odi ultra amaga, en realitat, l’objectiu de desviar l’atenció general respecte el poder econòmic i polític que han assolit els seus membres. Estaríem, doncs, davant d’un desplaçament que sota esquemes més o menys recognoscibles de la tradicional lluita política oculta un conflicte pel lideratge de dues versions del mateix sistema capitalista global,  “l’individualisme liberal desfermat versus el conservadorisme neofeixista, que busca unir el dinamisme capitalista amb els valors tradicionals i les jerarquies”.

La confusió és tal que comporta que els populistes alt-right apareguin, davant l’opinió pública, com a defensors de les classes desfavorides i abandonades per les elits corporatives i el Deep State, encara que, en realitat, “ells, també, ocupin posicions de comandament a les altures del poder econòmic i polític”. ¿Què són, sinó membres de les elits econòmiques i polítiques personatges com Trump o Putin, per posar dos exemples que arrosseguen masses d’extracció social baixa en els seus respectius països? Darrera la confusió, però, cal veure la tradicional lluita pel poder entre dues faccions defensores del mateix sistema d’explotació econòmica i domini polític.

Tractant-se d’una lluita política, en darrer terme, cal estar atent als principis ideològics i morals que articulen les seves propostes, bo i entenent que encara que semblin veritats sòlides i inqüestionables, es tracta de les mateixes ficcions que han vehiculat tot el pensament polític i moral contemporani, a saber, el dret i la utilitat. Així, a la base de les reivindicacions de “l’esquerra conscienciada” hi trobem sempre els drets, sobretot dels col·lectius minoritaris que pateixen algun tipus de discriminació, però també d’aquells que pateixen alguna situació de desigualtat, per la raó que sigui. Per la seva banda, l’ideari de la “dreta alternativa” troba en la utilitat el motor les seves proclames. Apel·lant a valors tradicionals com la família, la religió cristiana o l’ordre social criden a la unió i cohesió d’una societat malalta i “degenerada”, afectada per l’individualisme hedonista de la postmodernitat. Al cap i a la fi és més útil, per mantenir unida la comunitat, recórrer als valors avalats per la tradició, que iguala i uniformitza, abans que les singularitats individuals que separen i diferencien. Darrera de cada principi hi trobem una ficció, la dels drets, que no poden ser demostrats i que van aparèixer en el marc de la invenció social de l’agent moral autònom, o la de la utilitat, que depèn en última instància dels desitjos personals i col·lectius, que sempre són heterogenis, i que es va dissenyar per un conjunt de propòsits completament oposats, a saber, la de trobar un mínim comú universal que funcionés com a argamassa comunitària, en el cas de l’utilitarisme, un cop el projecte moral il·lustrat va començar a fer aigües.

Però en la mesura que tots dos principis són ficcions, recórrer al dret contra la utilitat o a la utilitat contra el dret només genera soroll i confusió, pel simple fet que no hi ha forma racional de determinar quin tipus de principi cal prioritzar. Estem, doncs, davant d’un simulacre de debat, que no aclareix res, només crispa, tensiona i radicalitza, mentre perpetua el model d’explotació neoliberal i provoca alternances en l’exercici del poder, que roman sempre en les mateixes mans. Entre simulacre i confusió, podem dir, amb Zizek, que “la revolta cultural ha desplaçat la lluita de classes com a motor de la política”. Perquè, efectivament, la “dreta alternativa” i “l’esquerra conscienciada” són les dues cares de la mateixa moneda, la de l’emotivisme moral que impera arreu sota el lema de les preferències arbitràries de la voluntat i el desig, i que s’agermana amb el capitalisme més depredador i deshumanitzat per seguir mantenint el mateix status quo que ja va originar l’Estat Burgés hegelià en l’inici de l’era contemporània. Caldrà seguir a l’espera de nous intents de refutació de la tesi de Kojève sobre el final de la història. Zizek encara hi veu una oportunitat: “Hauríem d’utilitzar aquesta crisi per canviar el nostre estil de vida, i adoptar valors que ens estalviïn una catàstrofe ecològica en les properes dècades. Podria ser la nostra única oportunitat”. L’única certesa, però, és que se’ns acaba el temps.